Abr 202015
 

Casta diva” és el nom d’una de les àries més importants de la lírica del romanticisme, que forma part de “Norma”, l’òpera de Vincenzo Bellini.  L’ària, de fet, és una invocació a la lluna, un astre que va fascinar les artistes de totes les disciplines, al llarg del segle XIX.

Però ja no som al XIX.  I al segle XXI (només cal canviar l’ordre d’un parell de números i ja el tenim) fins i tot les paraules van perdent el seu significat per donar pas a noves i no sempre lloables realitats.  Avui es parla de la casta (no de la castedat) política, però s’ignora una altra casta també prou perniciosa:  la moderna casta diva, la casta que se sent realment dotada de divinitat, posem per cas, en el camp de les lletres.

Encetem la setmana de Sant Jordi, la gran festa del llibre, entre altres coses, a casa nostra.  Us convido a obrir bé els ulls i a descobrir aquesta casta pretesament intel.lectual, profundament endogàmica, i tot sovint terriblement mediocre, que fa mans i mànigues per mantenir una posició de suposat privilegi en un petit cercle d’individus similars.  Serà fàcil.  Sortiran al carrer a presentar els seus nous llibres (això en el millor dels casos, suposant que n’hagin escrit algun i que algun editor amic els l’hagi publicat) com si es tractés de contribucions impagables a la literatura universal, amb el posat seriós, absent i distant dels divins creadors.

El món de la cultura, igual com el de la política, també pateix una casta (i molta caspa).  Una casta diva que s’ha atorgat el dret de ser far i guia cultural i intel.lectual del país.  El més greu?  Que, a sobre, queda malament dir-ho, de tan ben establerta com està.  És la moderna lluna a la qual ens hem de sotmetre i a qui hem de demostrar admiració el comú dels mortals, pobres ignorants.

Farem Sant Jordi d’aquí a pocs dies.  Fem-ho com cal, com ens agradi, i provem de descobrir l’autèntica bellesa dels llibres, de la literatura i de les seves històries realment divines i immortals, molt més enllà del discurs oficial de cartró pedra d’aquells que s’atorguen el monopoli de la saviesa i de la paraula escrita.

Abr 192015
 

La primavera, entre moltes altres coses, ens acostuma a deixar, gràcies a la seva variabilitat, un espectacle que sovint ignorem, però que val la pena retrobar, més enllà -molt més enllà, de fet- de les gairebé obligades fotos que fem córrer per Internet, com si la realitat cabés en uns pocs píxels i fos allò que entre tots anem penjant.

Estic parlant del cel i de tot el que s’hi mou:  cels clars de dies de sol, cels variables amb núvols indescriptibles quan la pluja apareix, cels que canvien a velocitat increïble quan el vent bufa amb ganes, cels grisos que es tanquen i s’obren per descarregar alguna tempesta, tot deixant pas al sempre sorprenent arc de Sant Martí… Cels per a tots els gustos, al capdavall.

Anem perdent el costum de mirar amunt.  De mirar amunt en un sentit literal, no en el sentit metafòric de l’ambició personal, o de les creences religioses, i ens anem oblidant, a poc a poc, que som part d’aquest cel, igual com ho som d’aquesta terra que trepitgem, i del tot el que ens envolta.

La primavera és un bon moment per retrobar una mica el nostre lloc en aquest món i per tornar-nos a sentir que en formem part, sense fer-hi més nosa que la imprescindible i amb un cert nivell d’harmonia, ja posats.

Abr 182015
 

Ja tenim Pedro Sánchez d’excursió per Catalunya, a veure si aconsegueixen no perdre del tot bous i esquelles enmig de la tendència electoral que fa uns anys que arrosseguen (o que els arrossega).

Ara mateix, poca transcendència té la visita, més enllà del babeig habitual dels seus escolanets.  I dic que té poca transcendència perquè no aporta res, absolutament res, de nou.  Ja fa temps que el PSOE va perdre el nord ideològic i navega en un discurs entre allò de “si no hi vas, ells -el PP- tornen”, la igualtat per damunt de la identitat, una espanyolitat fèrria, i una mena de fantasia federalista que supera, de llarg, en distància de la realitat, aquell federalisme asimètric que propugnava un Maragall ja oblidat pels que van ser els seus.   I amb això pretenen bastir una majoria de canvi i de renovació.  Francament, crec que aquí ho tenen molt complicat.

Catalunya ja no és la dels anys vuitanta, ni la dels noranta, ni la dels tripartits.  I ells encara no se n’han adonat.  Suposo que és la ceguesa pròpia de qui viu en un palau d’ivori ben lluny de la realitat, per més que els agradi fer-se fotos amb padrines amb bata i davantal.  Això, o la incapacitat d’articular propostes que puguin engrescar una societat farta de fer tombs i tombs en cercles, per no arribar mai enlloc.  Realment es pensen que poden confiar que ells mateixos o ningú a Espanya estigui disposat a pactar un referèndum d’independència?  De què!

Que acabi de passar uns bons dies a Catalunya, senyor Sánchez, i tanqui, si us plau en sortir (i no s’equivoqui de botó, si més no de l’ascensor per baixar).

Abr 172015
 

400 morts en el naufragi d’una pastera carregada d’homes, dones i nens que fugien d’una realitat insuportable cap a una terra que ni els vol ni els estima.  L’equivalent a dos avions, en una sola pastera.

No hi haurà cap placa que els recordi, en cap idioma.  No hi haurà cap desplaçament massiu de líders polítics al lloc dels fets.  No hi haurà cap especial informatiu en cap mitjà;  a tot estirar, la imprescindible notícia, un parell de dies, i encara.  No hi hauran minuts de silenci, ni banderes a mig pal.  No hi haurà investigacions en profunditat sobre les causes.  No hi haurà res perquè els morts no eren ningú.  Només eren una massa humana, negra, pobra i ignorada, intentant escapar de la desesperació, encara que el preu del passatge hagi de ser la mort.

Aquesta setmana, 400 en un sol dia.  Quants al llarg de l’any?  No ho sé.  I dubto que ho sàpiga ningú, perquè dubto que ningú porti el compte.  Com es poden comptar aquells que ni existeixen, als nostres ulls?

La rica, justa i democràtica Europa ha decidit que la immigració és un problema i que cal impermeabilitzar les fronteres tant com es pugui.  I punt.  Aquesta colla de negres, que es quedin al seu país i morin en silenci, sense molestar ni donar-nos cap feina a ningú de nosaltres, que prou tenim amb les nostres històries, les nostres institucions i els nostres mercats.

Descansin en pau, en la pau d’un mar que els era esperança i que els ha esdevingut fossar, i que aquestes ratlles siguin una minúscula aportació a la placa (làpida, de fet) que no tindran.

Abr 162015
 

El ministre Margallo és un lamentable personatge que ja ens té habituats a les seves declaracions més ridícules que inoportunes.  Les darreres, a propòsit d’allò que l’estat només ha de pagar els serveis essencials i les comunitats els extres, com ara les televisions autonòmiques, les representacions exteriors, els estudis universitaris (es veu que no sap si són essencials o no)…

La cosa no estaria del tot malament si les comunitats, Catalunya en aquest cas, no haguessin d’aportar diners molt per sobre del que reben de l’estat, que és el que actualment passa.  Si això fos així, a banda que tindríem diners de sobra per tirar endavant totes les estructures d’estat que ens calen (allò que és realment essencial), estalviaríem a Espanya el ridícul de malbaratar recursos en quilòmetres d’AVE absolutament inútils, en subsidis indecents per no treballar, o en altres luxes, com ara el sosteniment de la monarquia, d’un exèrcit patètic, o d’unes ambaixades a un cost indecent.

Però tot això no es toca.  Espanya ha de poder seguir fent la seva, fins i tot pena, amb els nostres diners, i nosaltres a callar, a creure, i a no gastar ni cinc que no siguin serveis bàsics (salut mediocre, educació limitada i retrògrada, i poc més).  Per cert, ja sap el ministre que Catalunya té competències en salut i educació i, per tant, dret a decidir sobre elles?

Ah!  i l’exemple que ha citat de com garanteix, ell mateix, l’atenció a les necessitats bàsiques dels seus fills, a banda de trampós, em sembla digne del pitjor paternalisme, ben propi dels temps del dictador, quan el llumet del Pardo vetllava dia i nit per la necessitats dels espanyols.

Ministre, que se li veu el llautó.  Que la cosa és ofegar econòmicament Catalunya, recentralitzar totes les competències i incrementar l’odi contra els catalans, no estalviar ni racionalitzar res.  Busqui millors arguments, que aquests no colen.

Abr 152015
 

El ministre de l’Interior d’Espanya fa bona la imatge aquella de la guineu que ha de protegir les gallines.  El mateix personatge que surt en roda de premsa, amb tota solemnitat, parlant dels delictes d’odi, des de les agressions a immigrants fins als insults contra els catalans, passant per l’odi racista, religiós o per la identitat sexual, això sí, sense matar-s’hi massa (què diferent de quan parla de terrorisme, d’independentisme, o de grups antisistema, per exemple), és el que nega asil polític a una dona perseguida al Camerun per ser lesbiana.

De moment, i gràcies a la intervenció del Tribunal dels Drets Humans de la Unió Europea, s’han concedit uns dies de marge, fins al 17 d’abril, per valorar el cas.  Tot i que no sé, francament, si hi ha cap motiu per a l’esperança.  Sigui com sigui, el que hem de tenir ben clar és que si aquesta dona és retornada al Camerun, patirà la criminalització que allà regeix per a les lesbianes.  I amb tot el soroll mediàtic del cas, segur que no s’hi aniran amb gaires històries.  És una manera de condemnar-la a anys de presó o qui sap si a la mort.  Però això tant li fa al ministre.  És una il.legal.

No sé per què, però crec que si la dona en qüestió fos dissident cubana anticastrista, no tindria cap problema per obtenir asil a Espanya.  Però és clar, és dona, negra, bollera i, segurament, musulmana, oi ministre?  I en aquest cas, tant li fa el que diguin les lleis (espanyoles, per suposat).

Abr 142015
 

Ahir mateix vam poder llegir una notícia que apuntava que l’església ortodoxa, amb tot el seu patrimoni, s’havia posat a disposició del govern grec per contribuir a eixugar el deute públic.  De moment, no tenim massa més detalls, però el simple oferiment és molt significatiu.

No he pogut evitar la temptació de mirar la relació que hi ha entre l’església catòlica i l’Estat Espanyol i, francament, m’ha semblat prou diferent del que apunta la informació que ens arriba de Grècia.  Per aquestes latituds, és més aviat l’Estat qui està al servei de l’autoritat eclesiàstica.  Pensem només en l’exempció d’impostos de què gaudeix, en el fet mateix d’obtenir ingressos directament de les declaracions de la renda, dels milions i milions de diner públic (nostre) que cada any surten dels pressupostos cap a l’església i que possibiliten, entre altres moltes coses, àtics de luxe a personatges tan sinistres com Rouco Varela, o de la vergonya que suposa l’apropiació de patrimoni tan important com la mesquita de Còrdova, que ara en volen dir catedral.

I si mirem més cap a casa, la cosa no canvia gaire.  Pensem que tots els privilegis estatals també s’apliquen a Catalunya i, de propina, expressions que encara se van sentint de tant en tant, com allò que Catalunya serà cristiana o no serà, a aquestes alçades de segle, fan més angúnia que servei.

Ja veurem què va passant a Grècia, però ben bé podria ser que també en la relació església-estat, ens puguin donar una nova lliçó de democràcia i de solidaritat.  I és que potser sí que les coses es poden fer d’una altra manera, també en el paper de les esglésies a la societat.  Potser caldria anar-hi pensant, de cara a aquest nou estat que diuen que farem.

Abr 132015
 

Tradicionalment, ERC ha estat la formació que ha liderat i que ha fet bandera de l’independentisme.  De fet, així ha estat fins fa uns mesos. Però des de l’estiu passat, per posar una data més o menys aproximada, el discurs d’Oriol Junqueras, al meu parer, ha perdut intensitat, garra, capacitat de connectar amb la societat.  Per a mi, hi ha dos moments simptomàtics en aquesta, diguem-ne, pèrdua de l’empenta:  El primer, la conferència amb què va voler contrarestar la que uns dies abans va fer el president Mas.  Entre l’una i l’altra, la distància, en termes de claredat, de capacitat de generar il.lusions i, si em permeteu, de sentit d’estat, em sembla abismal.  El segon, una entrevista amb Mònica Terribas, en què Junqueras va perdre els papers enmig d’una barreja d’emocions i sentiments personals i, m’atreveixo a dir, de simplisme gairebé infantil en determinats plantejaments.

Un servidor, que encara confia en la gent i en la política, imaginava que les coses s’anirien  posant a lloc, i que aquest nou i decisiu any serviria per tancar acords que possibilitin programes valents i efectius.  I en aquest sentit, Convergència hauria d’aclarir la seva sempre complexa relació amb Unió, i Esquerra hauria de rearmar el seu argumentari polític, ara com ara massa feble i inconcret.

Però vet aquí que fa uns dies he llegit una frase de Junqueras que m’ha deixat entre perplex i preocupat:  ‘Volem estar a prop de la gent perquè compartim amb ells esperances i il·lusions. El bon pastor és aquell que fa olor d’ovella”.  Malament rai quan s’admet que s’està lluny de la gent (“volem estar…”) i malament rai quan un mateix s’ha d’autoproclamar bon líder (la imatge del pastor em sembla totalment desafortunada, dita per qui la diu).  Els lideratges no es proclamen, els reconeixen els altres.  Que li demanin a David Fernández com es guanya el respecte i el reconeixement, fins i tot dels adversaris.

Som a pocs mesos d’una cita única i definitiva amb les urnes.  Una cita que no tornarem a tenir en generacions.  Que un dels suposats líders del procés cap a la independència presenti uns símptomes de feblesa i de manca de sintonia tan importants em preocupa, i molt, perquè pot posar en perill la feina i les il.lusions de moltíssima gent durant molts anys.  Què li passa a Junqueras?  Què li passa a Esquerra?

 

Abr 122015
 

Qui no ha conegut mai una persona alegre?  No parlo d’aquells barrets de rialles que sempre tenen l’acudit carregat, sinó de les persones realment alegres, positives, que conviden a la il.lusió per qualsevol motiu, gran o petit.  Parlo d’aquelles persones a qui la satisfacció interior i les ganes de fer i de descobrir els arriben a il.luminar el rostre i a qui els ulls els fan pampallugues de pura vitalitat.

No em direu que la vida, i tot el que fem o ens proposem, no se’ns fa molt més senzill si tenim al costat algú realment alegre, algú capaç d’encomanar ganes i d’irradiar optimisme, algú amb qui cada dia pot deixar-nos aquell detall especial, aquella anècdota per recordar, aquell projecte nou, potser humil i discret, però important.

Avui us voldria convidar a mirar al voltant i descobrir l’alegria en aquells que ens envolten i a deixar-nos contagiar per l’alegria de debò, per l’alegria vital, l’alegria que convida a sortir cada matí a comprovar si ha crescut allò que tot just hem plantat.  L’alegria, al capdavall, que ens fa feliços, perquè ens dóna il.lusió i esperança en el futur.  L’alegria que mai no s’arriba a perdre buscant la satisfacció, perquè ella mateixa és satisfacció,

Abr 112015
 

Les vies de comunicació, de ben antic, han estat les grans estructures de contacte i d’intercanvi entre diferents territoris.  Han servit per facilitar la mobilitat de les persones, de la cultura, de les idees, del comerç… i només cal recordar la gran xarxa de vies romanes per entendre que camins, carreteres, ports i, actualment, ferrocarrils i aeroports, són autèntiques estructures vitals per a qualsevol país o estat, igual com en el seu moment ho van ser per a un imperi.

En el cas de Catalunya, com en tantes altres coses, anem molt coixos en aquesta matèria.  Aeroports governats (i limitats) des de fora, ports sense una xarxa ferroviària decent, carreteres en mal estat i cares… Només cal pensar en els problemes dels grans operadors comercials xinesos per connectar el port de Barcelona amb les grans rutes ferroviàries, o la recent renúncia de Daimler a instal.lar-se al port de Tarragona, per manca de connexió ferroviària amb ample europeu, per entendre que fins que no puguem decidir sobre tot el que passa al nostre territori no podrem progressar.

Ara hem sabut, fonamentalment per mitjans occitans, no pels catalans que no n’han dit gran cosa, que la Generalitat ha proposat una xarxa de trens regionals que uniran Barcelona, Tarragona, Girona, Figueres i Lleida amb ciutats com Tolosa, Carcassona, Narbona, Besièrs o Montpelhièr.  Gran notícia.  I no tant per la mobilitat i les possibilitats que obre aquesta xarxa -que també- sinó perquè suposa començar a mirar de debò al nord i no al sud, com a oportunitat.

Catalunya ha de tornar a mirar al Nord, a Europa.  I el primer que hi troba és Occitània, amb un seguit de grans ciutats, amb una enorme capacitat comercial, industrial, cultural, universitària… que val la pena aprofitar, a través de l’intercanvi permanent amb Catalunya.  No oblidem que són grans centres que ja fa temps que miren cap a Catalunya com a oportunitat molt més propera (i no només geogràficament) que París.  Que la Generalitat comenci a obrir i a establir contactes més o menys estables i permanents, i el ferrocarril té aquest caràcter, és molt positiu, i ja era hora que comencés a aprofitar uns lligams que des de fa anys uneixen les nostres capitals amb les occitanes, en molt diversos àmbits, i que no s’han sabut aprofitar com caldria.

Si realment hem de desconnectar en algun moment d’Espanya (i remarco el condicional), la primera desconnexió haurà de ser mental.  Girar el cap al Nord i recuperar antics -històrics- companys de viatge és un primer pas.

css.php