No cal que en facis gaire cas

Finalment, sembla que a Catalunya es començarà a plantejar seriosament un canvi d’horaris que acosti la nostra manera de viure a la d’Europa, amb un ritme més racional.  Fantàstica iniciativa, sense dubte;  però tan fantàstica, de fet, com inviable.  I per què?  Doncs, un cop més, perquè no tenim poder per decidir la manera com ens organitzem.  Així de senzill.

Canviar horaris, avançar-los una hora, posem per cas, implica canviar lleis de tota mena, des de les que regulen l’obertura dels comerços, fins a les educatives, passant per les que afecten la funció pública, per posar només tres exemples prou emblemàtics.  I resulta que, en cap dels àmbits, Catalunya no té competència per fer prevaler el seu criteri, sense el permís de Madrid, que no està per la feina, no ho oblidem.

I això pel que fa a aquests tres sectors, perquè si pensem en les graelles televisives, majoritàriament estatals, o en els horaris del futbol, per exemple, la cosa encara es complica més i esdevé, de fet, impossible.

Molt em temo que ens trobem a les portes d’una altra bona iniciativa que morirà per manca de capacitat de fer o, a tot estirar, a mans del Tribunal Constitucional, si el nostre Parlament comet novament la gosadia d’aprovar qualsevol norma que ens pugui diferenciar mínimament d’allò que fa i dicta Espanya.

Aquesta és la realitat.  El temps dirà, però.  Això sí, amb els horaris actuals.  Només faltaria.

Tweet

Diu la dita que la realitat sempre supera la ficció, i segurament que és prou cert, però cal no oblidar que, de tant en tant, la ficció supera la realitat o, si voleu, la dibuixa amb un encert que gairebé fa por.

Aquesta setmana passada, l’espai de TV3 «Polònia» ens va deixar un programa especial sobre la independència, en què Catalunya i Espanya es jugaven aquest dret en un partit de futbol.  L’humor i la ironia, com ja és habitual, són dues de les peces claus del programa, però en aquesta ocasió m’atreviria a dir que la caricatura  que s’hi fa dels personatges i de les situacions és tan especialment i tan encertadament àcida, que deixa un regust amarg a la boca i una sensació entre la incertesa i un sentiment de presa de pèl més que notable.

No sé com acabarà tot això que han volgut denominar «procés».  De fet, dubto molt que ningú en tingui ni idea, però la por que tot plegat no hagi estat més que una farsa, cada dia se’m fa més present.  Segueixo sense veure, per part de tothom que ho hauria de fer, que es posin els interessos nacionals per davant dels interessos particulars o de partit.  I així només fem una mica més real el missatge d’aquest episodi de «Polònia».

Tant de bo la broma només sigui broma i la realitat una altra cosa.  Però cada dia ho tinc menys clar.  Quants gols més en pròpia porta ens calen per entendre que així no anem enlloc?

Tweet

Les tradicions importants, els dies assenyalats, sempre tenen interpretacions per a tots els gustos.  Pensem en les tradicions i maneres de fer Nadal o Cap d’Any, sense anar més lluny, i veurem que el ventall de possibilitats és gairebé infinit.  Doncs amb la Mona passa, si fa no fa, el mateix, i admet tantes variants com persones i com maneres de veure el món.

Tenim qui gaudeix de passar el dia al camp, aprofitant que el bon temps ja treu el nas amb seguretat; qui fa senyal d’identitat amb les figures que guarneixen la mona, pròpiament dita;  qui tot ho fia a la gràcia que els fa als nens;  qui li troba el sentit religiós a aquesta diada; qui torna a casa després d’un viatge per terres poc o molt llunyanes;  qui no fa res d’especial, de tant especial com és… En fi, que com les grans diades, hi ha tantes variants com gent.

De tota manera, qui més qui menys, seguirà a tradició, mirarà de trobar un racó al sol -o a l’ombra si la calor és prou present-, la companyia d’amics i parents -que les festes en grup semblen més festa-, una mona més o menys elaborada, segons els gustos i les possibilitats, i alguna que altra referència a la realitat o a la ficció, a partir dels ninots que guarniran aquesta mona.  I qui més qui menys passarà un dia que no haurà estat com els altres, un dia de festa.

I demà tornarem a la normalitat, després d’uns dies diferents, amb la barreja habitual de mandra i ganes, de cansament, d’alegria o de ressaca, segons cadascú;  potser renegant del calendari, que corre massa o que no acaba d’avançar, o dels costums i tradicions que ens fan fer coses, i amb els ulls més posats en l’any que ve que no pas en el dia anterior.

Passeu un bon dia de la Mona i, sobretot, no oblideu el pollet, entre tanta innovació i tanta originalitat.  Que una mona sense pollet sempre queda una mica coixa.

Tweet

Que el nostre sistema i la nostra tradició democràtica són molt febles, encara, és un fet que, si gratem una mica, es fa evident de manera clara i meridiana.  Una bona mostra que fa dies que em ronda pel cap és el concepte de líder i l’ús que en fem.

Estem acostumats a identificar la persona del líder d’una determinada formació política amb aquell que va al primer lloc d’una llista electoral.  A nivell informatiu, entenc que als mitjans els resulti atractiu parlar de líder de tal o qual partit perquè, sense cap mena de dubte, la força del terme líder, respecte a cap de llista, supera qualsevol comparació.

Però vet aquí que, a força de repetir la paraula, va perdent significat i acabem assimilant lideratge amb primer lloc d’una llista.  Si voleu, acabem assimilant liderar amb aconseguir un lloc de privilegi en una determinada administració, que és allà on porten les llistes electorals.  I aquí és on la cosa falla, perquè d’alcaldes, presidents d’organismes diversos, i alts càrrecs absolutament impresentables i mediocres en trobarem molts, moltíssims.  Res a veure entre aquests personatges i la capacitat de lideratge que se’ls atribueix, doncs.

El cert, de tota manera, és que un país, una societat, un determinat moviment col.lectiu, necessiten un lideratge fort per poder reeixir.  Repassem una mica la història i veurem que els canvis sempre han tingut alguna persona al capdavant capaç d’engrescar una gran majoria, amb un comportament exemplar i amb la certesa que cal posar els interessos col.lectius per davant dels particulars.  Quan això passa, quan un determinat grup social té un objectiu clar i un líder autèntic al front, els canvis realment es produeixen.

Abans de tornar a parlar d’algun dels nostres polítics actuals com a líders, demanaria de fer la prova de si realment responen a aquests principis que he comentat o, si voleu, mireu de comparar-los amb qualsevol dels líders històrics de qualsevol temps i de qualsevol país.  Veureu que, gairebé sense excepció, som encara molt lluny de tenir res que s’hi assembli.  I així és molt difícil anar enlloc.

Tweet

Fa una pila d’anys vaig trobar, en una botiga de souvenirs, un amb un text que venia a dir que el retorn fa oblidar l’adéu.  Suposo que depèn del motiu de la marxa, perquè en molts casos, el retorn, allò que fa oblidar és més l’absència que no la marxa pròpiament dita.

Sigui com sigui, el retrobament després d’un viatge sempre és motiu d’alegria, tant per tornar a tenir la persona a prop, com per la maleta plena de vivències, sensacions, anècdotes, imatges… amb què torna i que val la pena compartir.

Tornar és deixar enrere una experiència, una aventura, alguna cosa diferent a la rutina i recuperar el ritme monòton de la quotidianitat, però amb un bagatge nou que, si el viatge ha estat prou satisfactori, no s’abandonarà mai més.

Tornar té aquest gust agredolç de la final d’alguna cosa, però també del retorn a casa.

Tweet