Abr 072015
 

S’ha acabat una Setmana Santa més.  Quin descans.  Ja sé que pot sonar estrany que digui això, ja que aquests dies són dies de festa per a uns, dies de recolliment i religiositat per a uns altres, i dies de molta feina, per a alguns.  Però també són dies d’exaltació pública i impúdica de la caspa, del feixisme i del franquisme més retrògrads i més indecents, sota l’empara d’una suposada espiritualitat.

No vull perdre ni un segon a enllaçar la multitud d’imatges que aquests dies s’han anat publicant i que ens han recordat que Espanya -i també Catalunya- encara manté molt viu un pòsit franquista i un lligam fortíssim entre l’església i l’exèrcit, com en els millors temps de la dictadura.  Lamentable espectacle beneit per aquells que des del púlpit de la política es proclamen defensors a ultrança de la llibertat.  Quanta mentida i quanta hipocresia.

Però el més trist de tot, per a mi que m’ho miro des d’una distància cada cop més considerable, és imaginar com es deuen sentir tots aquells milions de persones per a les quals la Setmana Santa té un sentit realment religiós i espiritual i que l’han de veure manipulada i pervertida d’una manera tan miserable.

Tanquem la paradeta, tornem a la rutina, i desem a les golfes aquesta autèntica galeria dels horrors que són les desfilades (que no processons) d’aquells que confonen feixisme i fe.  L’any que ve tornaran a sortir, i l’altre també, i així anys i anys fins que algú, en un autèntic miracle, o en una autèntica resurrecció democràtica, tingui el valor de posar-hi fi, cosa que dubto molt que passi en molts, molts, molts anys.

css.php