Nov 302018
 

Cada dia que passa, Espanya es va tornant un país més democràtic, més respectuós amb les llibertats i una mica més just.  Ja ho diu el Rei, que som alguna cosa així com el model a imitar, a nivell polític i social.  Ell ho deu saber millor que ningú, no?  Almenys això és el que es veu que li ha explicat al president de la Xina, un país amb qui resulta que comparteixen tantes i tantes coses.  La darrera mostra de tot plegat és que ja es podran tancar pàgines web sense autorització judicial, només amb una ordre del Govern;  una decisió prou important i que ha passat massa desapercebuda, enmig del soroll polític i mediàtic que fa molt temps que s’està generant per tapar la cruel realitat i del silenci còmplice, un cop més, de la suposada intel·lectualitat.

La mesura en qüestió, diuen, és per lluitar millor i més ràpidament contra la pirateria i per protegir els drets de propietat intel·lectual.  D’acord.  Però, vist com funciona aquest govern actual i com ho han fet i ho poden tornar a fer els anteriors, pensar que aquest poderós element de censura i repressió es quedarà aquí, és somiar truites.  I moltes.  Ja vam veure com es va atacar i censurar la infraestructura informàtica del referèndum de fa un any, i fent-ho per mandat judicial.  Imaginem què pot passar amb qualsevol pàgina que gosi qüestionar la veritat oficial, la vida de la qual només depengui del placet governatiu de torn, com en els millors temps del franquisme.  Adéu definitiu a la presumpció d’innocència i a la llibertat d’expressió.  Auguro el retorn d’una mena de cos de censors electrònics, amb unes tisores ben modernes per tallar i escapçar, a tort i a dret, aquestes xarxes sedicioses i malintencionades.

Pregunta innecessària i gairebé redundant:  qui ha donat suport a aquesta mesura?  Efectivament, PP, Ciutadans i PSOE, el dantesc trio del 155, de nou de la maneta, en defensa de la democràcia, la llibertat i la justícia.  Sempre he dit que aquesta gent no mereix ni oblit ni perdó.  Perdonar, no ho sé, perquè dependrà de cadascú (en el meu cas, ja avanço que de cap de les maneres), però oblidar ens ho posen difícil, perquè constantment ens van refrescant la memòria de qui són, què volen i què són capaços de fer per aconseguir-ho.  La saviesa xinesa els pot orientar prou bé, en segons quines qüestions.

Nov 292018
 

Que el nostre sistema sanitari fa aigües per totes bandes, que les esperes són insuportables, i intolerables, ja que estem parlant de la nostra salut, que les condicions amb què han de treballar altres col·lectius, com ara el de bombers, són impròpies d’un país que es vol civilitzat i, per extensió, que la funció pública en general porta anys en caiguda lliure, són evidències que aquests darrers dies s’han posat a sobre de la taula per les mobilitzacions de sanitaris i també de bombers, i d’altres que s’anuncien.

L’origen de tot plegat cal anar a buscar-lo lluny, potser fins i tot en el moment en què es crea una administració nova, la de la Generalitat, però es fa a imatge d’una administració franquista ja en descomposició, amb tots els seus vicis i amb bona part dels seus responsables al capdavant, o en llocs estratègics.  Durant anys, la cosa es va anar consolidant i perpetuant, fins que arriba la darrera crisi econòmica i comença una lenta i implacable destrucció de llocs de treball sense modificar en absolut l’estructura administrativa per mirar de fer-la més eficient.  Simplement es retallen sous, drets i plantilles, sense més.  I la guinda la posa el 155, que la paralitza fins a límits insospitats, que van molt més enllà dels milions perduts que fa uns dies es van fer públics, o de la por que s’ha sembrat entre treballadors d’àmbits especialment sensibles, com ara l’educatiu.

Si a algú el sorprèn que els treballadors públics, sanitaris i bombers els primers, es llencin al carrer, és que viu molt lluny de la realitat.  Tenim una administració pública envellida, encarcarada, dirigida, en molts casos, per persones al servei dels interessos de partit i no dels ciutadans (i no entro a qualificar la capacitat de molts càrrecs directius, tot i que prou que caldria, davant de tanta mediocritat), que van callar, quan no col·laborar, amb els que van aplicar i defensar un 155 molt més cruel del que se’ns ha volgut vendre, i que ara mateix sobreviuen agafats amb ungles i dents als seus llocs, en un moment de desorientació, o de restitució de l’ordre i la calma perduts aquests darrers mesos (o anys).  Algun dia caldrà jutjar moltes actituds i comportaments d’aquests mesos i passar factura a més de quatre.  Potser serà tard, però caldrà, en qualsevol cas.  Ni que només sigui per justícia i per decència.

Cal dignificar els serveis públics, cal recuperar molts dels que es van privatitzar en el seu moment, cal remoure bona part de la cúpula directiva i cal apostar, d’un cop per sempre, per la competència i la capacitat de gestió.  Cal tenir mot clar que sanitaris, bombers, mestres, policies, oficinistes… estem al servei de la gent, i volem poder aportar tot el que som capaços de donar en cada moment.  Mentre les prioritats siguin, però, les quotes de poder o la perpetuació plàcida i complaent de determinats privilegis, no ens en sortirem, i la tensió anirà irremeiablement a més.  I els serveis públics, indefectiblement, a menys.  I tots plegats, a pitjor.

Nov 282018
 

Ahir, Josep Borrell ens va oferir una lliçó magistral de quines són les claus, segons ell, per aconseguir una unitat política, com ara la dels Estatus Units d’Amèrica:  tenir un sol idioma i matar quatre opositors.  Quatre indis, en aquest cas.  Bé, qui diu quatre, diu uns quants milions, i unes quantes cultures, i una pila de llengües i tot plegat, ja posats.

Exercici de substitució lèxica.  Proveu a trobar la paraula que resulta de substituir el substantiu de l’exemple, per aquests altres que us proposo:

Només van haver de matar quatre indis = nord-americans

Només van haver de matar quatre jueus = ?

Només van haver de matar quatre moros = ?

Només van haver de matar quatre negres = ?

Només van haver de matar quatre gitanos = ?

Només van haver de matar quatre dissidents = ?

Només van haver de matar quatre dones = ?

Només van haver de matar quatre comunistes = ?

Només van haver de matar quatre bruixes = ?

Només haurien de matar quatre catalans = ?

Efectivament.  Aquesta és la clau de la constant històrica que facilita la unitat política:  eliminar els contraris i imposar un idioma (i una cultura, i una religió, i una legislació… ja de passada).

Per cert.  Amb aquesta bajanada d’ahir, qui recorda els 30.000 € de multa que ha rebut l’excel·lentíssim senyor Borrell per l’enriquiment amb informació privilegiada, o les crides a la desinfecció de Catalunya?  Ben mirat, però, poca excel·lència ètica i intel·lectual demostra qui afirma segons què i s’aferra d’aquesta manera a un càrrec.  I qui li tolera i l’empara, ja de passada.

Nov 272018
 

Ahir la sonda InSight va aterrar, per dir-ne d’alguna manera, a la superfície de Mart, aquest planeta que ens ha fet mirar enlaire tot l’estiu, mentre fantasiejàvem sobre les possibilitats d’instal·lar-hi un assentament durador, sobre els viatges d’anada, sense bitllet de tornada, o sobre si mai hi va haver vida, en aquesta superfície àrida i dura, o no.

Mart sempre ha alimentat la imaginació.  El mateix terme “marcià”, que durant molt de temps ha servit per designar qualsevol suposada forma de vida extra-terrestre, ja diu prou de la fascinació del planeta vermell.  Però com sempre passa, una cosa és la imaginació i una altra de ben diferent és la realitat.  Més enllà de tot el que li vulguem atribuir a l’InSight, el fet és que “només” es tracta d’un avançat instrument que, principalment, mesurarà els moviments sísmics del planeta, i que en foradarà l’escorça per estudiar-ne amb més detall que mai fins ara la seva composició, clau per saber-ne més del seu origen i, de retruc, del de la Terra.

En qualsevol cas, ahir, dia de grans emocions per a tothom que seguia els moviments de la sonda, d’una manera o altra, culminades amb l’alegria lògica de quan es va posar a la superfície marciana sense incidents i va començar a enviar les primeres fotografies.

Ben mirat, sempre és tot una mica igual:  la fantasia va par davant de la realitat.  La nostra capacitat de fer volar coloms és infinita, però les coses són el que son, i prou.  De tota manera, potser és aquesta immensa fantasia la que fa que determinades fites siguin possible.  Potser si ningú hagués imaginat algun dia Mart habitat per terrícoles, el que tanta gent va viure ahir mai no hauria estat real.  Ni tot el que aquesta màquina de nom estrany ens anirà transmetent els propers mesos.  Somiem, doncs, que els somnis sempre alimenten la realitat.  Bona feina, InSight.  I que sigui a fi de bé, que diria la saviesa popular.

Nov 262018
 

Diu la dita que el nom no fa la cosa.  Per extensió, també podríem afirmar que el càrrec no fa la persona.  A poc que voltem per les xarxes socials, trobarem, d’un temps ençà, una presència més que destacable de les sigles HC i MHP, per referir-se a qualsevol conseller o al president, fent servir el tractament protocol·lari que aquest càrrec atorga a la persona que l’ocupa.  Aquest parell o tres de lletres són tan habituals que fins i tot consellers i conselleres les fan servir en els seus breus escrits.

Si algú té la curiositat de fer un cop d’ull als tractaments protocol·laris en el llenguatge administratiu català, comprovarà que els tractaments correctes són de molt honorable o honorable, senyor o senyora, segons el cas, però no molt honorable president o presidenta, ni honorable conseller o consellera.  En resum, el càrrec no és honorable ni molt honorable, qui sí que ho és, i això se n’espera, és la persona que l’ocupa en cada moment.  D’altra banda, aquests tractaments estan reservats a situacions molt singulars i no s’haurien de fer servir mai en contextos habituals i gens extraordinaris ni d’especial formalitat, com poden ser els de les xarxes socials, entre tants d’altres.

Així doncs, l’honorabilitat, en aquest cas, no és cap gràcia divina que s’obté per ocupar un determinat lloc dins l’organigrama de l’administració, sinó una exigència ètica, moral, o com més us agradi, a la persona que l’ostenta.  I vet aquí la confusió tan habitual avui dia i la duresa, de passada, de determinats comportaments d’alguns dels nostres més alts mandataris, al llarg de la història recent, si els mirem des d’aquesta perspectiva.

I és que una determinada condició social, un determinat atribut, un càrrec, fins i tot, no són altra cosa que paraules sense sentit, si la persona que els ocupa no se’n fa digne.  Diguem-li conseller, alcalde, encarregat, pare, marit, company… el que vulgueu.  Al capdavall, el que té sentit i contingut sempre són les persones.  Sempre, i només, les persones.

Nov 252018
 

“Il·lusió” és una paraula estranya, ambivalent, i malgrat tot, imprescindible.  Si mirem el diccionari, els primers significats que hi trobem parlen d’errors de percepció, de judici, de raonament o d’interpretació, que fan que llegim de manera desencertada la realitat.  No és fins al final que “il·lusió” passa a significar alegria o entusiasme que hom experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa agradable.   No deixa de ser curiosa, aquesta ordenació de significats, perquè segurament, si demanéssim pel carrer què és il·lusió, la major part de les persones ens respondrien amb aquesta darrera accepció.

Sigui com sigui, la vida exigeix un mínim d’il·lusió per aconseguir que cada dia no tingui només aquell objectiu bàsic, fisiològic, d’arribar a la nit respirant.  Ens cal alguna cosa que ens emocioni, que ens engresqui a aprendre, a descobrir, a sentir curiositat per cada minut que ens ha d’arribar, ja sigui a la feina, amb la parella, amb els fills, amb amics, amb una determinada afició… o, millor encara, a tot arreu alhora. La il·lusió és imprescindible per saltar del llit i creure que tot té un per què i que serveix per a alguna cosa.  De vegades, però, errem, o ens enganyem, i les nostres il·lusions són només percepcions distorsionades o equivocades de la realitat, i la fantasia dura poc, perquè en realitat no ha existit mai mes enllà del nostre cap.  De vegades, fins i tot, podem trigar molt a adonar-nos que hem estat vivint en una il·lusió i no amb il·lusió.

Quina és la nostra il·lusió?  Què fa que tot tingui sentit, en la nostra existència?  Vivim amb il·lusió, o en una il·lusió que més d’hora que tard es desfarà com el fum, o esclatarà en silenci com les bombolles de sabó, precioses i efímeres?   Si les respostes no ens venen al cap amb la rapidesa que caldria, aturem-nos un moment, perquè viure sense il·lusió és encara més trist, inclús, que fer-ho a dins d’una falsa realitat.  Avui, diumenge, pot ser un bon dia per il·lusionar-nos de debò, cadascú com bonament vulguem i ens plagui, que d’il·lusions hi ha de tota mena, i totes fan la seva feina.

Nov 242018
 

Hi ha gent que sap començar les coses superant qualsevol expectativa i marcant postura des del primer minut.  Aquest podria ser el cas del nou secretari general de la Conferència Episcopal Espanyola, Luís Argüello que, parlant del celibat de qualsevol aspirant a capellà, ha reblat el clau afirmant que aquests aspirants  han ser cèlibes i s’han de reconèixer completament com a homes, tancant així la porta a qualsevol rastre d’homosexualitat als futurs sacerdots.

Anem a pams.  Celibat implica no contreure matrimoni, però no necessàriament no mantenir relacions amb altres persones, pel que es veu, ja que se n’orienta la direcció.  Dit això, no seria la primera vegada que l’església fes fora algú que es declara obertament homosexual, com el cas que es va fer públic fa uns pocs anys, del prelat polonès Krzysztof Charamsa, funcionari a la Congregació per a la Doctrina de la Fe (antic Sant Ofici), expulsat per tenir una relació de parella estable amb un català, curiosament.  Així doncs, i si afegim l’extrema tolerància que històricament ha hagut amb la pederàstia, en totes les seves variants possibles, sembla que l’església ha decidit que el gran pecat són només les relacions amb persones del mateix sexe.  I encara hi hauria molt a discutir, en el cas dels nens.  Potser és que encara no són homes.

No deixa de ser curiós que d’una banda es demani celibat (les parelles catòliques sempre han de ser d’home i dona, no ho oblidem) i es persegueixi l’homosexualitat, però es pugui nomenar notari d’un tribunal eclesiàstic que ha de jutjar casos d’abusos de menors un capellà, Joaquín Galán, condemnat per aquest mateix tipus de delicte -per via civil, ja que no s’hi va obrir cap procés canònic- i sobre el qual pesen diferents acusacions per altres fets similars.

L’església és una institució secular, però començaria a ser hora que s’anés posant al dia en segons quines qüestions, si és que vol abandonar la hipocresia de predicar amb una mà i pecar amb l’altra, sobretot en el cas dels més indefensos, els menors, en base a una auto-atorgada superioritat moral, més que discutible, o a una autoritat imposada en molts àmbits de la nostra societat.  Aniria sent hora d’acabar amb determinades afirmacions i amb moltes -massa- accions, i de posar els seus responsables al lloc que realment els correspon, per justícia i per un mínim de dignitat.

Nov 232018
 

Doncs sí, cada dia que passa resulta més evident que per entendre la realitat cal mirar cada dijous “Polònia”, a TV3, la cadena que adoctrina i que es veu que ja no mira ningú.  En el capítol d’ahir, és fàcil de trobar a la web del programa, vam poder gaudir d’un gag en què dues persones, amb identitats aparentment “normals” (admeto que definir la normalitat cada dia és més complicat) celebren que finalment poden mostrar la seva autèntica realitat feixista, en una mena de sortida de l’armari tan còmica com preocupant.

Fin ara havíem vist el rebrot de la violència de grups neonazis, que actuen amb gairebé absoluta impunitat i que no tenen cap restricció a l’hora d’exhibir tota la seva simbologia ultra.  També hem vist, primer al Parlament de Catalunya i més endavant al Congrés dels Diputats com PP (fundat per ex-ministres de Franco) i Ciutadans, alumne avantatjat de la dictadura, es negaven sistemàticament a condemnar aquells quanta anys de terror i repressió.  El pas següent el va fer Albert Ribera, en una recent entrevista a la Cadena Ser, negant-se a definir ideològicament VOX, amb el pretext que ell no és analista polític.  Ell, que no té cap problema a qualificar de nazis, colpistes, populistes, extremistes, filo-etarres, radicals i comunistes a tothom que li convé, no gosa situar la formació ultradretana en el mapa polític, ni aplicar-li cap adjectiu.  Curiós.

Quin ha de ser, el pas següent?  Vista la deriva, segurament la voluntat d’ocupar la centralitat política per part de les formacions d’ultradreta (PP, Ciutadans i qui sap si també VOX) per fer l’assalt definitiu al poder, des de la seva autèntica identitat desemmascarada.  El feixisme torna a Espanya, no ens enganyem.  A poc a poc es va fent un lloc el seu discurs, enmig d’un socialisme decadent i sense gairebé res a oferir més enllà d’improperis, mentides i amenaces, i d’una suposada esquerra que fa aigües, desorientada i desubicada, sense cap projecte mínimament seductor.

La bèstia arribarà i es mostrarà tal qual és, sense cap pudor, com en el gag de “Polònia”.  Intentar combatre-la al seu terreny, al de la repressió (a Catalunya sabem prou bé de què va la cosa), a veure qui la fa més grossa, és la millor aposta per perdre;  però els partits que teòricament són a l’altra banda, els que haurien de plantejar alternatives, encara no se n’adonen, o no sabem què fer per parar aquesta tendència, o potser és que, ben mirat, ja els està bé.  Ara mateix, no els va del tot malament.

Nov 222018
 

A veure si ens entenem.  A les dictadures sempre hi ha parlaments.  Parlaments monolítics, que voten de manera mecànica tot allò que el govern de torn indica, però parlaments, al capdavall, que aproven lleis i que estableixen les normes de joc de la comunitat.  Les democràcies, per contra, també tenen parlaments, però en aquest cas hi ha representades diferents opinions, s’hi genera debat i s’aproven, o no, les iniciatives de la força que governa, o que hi aconsegueix sumar una majoria.

Faig aquesta breu i innecessària reflexió per dir que menystenir o desactivar la funció d’un parlament, integrat per persones elegides a les urnes, no ho oblidem, és la millor manera d’aconseguir que sigui una cambra tan simbòlica i tan inútil com ho és en qualsevol dictadura.  I justament en aquest punt ens trobem, tant pel que fa a Catalunya, com a Espanya.

Com a ciutadà que vota els seus representants, no puc evitar la vergonya de veure què hi fan aquells que paguem amb diners de tots i en els quals hem dipositat el mandat i la confiança de construir una societat millor.  Espectacles més propi de barra de bar o de carrer fosc, com els que anem vivint des de fa temps tant al Parlament com al Congrés i al Senat, farcits de testosterona, d’impostures, d’insults, de mentides i d’amenaces, són una manera molt eficaç d’aconseguir que bona part de la població perdi la fe en el sistema i enyori la calma dels cementiris, o de les cambres on ningú dissenteix.

Potser ja els va bé, a alguns, aquest retorn a la pau imposada.  Caure-hi en el seu parany és molt perillós.  Massa perillós, i amb un preu massa alt.  Comença a ser urgent una postura clara davant d’aquesta autèntica xacra per part de les respectives presidències de les cambres i dels partits que realment -si en queden- encara creuen que un parlament és molt més que un mitjà per pagar favors i serveis a determinades persones.

Nov 212018
 

Quins temps aquells en què les coses duraven.  Què se n’ha fet, del valor de la paraula donada o de la decisió presa?  Vivim temps de realitat efímera, on tot apareix i s’esvaeix a gran velocitat, i sense que puguem fer gran cosa per evitar-ho.  I cap àmbit no s’escapa d’aquesta bogeria de canvis ràpids.  Ara ja, ni la política, ni la justícia, ni res de res.

Darrerament hem vist com una sentència del Tribunal Suprem, aquell que dicta jurisprudència, pot durar amb prou feines un dia.  També hem vist com una decisió ministerial -la de la no presència de l’exèrcit al Saló de l’Ensenyament- es pot revocar a poca pressió externa (o interna, qui ho sap?) que rebi.  Hem vist pactes per renovar la cúpula judicial saltar pels aires fins i tot abans de ser signats, tot i estar més que decidits. Hem vist, tot un clàssic, com la paraula escrita, en aquesta ocasió en un llarg i claríssim missatge de mòbil, resulta que ha estat malinterpretada per tothom.  També hem vist com decisions fermes i immediates d’exhumació d’un criminal s’ajornen, qui sap si de manera indefinida.

Ben mirat, no sé jo si res escapa a aquesta mena d’obsolescència immediata que patim, o és que Groucho Marx és més viu i més actual que mai i, parafrasejant una de les seves expressions més conegudes, “aquesta és la realitat i, si no els agrada, en tinc una altra”.  Sigui com sigui, cada dia és més evident que no ens podem refiar ni de la nostra ombra.  Ni de la paraula d’un càrrec, ni d’un escó, ni d’una toga…  Mala peça al teler, en qualsevol cas.

css.php