oct. 312016
 

Dilluns estrany, aquest.  Dia feiner enmig de dos festius i, a més, amb la perspectiva immediata d’una nit de castanyada (o de halloween) i amb tots sants demà mateix.  Sigui com sigui, un bon dia per recordar que no som immortals i que, tard o d’hora, ens arribarà el final.

Vivim uns temps en què costa acceptar la mort.  Fem bandera de l’eterna joventut, com si disfressar-nos de jovenets realment servís per aturar el temps.  Però tant és el que fem, la vida té el seu cicle implacable.  Potser per això mateix val la pena dedicar un dia a l’any a recordar els que no hi són, però que en el seu moment van ser importants a les nostres vides.  Hi ha qui ho farà amb la satisfacció de pensar que es troben en algun lloc millor;  hi ha qui creurà en segones vides mortals i en reencarnacions;  hi ha qui pensarà que amb l’últim alè tot s’acaba i no cal més…  Cadascú, en el fons, fa el que pot i encara les coses com millor sap o com li ve més de gust.  Però qui més qui menys s’endinsarà en la memòria per recuperar aquelles vivències que val la pena no perdre mai de vista.

Diu la tradició que avui toca castanyada, demà tots sants, dia de visitar els cementiris, i que dimarts és el dia de difunts, aquell en què ells són els que visiten els vius amb afany protector.  D’acord, tot això és creença popular passada per mil filtres de religions i tot el que calgui, però crec que és molt interessant poder mirar la mort de cara, fins i tot fent-ne broma, com aquesta nit, i després amb un retrobament amable amb els que un dia ens van deixar.  Potser d’aquesta manera comencem a acceptar que tot s’acabarà algun dia, però no del tot, si encara quedem en el record d’algú que ens va estimar.  En el fons, tot plegat no deixa de ser aquella bella imatge de l’amor més enllà de la mort que tant ha sabut explotar la literatura.  Hi pot haver res més bonic?



oct. 302016
 

Ja hi tornem a ser.  Una hora enrere, novament.  Horari d’hivern.  És per estalviar, diuen.  Estalviar, no sé si estalviarem, però el que sí que tinc clar és que la nit a mitja tarda no m’és gens grata.  Se’ns torna a fer fosc massa d’hora i la foscor no convida a massa coses, no ens enganyem.

A mi, personalment, la fosca no em resulta especialment desagradable.  Voltar per casa a la nit, amb l’única companyia de llums indirectes que es filtren de rere les finestres no em molesta en absolut, però trobar-me a fosques amb tota la tarda per davant, no m’és gens atractiu.  Però tocarà acostumar-se, un cop més, i transitar pel fred, gairebé com ombres entre les ombres, com millor puguem.

Va dir el poeta que era quan dormia que hi veia clar.  Potser sí que és entre somnis, o fins i tot en aquell estadi entre dormir i estar despert, que ells pensaments flueixen en llibertat i ens traslladen a mons impossibles o a realitats només imaginades, però la foscor prematura i més hores de son, no tenen gens a veure i els nostres ritmes vitals són els que són.  La realitat seguirà sent la mateixa, la fantasia la mateixa i el somni i la vigília, els mateixos.  Res no s’alterarà, en allò que és important, amb el canvi d’hora i amb l’avançament de la nit.

Encarem uns mesos de poca claror que algú intentarà dissimular amb llumetes de colors.  Per sort, la nostra vida, la nostra discreta llum, seguirà intacta, tant si el sol ens acompanya i ens escalfa l’ànim, com si ens cal avançar amb  la lluna com a companya.  Les esperances, els sentiments i les il·lusions, no saben de canvis horaris.

 



oct. 292016
 

Mai no m’ha agradat el número 6.  Quan anava a escola, era aquella nota indefinida, ni l’aprovat just, sempre motiu de satisfacció, ni el notable que ja et situava en un altre rang dins de la classe.  El 6 era aquella mena de sí però no, la medalla de plata que es guanya perdent.  Més endavant, una mica més gran, vaig descobrir que el 666 era el nombre de la bèstia.  No és que hi vegi cap relació, però em va fer gràcia, en el seu moment.  Coses de dimonis…

No sé per quina conjunció astral estranya, avui m’he adonat que justament avui fa sis anys, un 29 d’octubre, vaig començar a escriure aquest bloc.  Havia de ser al cap de sis anys que me n’adones?  Doncs es veu que sí.  Ja posats, he anat a mirar què vaig escriure aquell primer dia i m’he trobat amb un text que parla de la impossibilitat de fer servir diverses llengües alhora.  Trist, però el debat sobre la idea de preferència d’una llengua sobre un altra segueix viu.  No anem bé, no.

A la vista de la troballa, he decidit que potser és millor intentar repassar mentalment aquests darrers sis anys.  Déu n’hi do si han passat coses en sis anys.  I en sis mesos, i en sis setmanes, fins i tot.  Proveu a fer-hi un cop d’ull, proveu.  Tot el que aquest temps m’ha semblat interessant per un motiu o altre ha anat desfilant per aquestes línies.  Idees, pensaments, reflexions, crítiques, fantasmes, pors, il·lusions…  Però, per què?  Aquesta és una pregunta que mai no he sabut respondre sense anar més enllà de la imatge d’un Forrest Gump que un dia comença a córrer sense saber massa per quina raó, fins que es cansa.  Potser només és això.  Cal res més, de fet?

Ja que hi som, deixeu-me bufar la vela simbòlica d’aquest sisè aniversari -punyeter sis-, amb l’expressió d’una gratitud immensa a tothom que perd una estona de la seva vida llegint aquestes línies que no tenen cap voluntat de transcendència de cap mena, especialment literària -per a mi, la literatura, dit sigui de passada, és alguna cosa molt més seriosa que la banalitat en què l’han convertit quatre mediocres que gargotegen papers habitualment i es creuen qui sap què- i que només aspiren a llençar reflexions, en una ampolla invisible, al mar binari de les xarxes, per si a algú li poden fer servei, com a mi em fan en escriure-les.



oct. 282016
 

La veritat és que un dels espectacles que trobo més depriments i més absurds és aquell del qual ja sabem el final i que, així i tot es va desenvolupant, com si realment tingués alguna mena d’interès.  Justament això és el que està passant aquests dies al Congrés, amb els debats d’investidura, amb final anunciat.

Resulta trist veure els diputats intervenint, discutint, prenent la paraula i votant sabent, abans de començar, que el resultat serà negatiu, i que caldrà una nova sessió, un nou debat, una nova votació, una nova colla de retrets i que, aleshores, el resultat serà tot un altre.  Cal perdre tant temps i tantes energies?  Crec que si mirem les coses des d’un punt de vista lògic i de sentit comú, no.  Ara bé, la dinàmica parlamentària no sempre va regida ni per la lògica ni pel seny, sinó pels simples interessos de partit, per la necessitat d’exhibir arguments i marcar postura, i per uns quants minuts de glòria als mitjans de comunicació.  Poca cosa, però.

I aquí estem, amb un grup, el PSOE, que s’abstindrà en segona votació i que malgrat tot ens regala l’espectacle d’una oposició en primera ronda, amb un PP que va omplint el temps que cal fins a la investidura repartint a tort i a dret, sabedor que ho té tot guanyat, i amb la resta de grups fent de simples comparses, cadascun amb el seu paper, d’una escenificació grotesca amb final ja escrit de fa dies.  Patètic i prescindible.

oct. 272016
 

A la vida, fins i tot a les relacions humana, de vegades costa trobar coses que es facin a canvi de res, per pur altruisme, per amor, perquè sí… Però en l’àmbit de la política, res mai no és a canvi de res.  Sempre hi ha intencions més o menys amagades que ho justifiquen tot.

Pensant en aquestes històries em plantejo a canvi de què facilitarà el PSOE la investidura de Rajoy.  A canvi de res?  Per pur sentit d’estat?  Per responsabilitat amb la ciutadania?  Ho dubto molt.  Aparentment i fins i tot alguns mitjans ho diuen, serà una abstenció sense contrapartides.  Francament, no m’ho crec.

Un apunt:  tots dos partits, PP i PSOE tenen més que seriosos problemes amb la justícia per causes diverses de corrupció, malbaratament de recursos públics, finançament il·legal… i ja fa dies que des de les files autoanomenades socialistes hi ha un respectuós silenci.  Per la seva banda, ja hem sabut, sense gaire soroll, que s’ha arxivat el primer dels casos que penjava sobre el cap d’alguns dirigents del PSOE andalús.  El temps ho dirà, però començo a creure seriosament que aquest pacte d’investidura (i ja veurem de què més, sobretot en nom de la unitat d’Espanya) no és altra cosa que un teló per amagar vergonyes que haurien d’anar sortint a la llum als tribunals.

Insisteixo que només el temps em donarà o em prendrà la raó, però també insisteixo que res no és de franc, i molt menys el suïcidi polític i moral d’un partit.

oct. 262016
 

De tant en tant, ens trobem amb la situació d’acomiadar un company de feina que es jubila.  Sempre és un moment de sentiments enfrontats.  D’una banda, l’alegria pel descans merescut d’algú que ha dedicat una bona part de la seva vida a la feina i als altres.  D’una altra, la pena que sempre produeix l’absència.  Cert que les rutines tenen poca memòria i ràpidament s’adapten a les noves realitat, però no menys cert que un temps, molt en alguns casos, les persones deixen records, presències, maneres de fer, que romanen temps i temps als espais i a les coses, i ens les fan ben presents, encara que no hi siguin.

Avui direm adéu, amb festa i alegria, al Pepito, un company entranyable, un company d’aquells que es fan estimar.  Avui ens trobarem una pila de gent, alguns ja en altres llocs de feina, alguns altres també jubilats, i la resta encara a lloc.  Serà un moment de retrobaments i de sorpreses, i també una bona ocasió per repassar, entre rialles i alguna llàgrima furtiva, tants i tants instants compartits i que s’han guanyat a pols un lloc a la memòria de tots plegats.

El Pepito ja fa uns pocs dies que ha marxat, però encara és tema de conversa.  A partir de demà, passarà al discret segon terme que reserva l’absència, però anirà apareixent pels racons i per les portes, per recordar-nos que ser una bona persona val la pena.  Nosaltres només li podrem reconèixer tots els seus valors i la seva bondat amb una abraçada ben forta, amb els nostres millors desigs i amb un espai permanent al calaix íntim on es guarden les sensacions viscudes, els afectes sincers i la gratitud mai prou ben expressada.

Bona sort Pepito i gràcies per ser la gran persona que ets.

oct. 252016
 

Hi ha un de tants debats interessants i imprescindibles que caldrà plantejar quan toqui, si és que això de la construcció d’un nou estat mai arriba a ser real, i és el de l’encaix de l’Aran, aquest petit tros d’Occitània, a Catalunya.

Fins ara hem anat fent lleis, declaracions de bones intencions, acords econòmics, traspassos de competències… però tard o d’hora caldrà plantejar les qüestions de fons, com ara el tema de la llengua, tant a la Val com a la resta del país, el coneixement de la realitat cultural i històrica aranesa (Occitana, si voleu), o la realitat social d’aquest territori.  I quan això passi, quan els temes es posin a sobre de la taula de manera seriosa, no com una mena de concessions o de conquestes més o menys significatives, es faran visibles tots els fantasmes que hem anat amagant als armaris durant dècades, des de la indiferència dels uns, fins als interessos no sempre prou clars dels altres.

La realitat és que Catalunya compta amb un petit bocí d’Occitània al seu marc geogràfic, amb unes realitats clarament diferenciades que cal saber valorar, i que haurien de servir per dibuixar un model de convivència nou i franc.  Però, insisteixo, per arribar fins aquí, més enllà de manifestos, de declaracions de bones intencions, d’estructures polítiques i acadèmiques, i de reivindicacions justificades o no, caldrà admetre errors, molts errors, i construir un marc d’entesa que passi per sobre de la indiferència, de la desconfiança i del postureig mediocres.  Tot un repte i tota una obligació.

oct. 242016
 

Ens agradi o no, el calendari va fent, implacable.  Passem full i ja som dilluns, encara entre la ressaca d’un patètic i esperpèntic espectacle polític de diumenge i la perspectiva de quatre anys més de govern hostil a Madrid.  És tot el que dóna de si la política espanyola, es veu.  Punt.

Però com que no només vivim de política -malament rai si així fos-, també encetem una setmana que penso que serà prou moguda, a cavall entre comiats i retrobaments, entre emocions i descobertes.  Si fa no fa, potser set dies com qualsevol altres, o pot ser no.  Sigui com sigui, obrim pàgina d’una setmana que ens abocarà al canvi d’hora, a la foscor a mitja tarda i a l’entrada per la porta gran a la tardor més intensa.

Així és que, amb aquest panorama per davant, més val prendre’s la cosa amb il·lusió i fer una conjura íntima i personal perquè els dies que tenim al davant acabin sent positius i, si pot ser, dignes de recordar i tot.  Al cap i a la fi, bona part d’allò que finalment seran dependrà només de nosaltres i del nostre ànim.  I ja se sap, que nosaltres, almenys nosaltres, no ens podem fallar.  I no ho farem.

oct. 232016
 

Vivim en un món boig, frenètic, però curiosament, i per més que ens agradi aquesta realitat vertiginosa, una de les coses que més valorem, en el fons, és la calma;  aquest moment de pau interior que ens reconcilia amb tot i que ens dóna l’energia necessària per tirar endavant.  Cadascú sap trobar aquesta calma a la seva manera, ja sigui fent esport, escoltant música, a la vora d’un riu, enmig de les muntanyes, en una església, pintant… Però en qualsevol cas, d’allò que es tracta és de recuperar l’alè i prendre embranzida.

Si, a sobre, es pot compartir aquesta experiència amb algú altre o més encara, trobar aquesta illa de pau a recer d’una altra persona, la intensitat de les sensacions es multiplica.  I és que tenir algú en qui confiar cegament, algú que saps que mai no t’abandonarà, algú que pugui aportar calma quan més falta fa, és un autèntic tresor amb qui val la pena apostar per compartir la vida.  Quin millor regal a una altra persona que la comprensió i la serenitat?

Avui em ve de gust de compartir una cançó de Joan Dausà, i us convido a posar la lletra en primera persona, intercanviant el paper dels interlocutors.  Crec que ens ofereix una perspectiva complementària que convida al compromís, a la complicitat sense límits.  En definitiva, a l’amor incondicional.

YouTube Preview Image

oct. 222016
 

Molt més enllà de l’impacte mediàtic del rebuig a l’estàtua del dictador davant del Born, els fets dels darrers dies, i jo diria dels darrers mesos, evidencien una realitat molt més profunda i molt més amagada:  la sordesa de la política.

Que els governants de tot color i de tot arreu acostumen a viure en un món a banda de la realitat, immersos en la seva veritat absoluta és un fet estudiat i demostrable.  I el cas del Born no podia ser una excepció, per més que l’actual titular de l’Ajuntament de Barcelona es reivindiqui com a exemple d’una nova manera de fer.  Digui el que digui l’alcaldessa, tot aquest afer supura determinades maneres dels seus predecessors, fent oïdes sordes a les demandes dels ciutadans.

Reconvertir i rebatejar el Born per mirar de posar sordina sobre els fets de 1714 ja va tenir una resposta prou clara i prou ignorada.  Situar-hi una exposició sobre el franquisme va ser un altre error de concepte -potser mala intenció i tot- molt greu, que també va ser prou discutit.  Ressuscitar escultures franquistes i plantar-les a la porta, des del primer moment, va ser percebut per molta gent com un insult a la memòria dels que hi van morir fa tres segles.  Finalment, estàtues fora i ridícul més que evident dels responsables municipals, amb el corresponent cost econòmic de tot plegat, que es veu que no deu importar gaire.

Intentar imposar el propi criteri fent oïdes sordes d’aquells amb qui es conviu és un error de colossals dimensions que només pot acabar malament.  Això ho sabem si pensem en les relacions personals, on escoltar i detectar les necessitats i les expectatives dels altres és fonamental.  Però es veu que la política -fins i tot la que s’autoproclama nova política- té les seves pròpies regles, la primera de les quals, pel que sembla, és tirar pel dret sense escoltar ningú, no fos cas que sentíssim allò que no ens agrada.

css.php