Oct 212016
 

Cada dia que passa, l’activitat política (potser caldria dir judicial) és més previsible.  Qualsevol cosa que aprovi el Parlament serà recorreguda al Tribunal Constitucional i, acte seguit, sentenciada com a inconstitucional.  Una nova rutina (o envestida, en aquest cas), ja ho sabem.

Ara, els toros.  Resulta que Catalunya no pot prohibir els toros, però es veu que Canàries sí.  Quines coses més curioses té això de la igualtat de tots els espanyols que tant els agrada d’exhibir.  Però ja que no podem prohibir però sí regular, proposaria als diputats que elaboressin un acurada regulació de l’espectacle per tal que arribar a posar-lo en marxa resulti tan complex, tan absurd i tan ridícul, si cal, que faci les curses de braus, a la pràctica, inviables.  Això per no parlar de la pressió afegida amb què el Constitucional carrega l’únic programador possible a Catalunya.  Ja s’ho faran.

Bé, sigui com sigui, caldrà veure què en diu el Govern i, especialment el titular de Cultura.  En qualsevol cas, la postura majoritària a casa nostra és la que és i és de suposar que els poders públics sabran estar a l’alçada.  Mentrestant, qui vulgui veure com maten bestioles per pura diversió, que faci un petit forat a l’agenda i que tiri uns quants quilòmetres, ponent enllà.

Potser sí que encara tindrà raó la @iaia_toneta, quan diu a Twitter que el que hem de fer és crear una llei catalana de permanència al regne d’Espanya… i esperar que el TC la tombi! I ja està!

Oct 202016
 

Ens hem acostumat molt, massa, a fer servir terminologia de guerra per a qualsevol cosa.  Parlem sense mirar-nos gens ni mica de la batalla de cada dia, de les guerres de preus, o dels guerrers que combaten en qualsevol esport.  Ho fem de manera inconscient, ho fem perquè alimenta la necessitat d’èpica que tots portem a dins, però també ho fem sense adonar-nos gaire de què estem dient, ni de quins referents estem fent servir.

Un exemple dels límits del significat de les paraules l’he trobat aquests dies en l’expressió que va fer servir la fiscalia en la querella contra la presidenta del Parlament, quan parla de la seva voluntat (de la presidenta) de dinamitar l’estat.  Greu, molt greu, que la fiscalia utilitzi terminologia de guerra per referir-se a un debat parlamentari que considera no adequat.  I no ens equivoquem, no és que l’expressió sigui una metàfora ni cap recurs retòric, no.  És l’expressió d’una clara voluntat d’equiparar discrepància ideològica exposada en seu parlamentària amb terrorisme o guerra.  Així de senzill i així de ja vist abans en boca de membres del Govern de l’Estat, de representants polítics…

Per la seva banda, la presidenta del Parlament, tampoc no va estar gaire encertada, al meu parer, responent en els mateixos termes.  No hauria estat molt més contundent reconduir el discurs cap al debat d’idees i la lliure expressió del pensament, tot evidenciant, de passada, la mala fe de la fiscalia?

Ens hem acostumat a parlar de la independència amb termes bèl·lics, i aquí ho tenim perdut, perquè l’exèrcit, la tradició de conquesta i la ràbia la tenen ells.  Però la raó i la força dels arguments, nosaltres.  Fem-los valer.

Oct 192016
 

Potser sí que tindran raó aquells (aquelles, de fet) que sostenen que la cultura de la violació i el masclisme no tenen remei i són un element més de la societat, tan naturals com qualsevol altre tipus de relació interpersonal.

Fa uns dies llegíem la notícia que feia referència a tota una autèntica agressió sexual en directe en una televisió francesa.  Enrenou a les xarxes i poca cosa més.  Una anècdota.  Aquests dies també ens ha arribat la informació del ressò que s’ha fet un diari anglès d’uns fets de fa dos anys, en què un dels membres de l’equip de “Sálvame” també va creuar la fina línia de la intimitat personal, sense massa més complicacions.  Espectacles televisius?  Potser sí.  Però no només.

Més a prop de casa nostra, encara ressonen els ecos de la múltiple violació de Pamplona, un cas que està posant a sobre de la taula, amb tota la seva cruesa, una situació massa habitual.  Tan habitual que costa poc de menystenir.  Per entendre una mica millor què passa, o si més no per reflexionar-hi un moment, recomano aquest article que convida a valorar, a partir dels fets dels santfermins, amb tota la seva cruesa què és una violació i que, potser, ens posarà davant de situacions tan quotidianes que sovint no sabem valorar com cal.

Oct 182016
 

Potser és això de la tardor, que escurça els dies i els pinta de gris mandrós, però cada cop em costa més sentir les notícies, especialment pel que fa a la crònica política.  Sembla que aquesta quietud que anuncia el fred s’ha instal.lat arreu i evita qualsevol moviment endavant, més enllà d’un soroll tan habitual que ja ni el sento.

Miri on miri, només sé veure el mateix de fa temps:  aquí, sense pressupostos, gestionant la misèria (sovint no només econòmica sinó també intel·lectual), allà sense govern i sense oposició, arreu proclames cridant a la renovació, que es veu que ha de venir dels mateixos que fan que calgui demanar-la, un exèrcit de jutges trinxant-ho tot… en fi, un bucle infinit d’ineficiència que sembla que només serveixi per alimentar egos mediocres i per mantenir calents alguns estómacs necessitats de fer bullir l’olla de la cosa pública en benefici propi.  Cap pas endavant.  Cap rastre de projecte de futur realment viable.  No ens enganyem.

Ja dic que potser és que la tardor s’està instal·lant també entremig de les paraules que escric, però em costa mirar finestres enllà i pensar que potser hi ha alguna cosa més que un cel gris i una pluja que no fa net de res, mentre cauen les primeres fulles.

Oct 172016
 

De tant en tant hi ha coincidències més que interessants.  Un bon exemple l’hem tingut aquest cap de setmana.  D’una banda, l’església de Montsegur (Occitània) acollia un acte d’una enorme càrrega simbòlica, en el qual el bisbe de Pàmias, Coserans i Mirapeish demanava perdó per la croada contra els càtars i els crims que va comportar, 800 anys després dels fets.  D’una altra banda, aprofitant l’aniversari de l’afusellament del president Companys, hem sabut que el Parlament debatrà una llei de reparació jurídica dels  crims del franquisme.

És dur comprovar que fins i tot l’església, ni que sigui amb un retard de 800 anys, és capaç de reconèixer els seus errors i demanar perdó públicament, mentre un estat suposadament democràtic com l’espanyol segueix mantenint la impunitat més absoluta de la dictadura.   I per veure encara amb més claredat la magnitud del drama d’aquesta banda dels Pirineus, només caldrà esperar a l’aprovació de la llei que començarà a caminar al Parlament i que, no en tinc cap dubte, serà declarada inconstitucional.  L’alt tribunal, un cop més, dictarà que la Constitució seguix emparant el franquisme.

No cal dir res més, perquè els fets parlen per ells mateixos.

Oct 162016
 

Els llocs i els objectes poden ser només això, llocs i objectes, o també poden ser espais de memòria i referents que ens retornin records o que, fins i tot, ens ajudin a projectar somnis.  Qui no guarda les sensacions viscudes en algun determinat espai?  Qui, en veure una determinada cosa no fa un viatge instantani a algun moment important de la seva vida?  Fins i tot, qui, passejant per una habitació, per un carrer, per un edifici, no sent la presència d’algú que no hi és, però amb qui va compartir-hi alguna experiència digna de preservar en la memòria?

Personalment, a mi m’agrada molt viure envoltat de referents que omplin de vida els racons inanimats i els objectes quotidians.  M’agrada, suposo, perquè és una manera de veure que tot plegat té sentit, fins i tot les coses més simples, perquè tot ajuda a fer l’existència una mica més satisfactòria i la vida una mica més agradable.  I una mica més personal, més íntimament personal.

De manera similar, m’agrada conviure amb persones que saben sumar.  Amb persones que tenen la capacitat de fer-se mútuament més grans.  M’agrada la gent capaç de generar aquests moments indescriptibles de satisfacció que omplen de vida qualsevol espai inanimat i que aconsegueixen que el més senzill dels fets, que el més discret dels gestos, acabi sent un record inesborrable, de la mà d’alguna mena de  fantasma amable que ningú més no veu, però que il·lumina la grisor, sovint massa densa, de la rutina.

Oct 152016
 

En una mena d’atac de nostàlgia, avui he anat a fer un cop d’ull a una obra d’aquelles que qualsevol estudiant de filologia té a casa:  la història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas.  Ha estat una autèntica passejada pel passat, no només literari, i l’oportunitat de retrobar els trobadors, aquella gent que cantava les seves composicions enginyoses i amoroses, les obres poètiques que es representaven a les esglésies i que ara amb prou feines anem recuperant (Cant de la Sibil·la i similars), els cicles teatrals de les  passions i de nadal, els romanços de cec i la literatura de canya i cordill… Ah, quin viatge més excitant al passat!

I quan he tancat el darrer volum d’aquesta obra imprescindible i inqüestionable he pensat en la polèmica que aquests dies hem de suportar sobre el Nobel de literatura que s’ha atorgat a Bob Dylan i, de fet, sobre els límits de la literatura.  De fet, rellegint els grans estudiosos catalans, no tinc cap dubte que la banda que encabeix la creació literària és prou ampla i abasta des dels gèneres més populars fins a les creacions indiscutibles per part de la intel·lectualitat més primmirada.

Concedir el Nobel de literatura a un cantant (i lletrista) suposa, d’una banda, reconèixer les lletres com a creacions literàries, com a gènere si cal.  Ja anava sent hora.  De passada, i fent un exercici de memòria, en el nostre cas, ens transporta fins als inicis de la literatura, quan els poemes es composaven per a ser cantats i per arribar millor als seus destinataris; bàsicament el mateix que avui es fa a través de la cançó.

Potser un problema que tenim, i que sovint volem ignorar, és el propi concepte de literatura (i d’art i de cultura, de passada) encara ancorat al segle XX (i no tiro més enrere en un exercici de contenció) que no ens deixa veure més enllà dels grans clàssics que tothom lloa i que no tothom ha llegit (ni entès), en una demostració obscena d’esnobisme i elitisme culturals, sovint només lligats als diners i a la defensa d’una suposada posició social, i poca cosa més.  Que molts d’aquests clàssics mereixen el Nobel i no el tenen?  Evidentment.  La llista d’autors catalans, sense anar més lluny, és ben llarga.  Però això no treu que pensem que hi ha premiats més que discutibles, ni que reivindicar els lletristres com a creadors literaris no sigui un exercici més que recomanable per a la salut de la literatura universal.  I és que algú, i no precisament els estudiosos més llegits, no se n’ha adonat que els temps -els seus- estan canviant.

Oct 142016
 

Diuen que a Espanya el bipartidisme a mort.  I cada dia que passa he de donar més la raó a aquells que ho proclamen.  Vist el panorama, Ciutadans i Podemos fan mans i mànigues per aconseguir un espai propi mínimament digne, cosa que encara està per veure si aconseguiran o si només seran flor d’un dia com en el seu moment va ser UPyD, per exemple.  Per la seva banda, el PSOE (i el seu apèndix català) rubrica la fi del bipartidisme amb un autèntic suïcidi ideològic que va començar amb la guerra bruta d’estat, va seguir amb les portes giratòries i que culminarà amb l’adveniment de Rajoy, un cop més, a la presidència del Govern.

Preparem-nos a un desplegament argumental que ja voldrien moltes marques que ens volen vendre productes de tota mena.  Justificar que encara que tu hi vagis ells tornen és complicat, però ben possible.  Tot és qüestió de tirar de raons d’estat, de respecte a milions de votants, de sobirania popular i tot plegat, i llestos.  Fi de la dialèctica dreta-esquerra que tant els agrada brandar i a aplaudir tota mena de retallades i de polítiques més que dubtosament democràtiques.  Això sí, sempre en benefici del país.

El socialisme és mort.  Potser farà un darrer batec agònic, a Catalunya, en forma de vot contrari a la investidura, amb sanció als diputats i tot, si cal, per mirar de mantenir una postura tan ridícula com innecessària al capdavall, perquè no oblidem que els vots del PSC no li fan cap falta al PSOE per tirar endavant els seus objectius.  Tot seguit, govern d’un partit profundament carregat de corrupció per a una nova legislatura, amb l’aplaudiment de la suposada oposició, també prou carregadeta de draps bruts.

Vista la cúpula actual del PSOE em demano si és just i saludable que la direcció dels partits estigui en mans de gent sense ofici ni benefici més enllà de la política.  La necessitat fa fer coses molt estranyes.  I molt indignes.  Només cal veure el darrer acte que tot just comença d’aquest sainet polític espanyol.

Oct 132016
 

Un cop em va explicar la meva mare que una de les coses que més recorda dels anys de postguerra és que anaven passant els anys i tot era igual, la vida, la roba, les maneres de fer… tot sempre igual.  Ahir em va venir al cap aquest record a partir de les imatges dels actes dels 12 d’octubre a Madrid.  Si posàvem les imatges en blanc i negre ben bé podríem pensar que eren de fa cinquanta o seixanta anys.  O més.

Ahir, pluja, desfilada militar, exhibició de banderes, honors al cap de l’Estat i família, i caspa, molta caspa.  Tot plegat molt ranci i molt vist any rere any i dècada rere dècada.  Fins i tot el Rolls de reminiscències franquistes no va faltar a la cita, no fos cas.  Enguany, però, una important presència dels colors groc i vermell, fins i tot a la tarima d’autoritats i en algun paraigua clarament fora de lloc.  Que quedi ben clar que la cosa anava d’Espanya, de molta Espanya, de l’Espanya eterna, immutable.

I en això sí que no cal  esperar canvis.  Només cal repassar les imatges de destacats membres dels principals partits del país per veure la complicitat entre els del govern en funcions i els de la suposada oposició.  El clima d’entesa que ens van deixar supera, de llarg, qualsevol declaració.

Francament, com a acte institucional, en el benentès que tots són una mica un pal, em quedo amb els que aprofiten la cultura, la literatura, la música… per vehicular el seu missatge, i no els que se serveixen de les armes i les marxes militars per deixar ben clara la seva escala de valors.  Què voleu que us digui, sóc així de raret, potser és que tinc massa a prop institucions municipals encantades de seguir el model de l’Espanya eterna.  Quines fotos, ahir, a Lleida o a Bossost… busqueu, busqueu, si teniu curiositat.

Oct 122016
 

Sant Tornem-hi.  12 d’octubre.  Què s’hi commemora?  Doncs coses prou diferents segons qui.  Què s’hi celebra?  Doncs també.  O res.

Avui, per a mi, dia de no anar a la feina que miraré d’aprofitar tant com pugui.

Pel que fa a l’exèrcit, les desfilades, els deliris imperials, la cabra nova i tot plegat, ja s’ho faran.  A mi, se me’n refot.

Au, que passeu un bon dia i fins demà.

css.php