Femení imperfecte

 Actualitat  No Responses »
oct. 112016
 

Confondre masclisme amb gramàtica i correcció de gènere amb solucions estrambòtiques genera mostres del calibre del ja famós «donanatge» de l’Ajuntament de Barcelona, per referir-se als homenatges fets a dones.  Seguint aquest mateix raonament, hauríem de parlar de «donanitat» (no d’humanitat), o de «donanisme» (no d’humanisme), que mira que sona lleig.  I és que quan la ideologia es vol imposar a qualsevol preu i sense criteri només serveix per exhibir ignorància.

El darrer capítol (de moment) d’aquest esperpent gramatical ens el presenta Empar Moliner en aquest article, a propòsit de la nova ocurrència de l’Ajuntament barceloní, que sense cap pudor parla de famílies monoparentals i de famílies «monomarentals», en una nova demostració d’incultura més que preocupant per a uns alts servidors públics.

Humilment, recomanaria a tots els/les membres (que ningú no es pugui ofendre, no fos cas) del consistori del cap i casal que fessin el favor de llegir el molt i molt ben argumentat, lingüísticament parlant, que ha escrit Carme Junyent al llarg de la seva carrera sobre aquesta qüestió.  Potser no saben qui és, però per tal que puguin arribar a les seves obres amb més facilitat, remarco que és dona, cosa que esvaeix, d’entrada, determinades suspicàcies.  De moment, i perquè entenguin la magnitud de la bajanada del terme «monomarental», un enllaç al comentari que en fa el TERMCAT, centre de terminologia de solvència científica més que contrastada.

Comentari final:  i si pensen una mica abans d’inventar segons quines coses?  Una mica de reflexió i un puntet de coneixement (i de coneixements) evitarien moltes vergonyes, tant pròpies com alienes.

Volia dir…

 Actualitat  No Responses »
oct. 102016
 

On és el límit d’allò que un pot dir en públic?  O si voleu:  cal que tot allò que es diu sigui políticament correcte?  Si fem cas del que apareix publicat als mitjans, hauríem de concloure que abans de fer públiques unes paraules, cal mirar-les amb lupa, si no és que volem haver d’acabar rectificant-les.  D’exemples en tenim a dojo.  I francament, ja em cansen tantes matisacions posteriors per mirar de fer veure que no s’ha dit allò que s’ha dit.

Sense entrar en el contingut de les paraules pròpiament dit, perquè aquest seria un capítol a banda, sona a insult als lectors corregir allò que s’ha dit i fer-ho amb l’argument que o bé s’ha malinterpretat tot, o bé el periodista no va fer com cal la seva feina.  Cert que hi ha ocasions en què això passa.  Però la gent del carrer, que en el fons no som tan imbècils com algú es pensa, ja sabem veure -o ensumar- quan ens estan aixecant la camisa mirant-nos de fer passar bou per bèstia grossa.  El problema és quan les paraules, posades una darrere l’altra, diuen el que diuen.  I punt.  Potser el problema no són tant les paraules -que també-, com la ment que les pensa.

D’exemples del que estic dient en trobaríem tants com voldríem.  Un cas ben proper és la recent i polèmica entrevista a «El País» del conseller de Cultura de la Generalitat.  No entraré a valorar ni les declaracions, ni els comentaris, ni les justificacions.  Cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions.  Només vull presentar aquesta entrevista com a exemple de que acabo d’exposar.  O si voleu marcar més distància, perquè hi ha fenòmens que són universals, penseu en moltes de les paraules de Donald Trump i en com ha hagut de sortir, tot sovint, a matisar-les o a esmenar-les.

Arribarem algun dia a poder llegir declaracions polítiques sense haver de dubtar permanentment de si diuen o no determinada cosa, si les hem entès bé o no, o si són el que semblen?  Personalment, no sóc gaire optimista al respecte.

Mirar el passat. O el present.

 Actualitat  No Responses »
oct. 092016
 

Jutjar és fàcil.  Només cal treure a passejar les nostres creences, les nostres conviccions i la nostra particular escala de valors i tot, absolutament tot, s’ordena al calaix que li pertoca:  sí o no, bo o dolent, tolerable o intolerable, digne o indigne, virtut o defecte…  Mirar de comprendre, però, ja és una mica més complicat i ens demana recórrer al coneixement, a la raó, a la capacitat d’anàlisi crítica i a treure de la butxaca constantment la pregunta més fàcil i més perillosa alhora:  per què?  Però si anem una mica més enllà dels judicis i de la comprensió, arribarem a l’acceptació, però no pas a aquella acceptació resignada que neix de pensar que tot està escrit i que no podem fer res per canviar el destí, o aquella altra que dóna per suposat que al món es ve a patir.  Em refereixo a l’acceptació sincera de la realitat, sense que calgui comprendre-la, ni molt menys jutjar-la.

Potser he començat una mica fort, avui.  És que ahir vam anar al teatre, aquell lloc estrany on unes persones dalt d’un escenari posen un mirall de realitat davant nostre i que, si està ben encarat, ens interpel·la, i de quina manera.  Aquest és el cas d'»hISTÒRIA», una obra de Jan Vilanova, dirigida per Pau Roca que, entre molts altres coses, ens convida a reflexionar sobre les múltiples maneres de mirar el passat i d’interpretar-lo, per acabar amb la pregunta definitiva, la que tanca la sinopsi que apareix al programa de mà:  «podem arribar a conèixer les il·lusions, les ombres o, fins i tot, els silencis dels altres?»

Jutgem i, a tot estirar, mirem de comprendre des de la nostra saviesa.  Però provem prou d’acceptar la realitat, els altres, com són, sense massa més pretensions?  Potser aquesta acceptació franca i sense condicions es el més proper a estimar, el gran i sovint oblidat valor a preservar per damunt de tot.  Tota la resta es pot resumir en una frase que es deixa anar durant la representació:  «anirem a tants llocs com camins n’hi hagi».

Zona de confort

 Actualitat  No Responses »
oct. 082016
 

La psicologia defineix «zona de confort» com aquell estat mental en què l’individu es manté passiu davant dels esdeveniments que experimenta al llarg de la seva vida, tot desenvolupant una rutina sense gaires ensurts ni riscs, però també sense incentius.  I jo em demano:  quina és la zona de confort en política?  Existeix?

Si repassem els darrers anys dels diferents partits, podem trobar exemples de tota mena, des d’autèntics drames protagonitzats per aquells que de grat o per força han deixat les seves posicions tradicionals (pensem en Iniciativa, o en CIU, per exemple), fins a aquells que sembla que viuen instal.lats en un confortable oasi que els garanteix el poder, sense moure ni una coma del seu discurs original, com podria ser el cas del PP a Espanya, passant pels que han sortit de la tradicional zona de confort ideològica per anar a no se sap on, com el PSC-PSOE.

A la vista de tot plegat em demano si val la pena assumir el risc de provar coses noves, d’adaptar-se a les noves realitats, o si és millor romandre immòbil i repetir fins a la sacietat un discurs après i ben conegut.  Si fem cas dels resultats, segurament caldria optar per no bellugar gaire, no fos cas.  El problema és que fer-ho enquista la mentalitat col.lectiva i deixa les societats, no ja els partits, sense il.lusió i sense projectes compartits.  I així arribem a la necessitat d’aquests projectes compartits, com ara l’horitzó de la independència, que si bé són una sortida en massa de les zones de confort (si més no a nivell mental, que ja és molt) necessiten qui les canalitzi, les abanderi i les dugui a bon port.  Aquest segon pas, vista la realitat d’ara mateix, és molt més complicat.

Sortir del confort i de la rutina o no sortir-ne.  Aquesta és la gran qüestió.  Potser la clau de tot és, senzillament, saber per a què.  I en el cas de la política, moure’s per mirar de conservar quatre vots mal comptats mai no és una raó de pes, sinó simplement una fugida desesperada.  Com diu aquella cèlebre expressió: «ir pa na és tontería«.

 

A grans mals…

 Actualitat  No Responses »
oct. 072016
 

Una de les poques coses que té de bo una situació desesperada és que gairebé qualsevol solució que s’hi vulgui aplicar pot ser la correcta.  Per tant, segurament més val pensar en articular una resposta coherent i sensata i dedicar-hi tots els esforços, que no pas centrar-se a fer tombs i més tombs a analitzar per què passa el que passa.

La situació actual de la capacitat legislativa del Parlament i de la capacitat de fer del Govern, prou que es podria qualificar de desesperada, en el sentit que legislem el que legislem, com que segur que marcarà alguna diferència, grossa o petita, amb les lleis que regeixen per al comú dels espanyols, serà inconstitucional.  Per legislar el mateix que el veí, forçosament, cal una cambra legislativa?  Segur que no.  Però aquest és l’hispànic concepte d’autonomia, i de democràcia, de propina.  Pel que fa al Govern, si fa no fa el mateix.  Que governi el que vulgui sempre i quan ho faci al dictat del de Madrid.  Doncs anem bé.  Qualsevol desobediència a la norma dictada serà castigada amb nul.litat o amb inhabilitació (a la presó i tot plegat ja arribarem, és qüestió de temps).

Davant d’aquesta situació, desesperada per asfixiant, què cal fer?  Doncs segurament, qualsevol cosa, per estrambòtica que pugui semblar a priori, sempre i quan aquesta cosa impliqui fer, actua;  no somiar truites amb forma de diàlegs impossibles amb ningú, ni recrear-se en l’anàlisi, sempre malintencionada, de la realitat.  Caldrà veure si les forces polítiques que ho poden fer, són capaces de tirar endavant de manera coherent per sortir de tanta incoherència, o si acaben sucumbint a la pressió ambiental que ens arriba de fora.  El temps ho dirà.

Defensar-nos de nosaltres mateixos

 Actualitat  No Responses »
oct. 062016
 

En un dels seus poemes més populars, el poeta uruguaià Mario Benedetti parla de l’alegria, de la necessitat de l’alegria a les nostres vides i de com cal defensar-la de tot allò que intenta allunyar-la.  I en un parell de versos es refereix a la defensa de l’alegria contra la necessitat d’estar alegres i, fins i tot, de la necessitat de defensar-la de la pròpia alegria.

Aquest poema parla de vida.  Però jo em demano, què passa si canviem «alegria» per «optimisme» i l’apliquem a la política?  Segurament és difícil traslladar ver a vers cadascuna de les paraules, però la idea, en general, és totalment extrapolable.  Per què la política dels governs -de qualsevol govern- ha d’esdevenir la trinxera des d’on defensar una realitat que no acostuma a ser certa?  Per què ens hem de sentir satisfets amb un sistema sanitari farcit de mancances?  Per què ens ha de complaure una educació amb un pressupost propi de països subdesenvolupats que condemna joves i més joves (jo diria que ja alguna generació) a feines gens qualificades?  Per què hem de considerar normal una taxa d’atur desproporcionada que condemna milers de ciutadans a la pobresa?  Per què ens hem d’alegrar d’una política cultural que condemna la creació, el patrimoni i tota una cultura mil.lenària al dèficit i a la misèria?  Per què ens hem d’alegrar de viure amb tota mena de mancances en infraestructures, en inversions, en indústries i, en general, en tot?  Simplement perquè el discurs oficial s’ha de fer per no desmotivar el país?  Doncs no crec que la mentida, o la realitat maquillada, com vulgueu, sigui la millor manera.

Ahir sentia l’escriptor, traductor i filòleg Pau Vidal parlar de l’excessiu optimisme de les autoritats polítiques en matèria de llengua i em van venir al cap els versos de Benedetti, ves a saber per quina estranya associació mental.  El cas és que igual com un malalt, per començar a superar el seu mal ha de ser conscient que està malalt, la societat, per avançar, ha de ser ben conscient de totes les seves carències, sense enganys ni optimismes absurds.  Potser és l’hora de començar a defensar l’optimisme, el de debò, fins i tot de l’optimisme.

A mitges

 Actualitat  No Responses »
oct. 052016
 

Sempre s’ha dit, i deu ser veritat, que tot funciona millor si cada cosa té una altra d’oposada.  La nit i el dia, el sol i la lluna, la guerra i la pau, el bé i el mal, la suma i la resta… i, fins i tot, aquesta mena de principi universal també sembla que serveixi per a les persones.  Marlon Brando i James Dean, Robert Redford i Pol Newman, John Lennon i Paul Maccartney…  D’alguna manera és com si aquest joc de contraris -o de complementaris- fos fonamental per acostar-se a la bondat de les coses, a la perfecció, si voleu.

Si traslladem aquesta idea a la política, però, la cosa no gira del tot rodona.  L’ombra de l’imperi i del franquisme encara pesen massa i encara assumim com a normal que algú mani, però encara no hem après que tot govern necessita una oposició que l’equilibri.  D’alguna manera, em fa l’efecte que aquell que no assoleix el poder té prou amb anar tirant uns anys, a l’espera d’algun canvi, o amb la resignació de mantenir una situació de privilegi, encara que relatiu.

Confonem exercici del poder amb acció de govern.  I és clar, a un poder només es pot oposar un altre poder, mentre a una acció de govern sempre se li pot presentar una reacció de l’oposició.  Però això implica assumir un paper de lleial col.laboració des de la més profunda discrepància, si cal, que ni els que manen ni els que hi aspiren no pensen fer seu.  I així anem, amb governs que manen i ordenen, a qualsevol nivell on el poder institucional s’exerceixi, i oposicions que més aviat passen les hores, sense massa més ambició.

El dia que la política segueixi el ritme natural de les coses i comenci a aprendre de la realitat, tot podria ser diferent, més gran i millor.  De moment, seguim funcionant només a mitges.  I encara.

Canvis

 Actualitat  No Responses »
oct. 042016
 

No sé si Catalunya serà independent o no, francament.  El tema de la bola de vidre i de la previsió del futur el tinc una mica fluix.  El que sí que tinc clar, i cada dia que passa una mica més, és que el procés d’aquests darrers anys està propiciant un canvi profund en el mapa polític que va sorgir del franquisme i que es va anar conformant durant l’anomenada transició.  De fet, el procés ha esdevingut una mena de prova de veritat ideològica que està fent saltar pels aires indefinicions i mentides de dècades.

Fem un cop d’ull ràpid i fem recompte de baixes.  La societat Convergència-Unió és ja només un record als reculls de premsa.  La segona ha desaparegut i la primera està patint un tractament estètic general que ja veurem si la rejoveneix o la sentencia definitivament.  Per l’esquerra, si fa no fa:  un magma encara incandescent i sense forma definida que de moment, s’ha empassat Iniciativa i companyia i el poc que quedava (si encara en quedava) del PSUC, i que també caldrà veure com s’acaba solidificant.  Quant al PSC… què dir d’un partit homogeni fa quatre dies, gairebé residual ara mateix i amb un futur més que incert.

Ara com ara, de les formacions tradicionals que han conformat el mapa polític català des de la restauració del tímid autogovern, només sobreviuen amb una certa claredat el PP, amb poc pes abans i ara però sense grans traumes més enllà de relleus a la direcció, i ERC, que ha anat consolidant una posició de relativa centralitat que tant li permet entrar en un tripartit d’esquerres com ser soci dels antics convergents, mentre guanya posicions de cara a encapçalar un futur govern.

Un panorama convuls, encara en fase de definició i amb una enorme llista de lideratges caiguts.  Suposo que és el que passa quan es viuen temps de canvis reals i no dèries de quatre eixelebrats.

Canvi de rumb

 Actualitat  No Responses »
oct. 032016
 

Un dels grans avantatges de no militar en cap partit, a banda de no contreure més deutes dels estrictament necessaris, és que permet mirar com funcionen i com s’hi mou la gent, des d’una distància més que prudencial i que, de tant en tant, s’assembla més a la perspectiva del pati de butaques d’un teatre o d’un cinema, si cal amb crispetes i  tot, que al punt de vista de simple espectador de la realitat.

Sense cap mena de dubtes, el gran espectacle dels darrers dies és l’explosió descontrolada del PSOE, un partit que va governar, i molt, durant molts anys, i que ara sembla condemnat a la marginalitat més amarga, i segurament més guanyada a pols, si més no per un bon temps.  Sigui com sigui, ja s’ho faran, que és el seu problema.

El que sí que em desperta curiositat d’aquesta qüestió és veure com reaccionen i com maniobren tota aquella colla d’aduladors i de palmers que tenen tots els partits i que, a cada canvi en la direcció, s’apressen a cantar les glòries i virtuts dels nous líders, en un exercici vergonyós de servilisme extrem.  No cal anar gaire lluny per recuperar columnes i col.laboracions diverses on tot un exèrcit de mediocres posava pels núvols la figura del carismàtic i gairebé messiànic, Pedro Sánchez, fins i tot des de casa nostra i en la llengua comuna de tots els espanyols, no fos cas.  Ara que sembla que el relleu recaurà en algú d’aquells que l’han fet caure, com es posicionaran aquests lleials servidors de totes les causes?  De moment, alguns prohoms d’aquells sempre disposats a cridar o a fotografiar-se ben a la vora de qui mana, ja han començat a virar, a l’espera de saber sota quin nou arbre hauran d’anar a trobar aixopluc.

Em sembla que tindré lectura divertida durant uns dies, així que es conegui el nom del nou secretari general socialista, per dir-ne d’alguna manera, perquè això de socialista (i d’obrer) es veu que tampoc no és el que era.  I és que ja se sap, sempre cal acostar-se al sol que més escalfa, especialment en política, si no es vol perdre allò que costa tant d’obtenir.  Criatures…  I encara es pensen que així són algú.

Abracem

 Actualitat  No Responses »
oct. 022016
 

Fa un parell de dies, en un programa de ràdio, una dona gran, la Maria, molt gran, molt sola i d’una vitalitat corprenedora, explicava que durant anys, allò que més havia enyorat era una abraçada, el simple contacte amb la seva parella a través d’aquest gest senzill i necessari.  Podeu recuperar l’entrevista a través d’aquest enllaç.

Vivim temps de contrastos.  D’una banda, la invasió del nostre espai personal sembla que sigui moneda d’ús corrent, una invasió cada dia més real, més profunda, també per l’ús que fem de tota mena d’estris tecnològics.  D’una altra, la solitud, l’absència de contacte humà sincer, proper, físic, va creixent, i cada cop som ésser més interconnectats, però també més incapaços de donar i rebre afectes més enllà d’icones i de complicitats artificials.

El cas de la dona de la ràdio, evidentment, no era degut a cap tecnologia, era pur abandonament emocional, segurament un dels abandonaments més cruels i més durs, però també més freqüents i més amagats.  Quina mena de monstres podem arribar a ser si ens neguem el plaer d’abraçar, de demostrar afecte?

Jo, que sóc persona esquerpa de mena, que més aviat defujo el contacte físic, després de sentir la Maria, reivindico la necessitat d’abraçar, d’acariciar, de fer petons a aquells que estimem, perquè cal que ho sàpiguen, que els estimem, i perquè hi ha moments en què les paraules queden massa curtes per expressar allò que mai no hauríem de reprimir ni de negar.

 

 Older Entries  Newer Entries
css.php