juny 242017
 

Un any més, el foc se’ns ha fet protagonista i aliat.  Aquest foc que crema, que destrueix, però que també purifica.  Aquest foc antic, ancestral, però sempre nou, que tant ens atreu i tant ens escalfa.

Seguim les velles creences, les tradicions més nostrades, les adaptem si cal, o les inventem, i ens les fem a mida, perquè ens resultin encara més properes i més atractives.  En qualsevol cas, ahir, cadascú a la seva manera, vam conjurar-nos per fer fum els mals esperits, les pors, les incerteses, per fer cendra tots els nostres fantasmes particulars.  I al mateix temps, ens vam encomanar a l’esperit del foc, de la llum, perquè es facin reals somnis, anhels i bons desigs, perquè tota ajuda és benvinguda quan es tracta d’anar endavant.

Nit de foc, nit de calor i nit de companyies grates i d’afectes sincers.  Nit per pensar en els que no hi són i per imaginar els que seran.  Nit, al capdavall, per girar els ulls enrere i per mirar endavant.  Nit per compartir amb aquells que estimem i per refermar complicitats.  Nit per abraçar i per deixar-nos abraçar per aquest foc que ens atreu i ens atrapa, hipnòtic i seductor.



juny 232017
 

Una de les poques coses que penso jo que es poden exigir a un polític, més enllà de les afinitats ideològiques, especialment quan es tracta d’un càrrec electe, en qui una part de la ciutadania ha dipositat la seva confiança, és el respecte a la paraula donada, al compromís adquirit.  Però la realitat, de tant en tant, ens demostra que les coses no són com haurien de ser.

Quan un representant polític fa tard, fa esperar la gent o, directament no hi va allà on s’havia compromès de ser-hi, està enviant un missatge de menyspreu no tant sols a aquells que l’esperen, sinó també al seu equip més immediat, incapaç de gestionar una disculpa a temps, i als equips de treball que actuen sota la seva direcció, als quals deixa sense explicacions dignes davant de tercers, i amb un sentiment de vergonya aliena més que evident.

És trist, però és real.  I ens n’anem acostumant.  Hi ha personatges (diguem-ne així) per als quals la paraula donada val tant poc que fins i tot, si cal, es posa al servei de picabaralles gairebé personals, que gens tenen a veure amb el correcte exercici de les responsabilitats que els ciutadans, amb els seus vots, els atorguen.  Molt penós, molt ranci, molt impropi, però molt real, i massa habitual.



juny 222017
 

Avui, a les 7 del vespre, l’Espai Orfeó, de Lleida, acollirà l’acte de lliurament dels Premis Llanterna Digital de curtmetratges en català i en occità, una iniciativa amb onze edicions al darrere i, si no m’erro, l’única dedicada exclusivament a aquestes dues llengües, cosa que la fa, si més no, singular.

Al llarg d’onze anys, escoles, instituts, estudiants i creadors més amateurs o més professionals han anat aportant les seves obres a aquest certamen que busca ajudar a posar de relleu el paper del català i de l’occità a la societat, i la seva funció, des de tota mena de perspectives.  Any rere any, institucions públiques i entitats privades han sabut crear un punt de trobada on tothom s’hi ha sentit còmode i ha tingut el seu lloc.  I qui no, se n’ha anat, sense que això hagi suposat mai cap daltabaix insalvable.

Avui sabrem els guanyadors d’enguany.  Nervis, alegria, emoció, aplaudiments i, sobretot, imaginació i fantasia en uns curts carregats d’il·lusió i de ganes de fer cinema, de fer cultura i de fer país, des de la humilitat, amb pressupostos més que ajustats, però amb ganes immenses de comunicar i d’explicar històries en les nostres llengües.



juny 212017
 

Estan molt malalts o són molt més perversos que no ens pensem? La pregunta em ve al cap després de llegir que la policia està investigant una festa de final de curs d’una escola de música privada mallorquina perquè s’hi va interpretar un conegut tema de l’obra “Mar i cel”.  Però anem a pams.

Una mare es va escandalitzar perquè una de les cançons que assajava el seu fill parlava dels dies de glòria quan no quedin cristians i es va muntar el sarau, perquè, a sobre, els nens interpretaven el tema vestits de negre i descalços.  Rebombori entre els pares i la cosa que arriba a la policia.  La policia investiga i la cosa arriba a la premsa, que no s’està d’escriure un titular com aquest:  “La policia investiga cánticos a Alà en una fiesta final de curso“.   Quina finesa en l’ús de la paraula cánticos.  Un despropòsit de cap a peus.

Em demano quin serà el pas següent.  Ja sabem dels problemes dels trabucaires, que es veu que aviat hauran de fer “pum” amb la boca, a falta de pólvora.  També sabem que cal anar amb compte amb què es canta, què es representa en un teatre de titelles, o què es fotografia.   Fins i tot es pot prohibir un anunci de televisió perquè s’hi veu una senyera (no una estelada, no.  Una senyera).  Tot, a poc a poc, va sent susceptible de ser considerat delictiu (llevat dels toros i les sevillanes, evidentment).  Ara, fins i tot una cançó més que cantada al llarg dels anys davant de públic de tota mena.  I demà?  Potser s’investigarà els castellers per explotació infantil o per pederàstia?  Es prohibiran les festes de moros i cristians si guanyen els moros?  Les mil i una nits i altres obres similars seran considerades apologia del terrorisme?  I Alí Babà i els quaranta lladres?   No ho sé, però el que sí que tinc clar és que l’estratègia de l’ofec funciona, tant des del govern, com des de les institucions públiques, com ara la policia, com per part d’autèntics franctiradors ideològics, ni que siguin sota l’empara de la condició de pares.

juny 202017
 

Menteixen.  Menteixen sistemàticament.  Menteixen perquè és la seva manera de fer.  Menteixen perquè saben que només la mentida pot mantenir-los allà on són, si més no un temps, fins que que la mentira es manifesta amb tota la seva cruesa.  Són els de sempre, els que porten dècades i més dècades al poder, els que van sobreviure a la transició i van saber no soltar les regnes d’un franquisme aparentment agònic.

Ara sabem que 60.000 milions d’euros de tothom se n’han anat amb el rescat de bancs que ells dirigien i que, segons ens van jurar i perjurar, no ens costaria  ni un cèntim.  Ara sabem que tot era una nova mentida i que  aquests diners, el pressupost de dos anys de la Generalitat, si fa no fa, el pagarem nosaltres tota la vida, perquè són diners que han arruïnat la reserva de capital per a les pensions, mentre ells, els mentiders, segueixen al govern, com si res, com ahir.

Ells menteixen descaradament i l’oposició calla.  Potser també tenen perdigons a l’ala i algun que altre ex-directiu de banc al bàndols dels mentiders, però callen.  O més ben dit, es limiten a proclamar en veu ben alta que són l’alternativa, i punt.  Com poden sonar de buides algunes paraules.

No vull aquest present, ni tampoc aquest futur, per als meus fills.  No vull seguir depenent de mentiders professionals ni de covards còmplices que callen davant de la mentida.  Aquí també tenim la part que ens toca de misèria política, però també tenim una oportunitat de construir alguna cosa nova, alguna cosa, potser, una mica millor.  Ja en tinc prou de crides a la moderació, al seny i a la sensatesa per part dels grans mentiders.  Si és per fer com ells, ja es poden quedar la sensatesa, el seny i la moderació.  I que els faci profit.

juny 192017
 

Definitivament, ens prenen per imbècils i no saben que no ho som.  Aquest podria ser el resum dels jocs espirituals que el PSOE ha muntat aquest cap de setmana, a major glòria del seu vell/nou líder i del seu vell/nou ideari.  Un ideari, per cert, que es fonamenta, en bona part, a repetir fins a la sacietat que són d’esquerres, no fos cas que ho oblidessin -ni que només sigui a nivell de discurs-, ara que de socialistes, més enllà del nom, que sempre fa progre, tenen tant com jo de magnat de les finances.

Però el moment més absurd de tot plegat arriba quan Pedro Sánchez proclama, sense cap rubor, que ni parlar-ne de referèndum a Catalunya i que cal recuperar una idea tan vella i alhora tan nova com la de Gregorio Peces Barba i la seva Espanya Plural.  No està gens malament un salt enrere de quatre dècades que ens situa, si fa no fa, en allò de la diversitat dels homes i les terres d’Espanya del franquisme, un tòpic tan inútil com la pluralitat de l’estat de les autonomies o el federalisme asimètric.  Fum, tot plegat.

On ha viscut, aquestes darreres quatre dècades, aquesta gent? Absolutament al marge de la realitat, és evident.  Voler tornar a la casella de sortida com si res no hagués passat és ser imbècil o pretendre que ho som tots els catalans, i no sé que m’estimo més.  Parlar ara d’un nou pacte constitucional (amb una reforma, per cert, per aritmètica parlamentària impossible si realment es vol avançar en l’autogovern) quan no han sabut ni respectar la paraula donada respecte a la reforma de l’estatut no és ja ni música celestial, és una presa de pèl insuportable.  Almenys ara sabem, sense cap marge de dubte, on són PSOE i PSC pel que fa a Catalunya:  a la mateixa trinxera que PP i Ciutadans.  I ara ho sap tothom, no només els habitants d’algunes ciutats en què, des de l’ajuntament, ja fa temps que se’ns havia explicat aquesta vella/nova ideologia.  Si els vell socialistes de debò alcessin el cap… Que sols s’estan quedant.

juny 182017
 

Després de la tempesta sempre arriba la calma, després de la nit el dia i després de la foscor sempre torna a lluir el sol.  D’alguna manera és com si aquest estat de serenor, de tranquil·litat fos alguna mena de camí invisible per on transcorre la nostra existència i que de tant en tant ens sorprèn amb clots i corbes no previstes, però rere les quals sempre hi ha una recta on redreçar el rumb.

Sovint, quan tot es complica, tenim la sensació d’haver perdut alguna cosa en la ruta.  De vegades és cert i ens toca seguir endavant sense llast o sense equipatge, però altres vegades és només una sensació i, de sobte, ens adonem que no ens cal recuperar res, perquè no havíem perdut res, ni el control ni el rumb, i que un revolt és només un revolt, amb una altra llarga recta al davant.

Ningú ens ha dit que viure en calma sigui fàcil, però si no perdem de vista el nostre objectiu final de ser feliços, els retombs de la ruta són menys pronunciats, tenim llums més intensos contra la foscor i sabem de sobra com hem de conduir enmig dels aiguats, si cal.  Ajustem una mica la velocitat quan faci falta, agafem el volant del nostre destí amb les dues mans i seguim endavant, amb els ulls ben fixats en aquell horitzó on ens agradaria arribar, si la carretera és prou llarga i el motor aguanta.

juny 172017
 

Clareja.  Encara no ha sortit el sol, però tot ho anuncia.  La nit ja és memòria, només, i el rosa i el blau encara competeixen per fer-se un lloc en un horitzó encara mandrós.  A poc a poc va despertant el dissabte.

És curiós com podem ignorar l’espectacle sempre diferent del dia que comença.  Potser dormim, potser no tenim cap finestra a prop, potser tenim altra feina.  Però la natura fa el seu pas, al ritme de cada dia, amb la seva paleta de colors pastel que van fent-se cada cop més intensos, fins omplir-ho tot, ara que l’estiu ja és a tocar, d’un blau immens i lluminós.

Vivim, tot sovint, massa tancats en la nostra vida, la nostra feina, la nostra casa, en nosaltres mateixos i no acabem d’entendre que  uns pocs metres, centímetres potser, més enllà, hi ha un món per descobrir i que s’esforça a mostrar-se’ns en tota la seva esplendor.  Com diu aquell anunci de cerveses que cada any es aporta un punt d’il·lusió estiuenca, tenim una vida meravellosa, i només ens cal atrevir-nos a viure-la.  Potser si aprenem a mirar veurem coses que no podem ni imaginar, i aprendrem a viure.

juny 162017
 

Un, que ja té una edat, fa molt temps que va aprendre que la gent que fa bandera de la neutralitat, acostuma a defensar les posicions més indefensables.  Si fem memòria, quants cops no hem ensopegat amb aquells que diuen, davant d’unes eleccions, que tant els fa qui guanyi, perquè tots són iguals?  Si podeu arribar a saber on ha anat el seu vot realment, curiosament, sempre és a les forces més ràncies i més conservadores.

A Lleida -estem que ho petem aquestes darreres setmanes- hem viscut un darrer episodi d’aquest tipus, perquè el Consell de Govern de la Universitat de Lleida ha votat en contra de l’adhesió al Pacte Nacional per Referèndum, a diferència del que han fet altres universitats del país.  L’argument?  com no podia ser altre, la neutralitat davant de qüestions que no són pròpiament universitàries.  Gairebé ens el creiem i tot, en nom del rigor acadèmic (si no personal) i de l’aïllament social de la institució.  Però com que Lleida és petita i tothom sap una mica quin peu calcem cadascú, la postura no resulta en absolut sorprenent.

Un cop més, la vergonya aliena d’unes elits dirigents que ens fan pujar els colors dia sí i dia també.  De tota manera, aquest Consell de Govern el va elegir la pròpia comunitat universitària.  Potser aleshores, la crida a la neutralitat que comentava al començament va ser massa general i, com sempre, va afavorir qui va afavorir, i després acaba passant el que acaba passant.  No prendre partit sempre és perillós, fins i tot en el món acadèmic.  Ara, el mal ja està fet.

juny 152017
 

Ahir es van lliurar els Premis Nacionals de Cultura.  Acte solemne i punt de trobada obligat de tothom que és algú en aquest àmbit.  Felicitats a tots els premiats, tot i que aquest no és el tema, avui, sinó la cultura que volem construir en aquesta república que representa que volem fer.

Quants noms de la cultura actual, de la literatura, de la música, de qualsevol de les arts tindran espai propi destacat en la història?  Si us plau, pensem-hi un moment, abans de respondre.  Parlo d’autèntics personatges, d’aquells que se seguiran llegint, escoltant o contemplant d’aquí a cinc-cents anys, posem per cas.  O potser podem imaginar un futur on es parli de la cultura catalana de principis del Segle XXI com de l’època de les indústries culturals, que van servir per enriquir els rics i per trinxar la creació i el gust per la cultura?  I en quina llengua l’expressarem?  En les mateixes que ara i amb els equilibris de forces actuals?  Fantàstic.

Sempre s’ha dit que Catalunya es defineix per la seva cultura.  Cert, però per la cultura que hem rebut.  I el nostre llegat al futur?  No ens enganyem, com diu un bon amic, els programes culturals de partits i sectorials s’escriuen en mitja hora, a poc instruït que un sigui.  O en menys, amb alguna cosa al davant.  I el debat polític sobre cultura?  Enlloc i farcit de tòpics inútils, o d’expressions criminals com aquesta de les indústries.  Així, cada dia que passa, la cultura esdevé més un luxe per a major glòria de quatre industrials, de quatre càrrecs incultes i de quatre iaios que encara creuen en allò que van aprendre, mentre es nega a la resta de la població, no fos cas que els prenguessin la cadira, o la llotja.

Premis Nacionals de Cultura.  Un bon nom per a una realitat en caiguda lliure.  Per cert, cultura no deriva de “cul”, encara que de vegades ens ho pugui semblar, especialment si parlem de polítiques culturals.

css.php