juny 122017
 

Ahir, diumenge, nova demostració de força de la gent que vol votar per decidir el seu futur com a país.  Una concentració important, potent, i que ha tingut força ressò internacional, que era del que es tractava, en el fons.  Un acte important amb un portaveu de luxe:  Pep Guardiola, una de les personalitats més indiscutibles, ara mateix, a Catalunya, que va llegir un contundent manifest en català, castellà i anglès.  I aquí justament és on hi ha alguna cosa que em grinyola.

A risc de ser políticament incorrecte, cosa que tampoc no m’importa gaire, he de dir que em sobrava alguna llengua o me’n faltava alguna altra, segons com m’ho miri.  M’explico.  Si es volia fer palesa la diversitat lingüística de Catalunya, hi sobrava l’anglès i hi faltava l’occità,  oficial segons l’estatut d’autonomia vigent, no ho oblidéssim pas.  O fent-ne una altra lectura, si el que es pretenia era llençar un missatge urbi et orbi, amb català (urbi) i anglès (orbe), ja fèiem, perquè ens diuen que més del 90% de la gent d’aquí entén el català, oi? (i no consta que el 10% restant, a tot estirar, sigui castellanoparlant monolingüe).  Doncs això.

En el fons, molt em temo que si la nova república tira endavant, no servirà per normalitzar la situació del català a Catalunya, que haurà de seguir compartint oficialitat amb el castellà, i patint submissió.  L’exemple d’ahir em sembla prou clar com a esbós del que ens espera en aquest nou futur que volem.  Encara haurem de suportar molts i molts anys d’anormalitat lingüística, em temo.  Tots els indicis apunten en aquesta direcció.  Una pena i, si és el cas, una enorme oportunitat perduda.



css.php