febr. 282017
 

Ja hi tornem a ser.  Un any més el Mobile World Congress arriba a Barcelona.  L’autèntica fira de les vanitats contemporània es posa en marxa rere la pantalla de la tecnologia més avançada.  I més enllà dels nous dispositius i recursos que s’hi presentaran i que ens faran viure en un món gairebé de ciència ficció, el que més m’interessa és constatar com el món real va sent substituït, lentament però de manera inexorable, per un món virtual, en una mena de trena social estranya que marca i marcarà encara més les nostres vides.

Ens hem acostumat a veure el món i a conèixer la realitat a través de pantalles.  De fet, som capaços fins i tot de viatjar rere l’antifaç del mòbil que tot ho fotografia.  El contacte amb els nostres amics cada cop més és a través del teclat.  Fins i tot, nosaltres mateixos acabem sent allò que mostrem a les xarxes, amb totes les seves limitacions.  Ara, la propera frontera se situa en una barreja entre el creuament de dades personals que ens faran cada cop més transparents als ulls de tothom que les pugui gestionar, la robòtica com a substitut perfecte i obedient de les persones i la realitat virtual, on tot serà fantàstic, bonic i sotmès a la nostra voluntat a través d’un senzill interruptor.

No estic gens en contra de la tecnologia, ans al contrari, és fascinant comprovar com ens pot facilitar la vida.  La meva por, cada cop que arriba una d’aquestes grans cites tecnològiques, és veure fins on sembla que podem arribar i rumiar si realment ens interessa arribar-hi, i de quina manera.  La sort, però, és que moltes d’aquestes grans novetats encara són massa lluny del consum generalitzat, que moltes altres moriran pel camí i mai no veuran la llum, i que molts dels cervells que aquests dies s’amunteguen per Barcelona es diluiran, com llàgrimes en la pluja que diria aquell, entre les copes de qualsevol local nocturn.



febr. 272017
 

Confesso el meu pecat mortal amb la societat:  no he participat en cap acte del cap de setmana de carnaval.  De fet, gairebé ni m’he mogut de casa aquests dies.  Cert que m’he perdut la música, el color, l’ambient de festa i la tradicional rua de gent disfressada de les coses o personatges més inversemblants.  Però també és cert que m’he estalviat haver de moure els malucs, ni que sigui discretament, al ritme de percussions diverses i sovint insuportables, haver de trobar-me de cara una colla de senyors vestits de senyores, i una colla de senyores vestides de no massa senyores de tota professió imaginable, o d’haver de presenciar el sempre trist espectacle de gent buidant el pap (literalment) en qualsevol cantonada.

I és que tot té la seva cara i la seva creu, i durant el carnaval, aquests són alguns dels bous amb què hem de llaurar.  Aquests i altres que les casualitats del calendari ens han posat al davant, com ara tot l’afer del 3% que sembla que encara la recta final d’una història molt tèrbola i amb una bona colla de disfresses i transformacions, començant per antics companys d’aventures que ja fa dies que es veu que no ho són i acabant per canvis de noms, sigles i logos que no acaben d’aconseguir fer oblidar el passat.  La política, com el carnaval, també té la seva cara i la seva creu, i moltes màscares.

Encetem una setmana en què enterrarem la sardina i entrarem en temps de quaresma, amb tot el que això comporta, segons la tradició, de renúncies, d’abstinències i de penitències, fins i tot.  El carnaval se n’anirà, però la política seguirà.  No sé que és més patètic.



febr. 262017
 

Sempre és important saber apreciar les coses bones, petites o grosses, que la vida ens va posant al davant.  Avui, per exemple, és diumenge, dia de festa, fa bo i el sol ha ocupat l’espai que fins ara semblava terra prohibida en mans de la boira, de la humitat i del fred.  Avui fa sol, i el sol és vida i salut.

Avui és un bon dia per retrobar-se amb aquells que fa dies que no veus i xerrar i riure una bona estona a l’escalf del sol i de l’amor.  Avui és bon dia per fer diumenge, perquè de vegades no cal res d’especial per aconseguir que tot sigui especial.  Potser aquí rau el principi de l’autèntica felicitat.  Potser no cal res més.



febr. 252017
 

Avui, dissabte, cop més.  I com acostuma a passar, això de tancar la setmana (diumenge és tota una altra cosa) convida a fer un cop d’ull enrere, un balança ràpid per veure com ha anat tot plegat i si n’estem prou satisfets.  Si el resultat és positiu, tenim l’íntima sensació que malgrat tot els problemes, que sempre hi són, tot està en ordre, tot està bé, i ens sentim a gust per encarar amb il·lusió el cap de setmana.

Aquest dissabte, a més, és dissabte de carnaval.  Festa grossa, festa vitalista, carnal, gairebé pòrtic d’entrada a una primavera que ja fa mans i mànigues per fer fora l’hivern, un any més.  I és que ja tornem a ser a carnaval, dies que conviden a disfressar-nos, a inventar una nova realitat o, en un exercici suprem de transformisme, a treure’ns les màscares que potser ens posem cada matí, i ser nosaltres mateixos.

Sigui com sigui, dissabte i carnaval són un parell de bones raons per celebrar que estem vius, que no estem sols i que tot està en ordre.  Tot plegat, no és poca cosa, tal com ens recorda aquesta bonica cançó de la gran Celia Cruz.

YouTube Preview Image

febr. 242017
 

Vagi per endavant que no sóc jutge i que, per tant, em guardaré ben prou de fer determinades valoracions.  L’advertiment em sembla necessari abans de parlar de la sentència que s’ha dictat sobre el cas Noos i que ha deixat una infanta lliure de tota culpa per ignorància de tot el que passava al seu voltant i un marit d’infanta condemnat a 6 anys de presó, però que no hi farà cap, ni haurà de pagar cap fiança.  Vist així, normal normal no sembla.

Diu la dita que la dona del Cèsar, a banda de ser honrada ho ha de semblar.  Si ampliem una mica el cercle familiar, hauríem de dir que la filla, o la germana, com vulgueu, i el gendre, o cunyat, trieu, del Cèsar (diguem-ne rei) també.  I el cert és que cap pinta d’honradesa no en fa, tot plegat.  Si hi afegim que la feliç parella viu a Ginebra (irònic per a qui ha estat condemnat per delicte econòmic) i que disposen de plena capacitat de fer i desfer i voltar per on els vingui de gust, la cosa no lliga amb determinades condemnes en què músics o titellaires fan cap a la garjola.  Això per no parlar d’altres grans defraudadors de primera línia que també, a poc a poc, van acabant entre reixes.

Costa molt d’entendre i encara costa més de pair.  Personalment m’ofèn, no ho negaré.  Amb sentències com aquestes costa moltíssim creure en allò de la justícia igual per a tothom.  Potser és que la justícia, a més de ser justa, ho ha de semblar.  I no és el cas.

febr. 232017
 

Avui, dijous gras, inici formal de les festes de carnaval.  Avui tot es capgira, les disfresses ens faran ser qui no som, o potser allò que voldríem ser, qui ho sap.  El cas és que avui comencen uns dies dedicats a la carnalitat, als plaers, a la vida, al capdavall, uns dies en els quals, segons que diu la tradició, tot sembla permès.  Endavant doncs, amb aquest petit parèntesi en la rutina.

No sé per què, pensar en carnaval m’ha fet venir al cap aquella mena de reset, de silenci gairebé incòmode si voleu, que es produeix quan enmig del soroll, d’una conversa animada, tot sembla que s’aturi i la calma, de sobte, ho envaeix tot.  Immediatament, com si calgués omplir el buit, algú diu alguna cossa i tot recomença.  Tampoc no és estrany que, aleshores, algú digui que ha passat un àngel.  La saviesa popular té respostes per a tot.

De tant en tant, cal trencar la rutina, cal trencar el soroll, fer un parèntesi, posar una catifa ben ampla perquè passin tants àngels com calguin i recomençar amb paraules noves i amb il·lusions renovades.  Tant de bo aquest dijous gras i els dies que han de venir duguin aquest àngel, o aquest dimoni, ja posats per allò de les disfreses, que tanta falta ens fa.  Mentrestant, i per si o per no, vull compartir una deliciosa cançó de Pau Riba i Pascal Comelade que també ens parla d’aquest àngel invisible i meravellós.

YouTube Preview Image

febr. 222017
 

Quant temps té un rellotge aturat?  Potser tot el temps del món, perquè el temps passa i ell n’és aliè, fins que algú no li posi una pila nova (anava a dir fins que algú li torni a donar corda, però m’he adonat que això sí que té massa a veure amb el pas del temps) i les busques tornin a agafar el seu ritme habitual, amb la seva cadència monòtona.

No heu tingut mai la sensació de viure en un temps aturat?  No heu sentit mai la sensació que les coses van al seu pas però, alhora, és com si res no es mogués?  No heu sentit mai la desesperant sensació de temps aturat?  Segur que sí, en algun moment i per algun motiu o altre.

Personalment, fa dies que la tinc, aquesta sensació.  Hi ha soroll arreu, molt soroll, massa soroll.  I hi ha moltes mans, massa mans, que estan mirant d’avançar o alentir el rellotge del futur.  Però el rellotge particular, el personal, el del país (trieu) sembla aturat i, de sobte, és com si res no tingués a veure amb ell, com si el temps hagés fet parada i fonda de debò.

Segur que només són sensacions de mitja setmana.  En qualsevol cas, un rellotger expert no faria cap nosa, ara mateix, perquè puguem estar segurs que tot avança al ritme que pertoca, abans que la realitat i el futur no se’ns escapin.

febr. 212017
 

Malament rai quan la mentida s’instal·la amb tota normalitat entre els més alts nivells del poder, i pitjor encara quan l’assumim com a normal i ja no ens sorprèn ni ens molesta.  Poc, o gens, es pot esperar d’un govern i d’un país així.

I aquests dies la mentida institucional s’ha tornat a fer ben present.  Diumenge, Enric Millo, actual delegat del Govern de l’Estat a Catalunya, parlava sense pudor de converses entre els governs espanyol i català, a tots els nivells, tant en públic com en privat.  A les poques hores, dilluns mateix, Xavier García Albiol, màxim dirigent del PP a Catalunya desmentia aquestes converses amb contundència;  i poc més tard, el propi Rajoy parlava de la necessitat de “corregir” aquella anomalia que suposa que determinades ideologies (l’independentisme) estigui al capdavant de les institucions, tot volant qualsevol pont de diàleg amb un govern, el de la Generalitat, que ja fa temps que ignora com a interlocutor.

Davant d’aquest escenari, qui menteix?  Albiol?  Millo?  Rajoy?  El que és clar és que algú no diu la veritat, i n’és perfectament conscient.  Mala peça al teler.  Tan mala peça com les noves mentides que van sortint sobre Alícia Sánchez Camacho i les seves explicacions -que ara sembla que eren totalment falses- en seu parlamentària, sobre l’afer de la Camarga, o les de l’ex-ministre Soria i les seves vacances, que no va pagar, al Carib, també en seu parlamentària i sense cap vergonya.  I molt més que anirà sortint.

Insisteixo.  Quan un govern i el partit que el conforma fan de la mentida norma i estratègia, malament rai.  I en aquest punt ens trobem amb el PP, ens agradi o no.  Tocarà actuar en conseqüència.  O això espero.

febr. 202017
 

Entre moltes altres coses, Internet és una mena de paradís de cites i frases dignes de recordar pronunciades per personatges de tota mena:  escriptors, polítics, actors, artistes…  Un dels efectes més positius, al meu entendre, d’aquests espais destinats a recollir petites píndoles de saber i de lucidesa és que serveixen per acostar el pensament savi al gran públic, una cosa que tot sovint la cultura oficial oblida, tot mantenint ben oberta aquella escletxa que separa la minoria culta de la majoria inculta.  Quin perill, la cultura a l’abast de tothom.

Avui, per començar una nova setmana, em ve de gust recórrer a aquest tipus de pàgines de frases cèlebres.  En aquesta ocasió, escrites, ara fa un segle si fa no fa, per l’escriptor francès André Gide, segurament un grandíssim desconegut per a la major part de la població però que, ni que només sigui durant uns minuts, estic convençut que ens captivarà amb el seu pensament.  Podem començar fent un cop d’ull a aquest enllaç i, si ens quedem amb ganes de més, també és digne de llegir aquest altre.  I si el personatge ens resulta prou atractiu, sempre pode buscar més coses sobre ell a la xarxa o, en tot un excés, si la cosa ja fos molt greu, acostar-nos a alguna de les seves obres.

Comencem la setmana amb ànim i recordant que “les coses més boniques són les que inspira la bogeria i escriu la raó”, o que “hi ha molt pocs monstres que estiguin a l’altura de la por que ens fan”.  Feliç dilluns.

febr. 192017
 

Aixequem els més meravellosos castells a l’aire i, al mateix temps, engendrem els monstres més terribles a dins del nostre cap.  Som així d’estranys, de duals, de contradictoris.  Ens movem entre el bé el mal, el tot i el no res, el yin i el yang, entre la vida i la mort, entre l’eufòria i el desconsol, el blanc i el negre, el dia i la nit… entre qualsevol cosa i la contrària, al capdavall.  Quin estrès, no acabar de trobar mai la fina línia de l’equilibri.

El resultat de tot plegat?  que acostumem a patir.  Patim perquè els castells mai no arriben a ser del tot reals, i encara patim més perquè els monstres d’un futur que mai no serà, però que podem imaginar, ens fan por i ens paralitzen, igual com en els somnis infantils.  I entremig, se’ns passa la vida de debò, la de cada dia, la de la realitat, sense somnis impossibles ni pors absurdes.  Aleshores, si per qualsevol casualitat, gràcies a algú que ens dóna un cop de mà, o potser fins i tot sense cap motiu aparent, aconseguim un petit instant de lucidesa, ens adonem que estem fent el passerell.

Però què hi farem.  El nostre cap acostuma a funcionar així, com si no tingués mai prou de res, ni bo ni dolent.  Avui és diumenge, un bon dia per mirar d’aparcar les cabòries quotidianes i per viure exclusivament el present, sense dracs i sense tresors, només el present, potser poc emocionant, potser poc seductor, però real, ben real.  Avui penso que val la pena recordar la sòbria serenor de la gran Scarlett O’Hara i la seva mai prou reivindicada frase final:  “demà serà un altre dia”, pronunciada amb cansament i amb esperança.

css.php