Feb 182017
 

Dones del món, feu-vos les tontes.  Que ningú s’ofengui abans d’hora, però si fins ara sabíem que l’argument aquell de “ho he de consultar al meu home” funcionava amb venedors de tota mena, tant presencials com telefònics, ara sabem que el nou “això ho porta el meu home i jo no en sé res” també funciona, fins i tot davant del jutge.

Quan veus que una dona amb formació de primeríssim nivell, tant com el que se li suposa a la filla d’un rei, pot al·legar ignorància sobre grans moviments de diners i d’influències per part del seu marit (al qual tot sovint acompanyava) i la justícia se la creu, o bé la formació no era la correcta, o bé la justícia no és la correcta, o bé l’advocat defensor és un geni.  Que cadascú esculli l’opció (o opcions) que és li agradi.

I mentre això passa, les dones que treballen, les que sí que són responsables de les seves vides i de les seves carreres professionals, les que sí que saben què es porten entre mans, segueixen cobrant una quarta part menys que els homes per la mateixa feina.

Dones del món, feu-vos les tontes.  Que us mantingui un mascle alfa, no vulgueu saber res de la seva vida ni dels seus negocis, manteniu-vos a caseta calladetes i formals i viureu tranquil·les i sempre sereu innocents davant dels tribunals, que això és Espanya.  I Catalunya.

Feb 172017
 

Preocupació a les altes instàncies europees per veure com regular la invasió de robots que ja ha començat i que està cridada a fer-se omnipresent a les nostres vides.  Intent lloable d’avançar-se a una realitat que, com sempre passa, anirà molt per davant dels legisladors, sempre lents.

Fa temps que miro d’imaginar, en un exercici de ficció absoluta, quines seran les ideologies, les grans tendències del pensament que orientin una mica aquest estrany i fins ara caòtic segle XXI.  I ja fa temps, també, que em volta la idea de si tot plegat no vindrà directament derivat de la tecnologia.  Ara com ara, és la tecnologia justament qui està canviant la nostra manera de viure, de relacionar-nos i, ens agradi o no, fent-nos molt més transparents del que mai no havíem estat fins ara.  En paral·lel, unes noves màquines, ells robots, sembla que han d’envair espais vitals, laborals, afectius inclús, fins ara reservats als humans, la qual cosa ha de comportar canvis i unes noves relacions socials ja no només amb altres persones o amb mascotes, com estem acostumats.  Per tant, totes aquestes transformacions no haurien de dur aparellades noves maneres de pensar, de veure el món i d’analitzar la realitat?  Em costa imaginar que no.

De moment, els legisladors miren de crear un marc legal suposadament nou, però amb això no n’hi haurà prou.  Quant trigaran a aparèixer pensadors de tota mena que ens presentin nous marcs mentals, o fins i tot  polítics, adaptats als nous temps i a la nova realitat?  Potser ja han començat a sorgir des dels racons més discrets de les grans empreses tecnològiques i ens estan fent arribar es seus missatges a través dels estris i espais que han aparegut les darreres dècades i que ja ens són imprescindibles.  Ara, els robots, cada cop més sofisticats i ben aviat companys inseparables nostres en qualsevol activitat, d’una manera que encara tot just podem intuir.  El futur és ben bé a la cantonada.  Preparem-nos per pair grans canvis en la nostra manera de viure i de pensar.

Feb 162017
 

Es poden arribar a gastar, les paraules?  Sí, ja sé que no, que per molt que repetim una paraula no acabarà desapareixent ni dels diccionaris ni de la nostra memòria.  Però pot ser que a força de repetir-la, acabi perdent el seu significat?

Des de fa temps, i cada cop amb més intensitat, veiem com aquesta dreta espanyola, hereva del franquisme (una dictadura feixista encara no condemnada, no ho perdem mai de vista, per si de cas), utilitza termes com “nazi” o “feixista” per referir-se als independentistes catalans.  Aquests mots tan contundents i amb tantes implicacions històriques, han anat substituint lentament però de manera implacable altres com ara “radicals” o “separatistes”, que ja gairebé no resulten ni ofensius.  I el procés de substitució no em sembla pas una anècdota.

No tinc clar si realment es tracta d’identificar els catalans amb aquells que van executar exterminis en massa, cosa bastant inconsistent vista la realitat catalana -per més que vulguin dir- o si del que es tracta és de banalitzar el nazisme i el feixisme perquè, un cop polits i nets de part de la seva càrrega negativa, que passarà a l’independentisme, puguin tornar a ser utilitzats i fins i tot defensats, o si més no els seus continguts ideològics de sempre, com a garants d’una nova realitat política.  Insisteixo que cal no perdre mai de vista d’on venen aquells que fan servir aquests mots amb tanta alegria.

També pot ser que les dues possibilitats siguin certes.  Matar dos ocells d’un sol tret sempre va bé.

Feb 152017
 

Necessitem contacte humà.  Aquesta obvietat, al pas que anem, ben bé podria acabar esdevenint un autèntic crit revolucionari en la societat digital.  I és que no hi ha like ni emoticona que es pugui comprar a l’allau de sensacions que provoca el contacte físic, la carícia, el bes, l’abraçada…

Avui he recuperat un article que vaig llegir fa un temps que comenta les virtuts d’una abraçada quan més falta ens fa.  No sé si hi és més o menys important l’alliberament d’oxitocina, o el simple contacte físic, o el fet de compartir aquell espai íntim i personal habitualment invulnerable que ens envolta, però una abraçada, sense cap mena de dubtes, té uns efectes enormement beneficiosos, quan arriba en el moment just.

Us deixo aquest article perquè li feu un cop d’ull i, de passada, perquè tornem a ser, per uns minuts encara que només sigui, nens que es deixen atreure pel gran crit de guerra (més aviat de pau i amor) dels teletubbies:  “una abraçada!”.

Feb 142017
 

Això és un no parar.  Cada dia ens reserva una nova sorpresa en forma de nou cas de corrupció a Espanya.  Ahir vam saber que qui està sent investigat per no fer la seva feina com caldria, en el cas de la sortida a borsa de Bankia, és l’ex-governador del Banco de España, Miguel Angel Fernández Ordóñez, ni més ni menys que el famós MAFO, buc insígnia de tota una colla d’economistes, alguns dels quals sembla que no van acabar de complir com d’ells calia esperar.

I parlant d’esperar, què podem esperar d’un país on tota la seva elit dirigent té els peus de fang.  Començant per un ex-vicepresident econòmic i acabant pel governador del gran banc central i, dit sigui de passada, supervisor de tot el sistema econòmic del país.  Quan les ombres planen a aquests nivells, comença a no quedar cap marge a la comprensió, i es fa grossa la idea que la famosa crisi econòmica, entre altres coses, va ser un autèntic berenar de negres en què quatre privilegiat es van fer l’arròs a compte de la resta de ciutadans.  No oblidem que allò que no va supervisar l’amic MAFO, és a dir la sortida a borsa de Bankia, ha esdevingut un rescat econòmic i un deute enorme que es pagaran amb diners públics.

Qui serà el pròxim?  Misteri.  Però la cosa pinta tan malament que a hores d’ara tot és possible.  De moment, ja sabem qui donarà la tanda al següent.

Feb 132017
 

Tal dia com ahir, però fa una pila d’anys (concretament el 1804), va morir Immanuel Kant, un dels filòsofs més influents en el pensament posterior.  Sempre és bo recuperar la filosofia, la mania de pensar i de reflexionar sobre tot una mica, sobre l’existència mateixa i sobre el per què de les coses.

Kant, de fet, és un pensador complex, profund, a cavall entre disciplines del coneixement tan diverses com la teologia, la lògica, les matemàtiques o la física.  Al capdavall, però, va acabar deixant-nos tres preguntes que encara avui val la pena plantejar-nos de tant en tant:  “què puc saber?”, “què he de fer?” i “què puc esperar?”.  Tota una reflexió sobre la vida mateixa que es resumeix en la gran pregunta:  “què és l’ésser humà?”.

Repesquem Kant d’una manera més fàcil de pair, a través d’algunes cites seves, que podem trobar en aquest enllaç.  Entre elles, jo en destacaria una: “veiem les coses no com són, sinó com som nosaltres”.  Bon punt de partida per començar la setmana.

Feb 122017
 

Crec en molt poques coses.  Cada dia em costa més creure en idees, principis fonamentals, veritats absolutes i certeses que sempre s’acaben demostrant falses.  Crec en molt poc, però encara crec en les persones;  en algunes persones, en la bona gent, en la gent bona.

Crec en la bondat, sovint massa amagada rere el mal més impúdic.  Crec en el poder de la voluntat, en les ganes d’avançar cap a un món millor i una societat més justa.  Crec, al capdavall, que sempre hi ha millores a assolir, i gent que hi té ganes d’arribar-hi.  Crec que sempre hi ha un destí on adreçar-s’hi.

Crec en tu.  Crec en la teva complicitat, en les teves paraules i en els teus silencis.  Crec en els teus ulls, en la teva mirada clara i en el vel transparent que hi deixa la pena, quan arriba.  Crec en els teus gestos, de vegades gairebé invisibles, però sempre sincers.  Crec en les teves mans entre les meves.  Crec en la teva pau.  Crec en els somnis i les fantasies que compartim o que, fins i tot, només arribem a imaginar.  Crec, per damunt de tot, en el fil invisible que ens manté units.

I crec en mi.  Crec en la meva capacitat i en les meves limitacions, en el poc que sé i en el molt que voldria aprendre.  Crec en la meva mirada que encara busca un horitzó blavíssim per descobrir.  Crec en la meva curiositat, en la meva impaciència i en la meva prudència.  Crec en la por, en la nostàlgia i en la calma.  Crec en la meva alegria i en la meva pena, en tot el que dic i el que callo.  Crec, al capdavall, que un segon abans que tanqui els ulls, encara sabré dibuixar un somriure, potser imperceptible, d’orgull, de satisfacció i d’esperança.

Crec molt poc.  O potser crec massa.

Feb 112017
 

“Ara és demà”, va dir el poeta, ja fa quaranta anys, i ens va encantar la idea.  I Martí i Pol va reblar el clau afirmant “no escalfa el foc d’ahir, ni el foc d’avui, i haurem de fer foc nou”.  I també ens van encantar les paraules, però no les vam saber entendre.  Ni aquestes, ni tantes altres.

Avui és avui, i amb prou feines.  Ahir és el passat però hem oblidat que és lliçó i memòria, i ensopeguem un i mil cops amb la mateixa pedra, com si realment li haguéssim agafat afecte.  El demà no escalfa, ni l’avui tampoc, perquè viure a salt de mata no és viure, ni aprendre, ni tenir cap projecte.  Viure a salt de mata, sense futur clar, ni un horitzó imaginat amb solidesa, només és sobreviure, improvisar sense apilar la llenya que cal per fer cap foc nou.  I així no hi ha esclaf.

Un cop més ens perd la simplicitat, l’estètica fins i tot.  Ja no sabem llegir els poetes i ens conformem amb la mediocritat d’aquells que se’ns planten al davant sense cap vergonya ni res que ens pugui fer gaudir del plaer de la paraula, o de la vida.

Avui, evidentment, no parlo només de poesia.  Cal aprendre a fer foc nou, perquè ni ahir ni avui ja no ens serveixen.  L’un ja no hi és i l’altre se’ns en va mentre ens el mirem.  Enmig de tanta immediatesa, res de sòlid, tot sovint.  Cap projecte, cap futur, per més fulls de ruta -maleït concepte, perquè encara no en conec cap que hagi servit mai de res- que diguem que tenim.

Mirem de recuperar la saviesa d’aquells que van deixar-la escrita, amb discreció, sense llums de neó ni grans titulars, i potser aleshores començarem a descobrir on som i, amb sort, on volem arribar.  I començarem a viure, sense estridències i amb dignitat.

Feb 102017
 

Dies complicats per al PP, aquests últims.  D’una banda, una bona colla d’empresaris valencians estan declarant obertament com finançaven el partit en aquella comunitat, de manera totalment il·legal.  Res  que no havíem imaginat, de fet, però cada cop més ratificat pels propis implicats.  Què podíem esperar d’uns governs on personatges com Rita Barberá o Francisco Camps han estat amos i senyors fins fa quatre dies?  Doncs això, i molt més que potser no arribarà a sortir mai del tot a la llum.  Un primer pas, de moment.

D’altra banda, aquell gran ex-vicepresident del Govern amb Aznar, Rodrigo Rato, es veu que sí que en sabia d’evadir diners, i en un volum i amb unes implicacions que deixen altres companys d’aventures del Nord-Est peninsular com els alumnes de la darrera fila de la classe, encara que acaparin totes les portades.  Finalment, aquella mena d’amenaça profètica de David Fernàndez, la seva sandàlia i el seu contundent “gàngster” tenien sentit.  I de quina manera.

I seguiran més i més casos, perquè el PP té tants fronts oberts que la corrupció n’ha de ser una sagnia constant els propers anys.  La pregunta és a partir de quin volum de sentències podem començar a considerar que existeix una autèntica trama organitzada per delinquir a costa dels diners públics?  Seria molt il·lustratiu que algú pogués respondre aquesta pregunta, perquè acabaria de deixar ben clar amb qui ens estem jugant els quartos.  Literalment.

Feb 092017
 

Spain is different.  Com oblidar aquest eslògan turístic de les darreries del franquisme.  De fet, potser no el podem oblidar perquè segueix ben vigent, i no només en referència al turisme.  Potser tan vigent com aquell franquisme agònic que es resistia a morir i que de vegades penso que no ho va acabar de fer mai, ans al contrari.

Aquest eslògan m’ha vingut al cap després de saber de què se suposa que van parlar Rajoy i Trump.  I dic “se suposa”, perquè per més traductors que hi posin entre tots dos, costa molt d’imaginar una conversa mínimament coherent.  De fet, pel que diuen les cròniques, Rajoy, amb la chuleria castissa que el caracteritza, s’hauria ofert de mediador entre els Estats Units d’Amèrica i (apuntem) Amèrica Llatina -què en faria aquella pobra gent sense la mare pàtria-, Nord d’Àfrica -segur que Trump pateix per la seguretat a l’Estret-, la Unió Europea -sense cap mena de dubtes, el polític amb més nivell del grup- i l’Orient Mijtà -suposant que els seus contactes a terres llunyanes vagin més enllà dels acords sempre difuminats entre els reis d’Espanya i els seus homòlegs d’allà.

Què voleu que us digui, però llegint això no em puc treure del cap la imatge d’un José Luís López Vázquez, ben vestit i encorbatat empaitant sueques en biquini a qualsevol platja.  Ni al millor guionista de finals dels setanta se li hagués acudit un escenari com el que ens va presentar ahir Rajoy.

Però com que les coses no sempre són el que semblen, amb lletra petita hem pogut llegir que Trump va demanar a Rajoy molta més inversió militar i en armament.  I ara sí que tot lliga una mica més.  Interessos militar dels EUA i cortina de fum d’un suposat mediador que dirigeix un govern al qual no li recordo cap, ni un sol, conflicte de cap mena resolt a través del diàleg i de la negociació.  D’on no n’hi ha, no en raja.

css.php