Feb 082017
 

La paciència és aquell estat mental que ens permet controlar determinats impulsos i mantenir una determinada conducta malgrat totes les dificultats.  En aquest encara confús segle XXI, la paciència pot semblar una virtut que cotitza a la baixa davant de la pressa i dels canvis constants.  De tota manera, ni que només sigui de tant en tant, està bé reivindicar-la i recordar que la paciència té molt a veure amb la temperança, una de les virtuts cardinals i, per tant, s’oposa no tant a la immediatesa com a la ira, que acostuma a ser companya de viatge de la impaciència.

Ben mirat, ens passem la vida esperant.  I tota espera requereix paciència.  Esperem una resposta, una oportunitat, un canvi, un resultat, un cop de sort, algú especial…  En el fons, sempre esperem, però no sempre som prou conscients que l’espera és enemiga de l’ànsia, i així ens va.

Ara que vivim temps de canvis, o que els mitjans així ens ho anuncien amb les seves trompetes triomfals o apocalíptiques, segons qui les faci sonar, la paciència hauria de tornar a ser moneda d’ús corrent, i segurament tot seria més fàcil o, si més no, més portador.  La pena és que n’estem perdent el costum, de ser pacients, en aquests temps de solitud i d’individualisme.  Avui em ve de gust retrobar la paciència, i retrobar el plaer de no esperar sol, perquè l’afecte i la gratitud també són valors que caldria no arraconar.

 

Feb 072017
 

És tot un clàssic aquella allò que les coses gairebé no són si no es podem contar als altres.  Tradicionalment, suposo que era una demostració de poder, de capacitat o del que fos, però no tenies cotxe nou si no el podies lluir davant d’amics i coneguts, unes vacances no eren vacances si no podies presumir d’aquell restaurant on es menja de glòria o, fins i tot, una conquesta no era una conquesta si no la podies explicar.

Les xarxes socials han amplificat aquest costum fins a límits inimaginables.  Fins al punt, de fet, que sembla més important penjar la foto d’un plat, que menjar-lo.  Però les coses són així, i la necessitat de fer-nos visibles, en determinades circumstàncies, sembla el gran valor a preservar.  Que es noti que hi som i que tothom sàpiga què fem.

Ahir, a primera hora del matí, vaig poder ensopegar per les xarxes amb una colla de personatges d’aquells que apareixen de manera intermitent al llarg del temps.  Bé, de fet, apareixen quan hi ha alguna campanya electoral en marxa i desapareixen l’endemà de les votacions.  Ahir hi van ser tots, puntuals, a primera hora, explicant als quatre vents que hi eren, o hi anaven, cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.  No fos cas que algú tingués dubtes del seu sòlid compromís amb la causa (ells sabran quina).  El més trist del cas  és que tota aquesta colla són càrrecs intermedis de les diferents administracions, panxes agraïdes i culs llogats que han de respondre davant de qui els va col·locar allà on son.

Les administracions públiques no són estructures d’estat, són l’estructura de l’estat.  Crec que els responsables polítics farien molt bé, quan considerin que ha arribat l’hora (per a mi, fa molt temps que ha sonat el despertador), de revisar en profunditat moltes deficiències estructurals del nostre aparell administratiu.  I ja de passada, començar a moure mediocres que fan més nosa que servei, per més que s’apuntin a totes les fotos.  El meu dubte, però, és qui posarà el cascavell al gat o, el que és el mateix, qui no té favors que pagar, ni deutes pendents.  Mentrestant, seguirem deixant que ens expliquin històries com a única demostració de talent.

Feb 062017
 

Avui s’asseuran a la banqueta dels acusats un ex-president, una ex-vicepresidenta i una ex-consellera del Govern de la Generalitat.  Seran els primers, però darrere seu vindran més i més alts càrrec que han tingut la gosadia de creure en el diàleg i en la sobirania de la voluntat del poble.  Desplegament mediàtic inèdit, tant d’aquí, com d’allà, com de fora, que demostra la transcendència històrica dels fets que avui es viuran.  Excessiu tot plegat?  Segur que sí, però potser tan excessiu com adequat perquè, no ens enganyem, avui, més que un judici, el que hi haurà és un funeral solemne de la Constitució Espanyola de 1979 i del somni de molta gent de bastir una democràcia a Espanya.

Avui val la pena recordar aquell “apoyaré” de Zapatero, la recollida de signatures del PP contra l’Estatut, el ribot d’Alfonso Guerra, les amenaces i llistes de bons i dolents publicades per la premsa del règim, els insults i la banalització de l’horror nazi per condemnar l’independentisme, la desqualificació de les consultes i dels referèndums com a expressió democràtica de la voluntat d’una societat, i tantes i tantes aberracions a la política i a la justícia que han fet que, justament, la segona hagi acabant usurpant l’espai natural de la primera i que el codi penal hagi pres el lloc de la Constitució, avui ja definitivament morta i enterrada.

Avui acaba el somni de molts espanyols de bona fe, i encara ni se n’han adonat.  Però avui comença, si així ho volem, un nou temps per a Catalunya.  Un judici contra aquells que van donar forma a l’anhel majoritari de la societat i el van identificar amb una urna és el pas definitiu cap a un no retorn anunciat fa temps, però avui ja definitivament real.

Avui, 6 de febrer, s’esborra del mapa un altre 6, en aquest cas de desembre, en què un referèndum va dir sí a una voluntat de canvi en una Espanya franquista.  Un canvi, però, que ha volgut ensorrar un altre somni que es va viure un 9 de novembre, i que ens ha acabat asseient a tots els que hi vam creure al banc dels acusats per inhabilitar-nos, a tots i a cadascun de nosaltres, políticament.  No ens enganyem.

Feb 052017
 

Avui, diumenge.  Un diumenge propi de febrer, mig plujós, mig gris, mig trist, però diumenge, al capdavall.  Potser aquest gairebé monocolor del gris convida a recuperar textos, a saltar temps i temps enllà i retrobar ensenyaments savis de gent culta.

Avui em sembla un dia magnífic per rellegir, per enèsim cop, un conegut poema de William Ernest Henley, escrit el 1875 i, segons diuen, tota una demostració de força i determinació, a través de la literatura, després que al seu autor  li fos amputada una cama.  Aquest mateix poema el va tenir ben present Nelson Mandela durant els seus anys de presó.  El poema és “Invictus”, i en aquest enllaç es pot gaudir de la seva versió original anglesa i d’una traducció al català.

Deixem-nos dur per la poesia i tornem a descobrir que les paraules són molt més que les paraules i que la voluntat és molt més que un concepte filosòfic, o que una capacitat humana.  Avui no sé trobar millor manera d’omplir un diumenge i de prendre revolada per tirar endavant una nova setmana.

Feb 042017
 

Sempre he pensat que la independència ben entesa comença per un mateix.  Vivim en societat, ens relacionem amb altres persones, tenim una família… però al final de tot, hi som nosaltres.  I com que al capdavall sempre ensopeguem amb la nostra pròpia ombra, val la pena mirar de ser capaços de ser, com a subjectes individuals, amos i senyors de la nostra vida i, des d’aquesta singularitat, decidir amb qui, com, quan i de quina manera ens volem relacionar i compartir aquesta singularitat, aquesta intimitat, fins i tot.

Tenim el dret a decidir, com a persones, sobre nosaltres mateixos.  Però decidir és triar, i triar sempre és trair, com va dir el crític d’art Joan Merli, en el seu moment.  És trair, o no, de fet.  Triar és descartar.  Triar és apostar per alguna cosa per davant d’altres que poden ser igualment útils i profitoses, però que, per la raó que sigui, decidim deixar de banda.  I aquesta és la grandesa de tot plegat: tenir la possibilitat de descartar.  Perquè només quan escollim, quan prenem una opció i oblidem la resta, som realment lliures, i la llibertat és un dret -gairebé una obligació, diria jo- individual que ens permet acostar-nos als altres.

Corren temps en què es parla molt d’independència, de dret a decidir i de llibertat com a país.  Perfecte.  Però, si us plau, no oblidem que un país, una societat és, entre moltes altres coses, un conjunt d’individus, i que mai no serà lliure si no ho saben ser, abans, les persones que en formen part.

Avui és dissabte, un bon dia, com qualsevol altre, per decidir.  I que cadascú esculli sobre què.

 

 

Feb 032017
 

Sempre m’ha fet gràcia aquella possible resposta a preguntes tipus test en què, després de diverses possibilitats, la darrera sentenciava “totes són correctes”.  Sí que és cert que davant d’un test de debò aquesta resposta fa ràbia, però mirada en perspectiva esdevé un bonica metàfora de moltes de les coses que passen al nostre voltant i que tot sovint no són, ni de bon tros, excloents.

Per exemple.  Ahir, nova onada d’escorcolls i detencions relacionades amb els casos oberts pel suposat finançament il·legal de l’antiga Convergència.  Un nou pas endavant en una investigació complexa i llarga però que fa pinta de tenir una base prou sòlida.  Ja veurem què es pot arribar a provar i què queda en simples suposicions o en el record de rumors i llegendes urbanes que van córrer durant els anys gloriosos de la formació.  Per tant, donem per bona la nova fase d’investigació, presumpció d’innocència inclosa.

Dit això, no és sospitós que aquesta gran acció, amb tot el seu impacte mediàtic es desplegui quatre dies abans que comenci el judici contra un ex-president i dues ex-conselleres?  Doncs sí, sospitós sí que resulta.  Sembla, de fet, un nou intent de desacreditar personalitats de la vida política catalana en un moment delicat.  Tampoc no és nova la situació,  ja que actuacions similars s’han fet coincidir amb convocatòries electorals o dates especialment significatives.  Per tant, admetem que casualitat, ben bé, no és.

En resum:  indicis de mal finançament a Convergència?  Difícils d’ignorar.  Intencionalitat en la data dels nous escorcolls i detencions?  Evident i indubtable.  Un cop més, totes dues són correctes i cap de les dues no exclou l’altra.  Siguem-ne conscients.

Feb 022017
 

Quan una cosa és mentida, no acostuma a passar massa temps perquè s’hi vegi el llautó.  I justament això és el que passa amb la tan publicitada operació diàleg del Govern d’Espanya respecte a Catalunya.  Tot era una gran mentida i aquella anunciada cita entre presidents ja ha estat ajornada indefinidament, s’han obert vies de diàleg amb l’oposició i s’ha posat en marxa l’enèsima campanya de la por contra la possibilitat d’un referèndum.

Ara sabem que les intencions reals de Madrid són posar tots els pals a les rodes possibles, negant qualsevol canal de diàleg (i dic diàleg quan ells només entenen claudicació) i centrant les amenaces contra les escoles (llocs on s’haurien de posar les urnes), fins i tot apuntant que es podria prendre el control de tot l’ensenyament, i assenyalant els mossos d’esquadra com a agents actius per impedir el dret al vot, per mandat judicial.

Molt bé.  De moment, el precinto és la gran arma.  Important descartar els tancs, si més no.  Un joc d’escacs en tota regla que, com acostuma a passar, guanyarà qui cometi menys errors.  De moment, a Madrid se li veu el cartró de la mentida, però a Barcelona, ara com ara, encara no se li veu gran cosa.  Caldrà estar al cas, a veure quin serà el proper moviment.  El que és ben cert és que venen mesos intensos.

Feb 012017
 

Semblava que no havia d’arribar mai, però sí.  Ha caigut, finalment, el gener, aquest mes a cavall entre els darrers sons nadalencs i la mandra d’unes setmanes lentes, feixugues i no sempre del tot còmodes d’anar passant.

Però tot arriba, i ja som al febrer, un mes escapçat, breu i sempre intens i imprevisible.  Si mirem el refranyer, trobarem una llarguíssima llista de dites que parlen d’aquest mes que avui encetem.  I si ens hi fixem una mica, ens adonarem que moltes parlen de com és d’imprevisible.  Tant pot dur pluja, com fred, com sol… o com una mica de tot segons el moment del dia, inclús.

Però sigui com sigui, hi hem arribat, amb ganes de passi lleugera aquest avantsala de la primavera, malgrat totes les seves incerteses.  I amb aquest esperit optimista que tot sovint ens acompanya, i que mai no hauríem de perdre, esperem i desitgem que aquest febrer de 2017 faci bona la dita que afirma que el sol de febrer emmascara com un calder.  Que per alguna raó el sol sempre és llum, escalfor i vida.  Conjurem-nos perquè cap de les tres no ens falti mai.

css.php