Jun 202017
 

Menteixen.  Menteixen sistemàticament.  Menteixen perquè és la seva manera de fer.  Menteixen perquè saben que només la mentida pot mantenir-los allà on són, si més no un temps, fins que que la mentira es manifesta amb tota la seva cruesa.  Són els de sempre, els que porten dècades i més dècades al poder, els que van sobreviure a la transició i van saber no soltar les regnes d’un franquisme aparentment agònic.

Ara sabem que 60.000 milions d’euros de tothom se n’han anat amb el rescat de bancs que ells dirigien i que, segons ens van jurar i perjurar, no ens costaria  ni un cèntim.  Ara sabem que tot era una nova mentida i que  aquests diners, el pressupost de dos anys de la Generalitat, si fa no fa, el pagarem nosaltres tota la vida, perquè són diners que han arruïnat la reserva de capital per a les pensions, mentre ells, els mentiders, segueixen al govern, com si res, com ahir.

Ells menteixen descaradament i l’oposició calla.  Potser també tenen perdigons a l’ala i algun que altre ex-directiu de banc al bàndols dels mentiders, però callen.  O més ben dit, es limiten a proclamar en veu ben alta que són l’alternativa, i punt.  Com poden sonar de buides algunes paraules.

No vull aquest present, ni tampoc aquest futur, per als meus fills.  No vull seguir depenent de mentiders professionals ni de covards còmplices que callen davant de la mentida.  Aquí també tenim la part que ens toca de misèria política, però també tenim una oportunitat de construir alguna cosa nova, alguna cosa, potser, una mica millor.  Ja en tinc prou de crides a la moderació, al seny i a la sensatesa per part dels grans mentiders.  Si és per fer com ells, ja es poden quedar la sensatesa, el seny i la moderació.  I que els faci profit.

Jun 192017
 

Definitivament, ens prenen per imbècils i no saben que no ho som.  Aquest podria ser el resum dels jocs espirituals que el PSOE ha muntat aquest cap de setmana, a major glòria del seu vell/nou líder i del seu vell/nou ideari.  Un ideari, per cert, que es fonamenta, en bona part, a repetir fins a la sacietat que són d’esquerres, no fos cas que ho oblidessin -ni que només sigui a nivell de discurs-, ara que de socialistes, més enllà del nom, que sempre fa progre, tenen tant com jo de magnat de les finances.

Però el moment més absurd de tot plegat arriba quan Pedro Sánchez proclama, sense cap rubor, que ni parlar-ne de referèndum a Catalunya i que cal recuperar una idea tan vella i alhora tan nova com la de Gregorio Peces Barba i la seva Espanya Plural.  No està gens malament un salt enrere de quatre dècades que ens situa, si fa no fa, en allò de la diversitat dels homes i les terres d’Espanya del franquisme, un tòpic tan inútil com la pluralitat de l’estat de les autonomies o el federalisme asimètric.  Fum, tot plegat.

On ha viscut, aquestes darreres quatre dècades, aquesta gent? Absolutament al marge de la realitat, és evident.  Voler tornar a la casella de sortida com si res no hagués passat és ser imbècil o pretendre que ho som tots els catalans, i no sé que m’estimo més.  Parlar ara d’un nou pacte constitucional (amb una reforma, per cert, per aritmètica parlamentària impossible si realment es vol avançar en l’autogovern) quan no han sabut ni respectar la paraula donada respecte a la reforma de l’estatut no és ja ni música celestial, és una presa de pèl insuportable.  Almenys ara sabem, sense cap marge de dubte, on són PSOE i PSC pel que fa a Catalunya:  a la mateixa trinxera que PP i Ciutadans.  I ara ho sap tothom, no només els habitants d’algunes ciutats en què, des de l’ajuntament, ja fa temps que se’ns havia explicat aquesta vella/nova ideologia.  Si els vell socialistes de debò alcessin el cap… Que sols s’estan quedant.

Jun 182017
 

Després de la tempesta sempre arriba la calma, després de la nit el dia i després de la foscor sempre torna a lluir el sol.  D’alguna manera és com si aquest estat de serenor, de tranquil·litat fos alguna mena de camí invisible per on transcorre la nostra existència i que de tant en tant ens sorprèn amb clots i corbes no previstes, però rere les quals sempre hi ha una recta on redreçar el rumb.

Sovint, quan tot es complica, tenim la sensació d’haver perdut alguna cosa en la ruta.  De vegades és cert i ens toca seguir endavant sense llast o sense equipatge, però altres vegades és només una sensació i, de sobte, ens adonem que no ens cal recuperar res, perquè no havíem perdut res, ni el control ni el rumb, i que un revolt és només un revolt, amb una altra llarga recta al davant.

Ningú ens ha dit que viure en calma sigui fàcil, però si no perdem de vista el nostre objectiu final de ser feliços, els retombs de la ruta són menys pronunciats, tenim llums més intensos contra la foscor i sabem de sobra com hem de conduir enmig dels aiguats, si cal.  Ajustem una mica la velocitat quan faci falta, agafem el volant del nostre destí amb les dues mans i seguim endavant, amb els ulls ben fixats en aquell horitzó on ens agradaria arribar, si la carretera és prou llarga i el motor aguanta.

Jun 172017
 

Clareja.  Encara no ha sortit el sol, però tot ho anuncia.  La nit ja és memòria, només, i el rosa i el blau encara competeixen per fer-se un lloc en un horitzó encara mandrós.  A poc a poc va despertant el dissabte.

És curiós com podem ignorar l’espectacle sempre diferent del dia que comença.  Potser dormim, potser no tenim cap finestra a prop, potser tenim altra feina.  Però la natura fa el seu pas, al ritme de cada dia, amb la seva paleta de colors pastel que van fent-se cada cop més intensos, fins omplir-ho tot, ara que l’estiu ja és a tocar, d’un blau immens i lluminós.

Vivim, tot sovint, massa tancats en la nostra vida, la nostra feina, la nostra casa, en nosaltres mateixos i no acabem d’entendre que  uns pocs metres, centímetres potser, més enllà, hi ha un món per descobrir i que s’esforça a mostrar-se’ns en tota la seva esplendor.  Com diu aquell anunci de cerveses que cada any es aporta un punt d’il·lusió estiuenca, tenim una vida meravellosa, i només ens cal atrevir-nos a viure-la.  Potser si aprenem a mirar veurem coses que no podem ni imaginar, i aprendrem a viure.

Jun 162017
 

Un, que ja té una edat, fa molt temps que va aprendre que la gent que fa bandera de la neutralitat, acostuma a defensar les posicions més indefensables.  Si fem memòria, quants cops no hem ensopegat amb aquells que diuen, davant d’unes eleccions, que tant els fa qui guanyi, perquè tots són iguals?  Si podeu arribar a saber on ha anat el seu vot realment, curiosament, sempre és a les forces més ràncies i més conservadores.

A Lleida -estem que ho petem aquestes darreres setmanes- hem viscut un darrer episodi d’aquest tipus, perquè el Consell de Govern de la Universitat de Lleida ha votat en contra de l’adhesió al Pacte Nacional per Referèndum, a diferència del que han fet altres universitats del país.  L’argument?  com no podia ser altre, la neutralitat davant de qüestions que no són pròpiament universitàries.  Gairebé ens el creiem i tot, en nom del rigor acadèmic (si no personal) i de l’aïllament social de la institució.  Però com que Lleida és petita i tothom sap una mica quin peu calcem cadascú, la postura no resulta en absolut sorprenent.

Un cop més, la vergonya aliena d’unes elits dirigents que ens fan pujar els colors dia sí i dia també.  De tota manera, aquest Consell de Govern el va elegir la pròpia comunitat universitària.  Potser aleshores, la crida a la neutralitat que comentava al començament va ser massa general i, com sempre, va afavorir qui va afavorir, i després acaba passant el que acaba passant.  No prendre partit sempre és perillós, fins i tot en el món acadèmic.  Ara, el mal ja està fet.

Jun 152017
 

Ahir es van lliurar els Premis Nacionals de Cultura.  Acte solemne i punt de trobada obligat de tothom que és algú en aquest àmbit.  Felicitats a tots els premiats, tot i que aquest no és el tema, avui, sinó la cultura que volem construir en aquesta república que representa que volem fer.

Quants noms de la cultura actual, de la literatura, de la música, de qualsevol de les arts tindran espai propi destacat en la història?  Si us plau, pensem-hi un moment, abans de respondre.  Parlo d’autèntics personatges, d’aquells que se seguiran llegint, escoltant o contemplant d’aquí a cinc-cents anys, posem per cas.  O potser podem imaginar un futur on es parli de la cultura catalana de principis del Segle XXI com de l’època de les indústries culturals, que van servir per enriquir els rics i per trinxar la creació i el gust per la cultura?  I en quina llengua l’expressarem?  En les mateixes que ara i amb els equilibris de forces actuals?  Fantàstic.

Sempre s’ha dit que Catalunya es defineix per la seva cultura.  Cert, però per la cultura que hem rebut.  I el nostre llegat al futur?  No ens enganyem, com diu un bon amic, els programes culturals de partits i sectorials s’escriuen en mitja hora, a poc instruït que un sigui.  O en menys, amb alguna cosa al davant.  I el debat polític sobre cultura?  Enlloc i farcit de tòpics inútils, o d’expressions criminals com aquesta de les indústries.  Així, cada dia que passa, la cultura esdevé més un luxe per a major glòria de quatre industrials, de quatre càrrecs incultes i de quatre iaios que encara creuen en allò que van aprendre, mentre es nega a la resta de la població, no fos cas que els prenguessin la cadira, o la llotja.

Premis Nacionals de Cultura.  Un bon nom per a una realitat en caiguda lliure.  Per cert, cultura no deriva de “cul”, encara que de vegades ens ho pugui semblar, especialment si parlem de polítiques culturals.

Jun 142017
 

Mentir a consciència, sabent que no faltes a la veritat, i fer servir els arguments que saps que són falsos per fer mal és molt greu.  Quan la mentida prové d’un mitjà de comunicació, la cosa és encara pitjor.  I quan és un responsable polític, de qui hem de suposar que vetlla pel bé comú, qui la fa servir com a arma, ja supera els límits de la raó.  Justament això és el que està passant aquests darrers dies arran de la lectura del manifest de diumenge passat per part de Pep Guardiola.

Tothom, periodistes, polítics i qualsevol persona que hagi fet una visita al diccionari sap que un manifest és una “declaració escrita en la qual un govern, un partit polític o un grup cultural expliquen públicament llurs propòsits i llur programa d’actuació”.  Així doncs, atribuir el contingut d’un manifest, els subscrigui o no, a aquell que el llegeix en veu alta és, com a mínim, mesquí i miserable.  De nou és més fàcil matar el missatger amb l’esperança de relativitzar el missatge.

Però, és clar, tractant-se de qui es tracta, Pep Guardiola, una de les icones més perverses del catalanisme per al sectors més immobilistes, tot s’hi val.  A banda, el seu passat com a entrenador victoriós del Barça no té perdó per a aquells que s’omplen la boca exigint que no es barregi política i esport.  Llegir els diaris dels darrers dies resulta molt il·lustratiu al respecte.

Guerra bruta i en tots els fronts contra el dret a votar en referèndum.  O realment els fa por que es faci i que tingui un resultat que no els agradi, o bé la bèstia feixista, la mateixa que veu satisfeta com s’arxiva l’exaltació de la dictadura amb el cant públic del Cara al Sol durant l’enterrament d’un prohom del règim, està més viva que mai i ha sortit definitivament del cau.

Jun 132017
 

De vegades em demano què entenen alguns per servei públic o com els resulta de fàcil confondre aquest concepte amb el de poder (suposadament públic, també).  Un bon exemple el vam tenir ahir, quan l’alcalde de Lleida i president del PSC, Àngel Ros, afirmava amb contundència que no cediria espais municipals per a la consulta del primer d’octubre.  No van tardar a afegir-s’hi a la seva postures altres edils, com Antonio Balmón o Jaume Collboni, que no és alcalde però potser encara no ho sap.

El que em sembla que aquesta gent va oblidant és que hi ha vida més enllà dels ajuntaments, pel que sembla, un espai que encara cal democratitzar.  Si calen espais, n’hi ha molts, públics i privats, que es posaran al servei de la consulta sense reserves.  D’altra banda, no sona gaire congruent omplir-se la boca d’allò que ells independentistes no governen per a tots (remarco “tots”) i defensar postures com la que comento.  Però, és clar, quan un regidor de participació ciutadana i drets civils (remarco “participació”), entre altres coses, pot afirmar via twitter que els ciutadans tenen dret a no ser consultats, ja tot és possible.

El procés va posant, lentament i inexorablement tothom al seu lloc, també als que governen amb mentalitat de cacic.  Repassem l’evolució política dels darrers anys i ho veurem amb claredat.  Ara, potser valdria la pena recordar algun fragment d’aquell curiós poema de Salvador Espriu:

“Quan el centre del món
queda tan lluny
de tu
que honestament
comences a saber que no ets ningú,
para’t per un moment
i venta al primer nas un cop de puny.”

Jun 122017
 

Ahir, diumenge, nova demostració de força de la gent que vol votar per decidir el seu futur com a país.  Una concentració important, potent, i que ha tingut força ressò internacional, que era del que es tractava, en el fons.  Un acte important amb un portaveu de luxe:  Pep Guardiola, una de les personalitats més indiscutibles, ara mateix, a Catalunya, que va llegir un contundent manifest en català, castellà i anglès.  I aquí justament és on hi ha alguna cosa que em grinyola.

A risc de ser políticament incorrecte, cosa que tampoc no m’importa gaire, he de dir que em sobrava alguna llengua o me’n faltava alguna altra, segons com m’ho miri.  M’explico.  Si es volia fer palesa la diversitat lingüística de Catalunya, hi sobrava l’anglès i hi faltava l’occità,  oficial segons l’estatut d’autonomia vigent, no ho oblidéssim pas.  O fent-ne una altra lectura, si el que es pretenia era llençar un missatge urbi et orbi, amb català (urbi) i anglès (orbe), ja fèiem, perquè ens diuen que més del 90% de la gent d’aquí entén el català, oi? (i no consta que el 10% restant, a tot estirar, sigui castellanoparlant monolingüe).  Doncs això.

En el fons, molt em temo que si la nova república tira endavant, no servirà per normalitzar la situació del català a Catalunya, que haurà de seguir compartint oficialitat amb el castellà, i patint submissió.  L’exemple d’ahir em sembla prou clar com a esbós del que ens espera en aquest nou futur que volem.  Encara haurem de suportar molts i molts anys d’anormalitat lingüística, em temo.  Tots els indicis apunten en aquesta direcció.  Una pena i, si és el cas, una enorme oportunitat perduda.

Jun 112017
 

Res no és etern, però els canvis acostumen a ser sempre a millor.  Tot té el seu moment, la seva etapa més o menys llarga i, de tant en tant, convé tancar finestres i obrir portes, treure barreres i descobrir un panorama només intuït però ample i lluminós, molt més del que havíem imaginat.

Canviar costa, fa mandra, potser inclús és car, però cal.  Fins i tot els canvis més senzills, domèstics, esdevenen una dificultat que per naps o per cols sempre es van deixant per a un altre dia, fins que aquell dia finalment arriba.

Ahir vam estrenar un nou espai a la llum del capvespre i d’una lluna plena i suggeridora.  Ahir, allò que durant anys havia estat només una fantasia i, en el fons, una frustració, es va obrir pas per mostrar-nos secrets amagats molt més agradables del que esperàvem.  Ahir va començar alguna cosa nova, cridada a ser important i protagonista de moments dignes de retenir en la memòria, igual com tants altres que ja són història i record d’ulls mirant rere una barana o a través dels vidres.

css.php