juny 102017
 

Ahir finalment vam tenir data i pregunta.  Tot en ordre, tots contents i tot massa vist, francament.  Avui, l’endemà, som, si fa no fa, allà on érem fa tres anys, amb gairebé els mateixos protagonistes i no sé jo si amb la lliçó apresa.  I espero que sí, perquè la innocència ja fa dies que l’hem perduda.

De tota manera, el que sí que ha canviat en aquests darrers tres anys és una legislatura coixa, potser molt ambiciosa -tot i que en tinc els meus dubtes- però amb molt pocs resultats socials, amb molt pocs avenços en tots els àmbits, i això fa mal.  Ara som a les portes d’alguna cosa.  No sé  si a les portes d’un déjà vu de fa tres anys, d’una cascada de sentències i condemnes, d’un autèntic pas endavant, o d’una combinació estranya de tot plegat o de diversos elements.  De moment, silenci a l’altre costat.  Un silenci significatiu, tranquil, tenint en compte que falten tres mesos llargs i tot un estiu fins al primer d’octubre.  No hi ha presa, tot arribarà, perquè gestionar els temps acabarà sent fonamental.

No vull ser jo qui posi aigua al vi, però la sensació que tinc del que vam viure ahir, ara mateix, és una barreja d’escepticisme i de resignació.  Escepticisme perquè no sé si tot plegat acabarà servint de res i resignació davant d’uns polítics que, tret de comptades excepcions, no em fa l’efecte que pugui donar la talla per tirar endavant res de nou ni de positiu en cap sentit.

Sigui com sigui, tenim nova data i nova pregunta.  Ja veurem fins on ens duen, ara.

juny 092017
 

Acostuma a passar.  És molt miserable i molt ranci, però molt habitual, que es persegueixi el missatger i no el contingut del missatge, i això justament és el que està passant a l’Ajuntament de Lleida, on s’ha obert la veda per a la cacera del funcionari que ha filtrat informació sobre unes quantes multes no pagades per una colla de regidors del partit de govern.  El de menys sembla si deliberadament s’han deixat prescriure determinades sancions -cosa que em sembla especialment greu si afecta directament regidors-, perquè el que importa és qui ha traït la lleialtat política que se suposa.

Tot l’afer ja va començar malament, sobretot per l’actitud d’una de les regidores quan es van presentar els fets en el Ple.  Es veu que això de l’Aplec del Caragol té efectes nocius fins i tot abans de començar, o potser és que hi ha qui no sap ben bé on és a cada moment.  Coses que passen.  I tot ha estat anar millorant, en aquests pocs dies.  De moment, funcionaris sota sospita per denunciar una il·legalitat.  No està gens malament en el si d’una institució democràtica.

Comença a ser urgent que els poders públics estiguin ocupats per persones amb la mentalitat política que cal esperar del segle que passem.  La realitat, però, és que moltes institucions del nostre país encara estan governades per personatges de pensament franquista, inquisidor i gens democràtic, per més que vulguin fer onejar la bandera de l’esquerra.  Una bandera cada cop més desdibuixada, fins al punt que ja serveix per abraçar les pràctiques més indignes de la dreta de tota la vida.  Així, no avançarem mai i la corrupció seguirà fent via.

juny 082017
 

Les armes del Segle XXI cada cop són més diferents de les de temps passats.  Repassem, si més no, els darrers atacs terroristes, en què un camió o un ganivet demostren la seva efectivitat per matar.  Salvant les distàncies, i a nivell molt més domèstic, els tancs, els famosos tancs de la Diagonal, avui són fiscals i jutges armats d’un estri de poder encara incalculable, però que pot tenir efectes devastadors:  la inhabilitació.

Cada dia són més els alts càrrecs polítics en mans de persones sense ofici ni benefici (o que no el podrien exercir perquè tants anys fora dels circuits professionals passen factura) que només depenen de la política per pagar les factures de cada mes.  De debò pensem que s’exposaran a una habilitació per a càrrec públic per prendre part en alguna passa fonamental del procés?  A mi em costa molt de creure, francament.

Ahir llegia aquest article que parla d’Ada Colau i el risc polític d’una inhabilitació.  Potser l’article té un punt maliciós que pot derivar d’una rivalitat partidista però, en tot cas, la tesi de fons em sembla digna de tenir en compte:  quants dels nostres polítics i alts càrrecs seran capaços d’assumir el perill real de ser apartats de l’activitat pública?

Ja fa dies que hem vist que això d’inhabilitar és relativament senzill i prou àgil.  Però una cosa és jugar-se-la quan ja es té la feina feta i la jubilació no és gaire lluny i una altra quan es depèn d’un sou públic per tirar endavant i encara hi ha un futur professional a l’horitzó.  Potser per això, també, hi ha tantes crides a la mobilització de la societat civil? Vull creure que no, perquè l’actitud posaria de manifest una covardia enorme.  Vull creure que no, però ara mateix em costa molt creure en massa coses.  El futur dirà.

juny 072017
 

Va revolucionada la Xarxa, des de fa uns dies, amb l’anunci laboral d’una discoteca de Benidorm en què es demanen cambreres que complexin un seguit de requisits ja clàssics, com ara bon físic, simpatia i experiència servint copes, però que afegeix que no tinguin nuvis controladors que les vigilin des de la barra o que les esperin a la sortida de la feina.  Bona aquesta.

Anem a pams.  La novetat de l’anunci és això de la solteria sense nuvis controladors, un element més a afegir al masclisme que supura del text.  Un masclisme assumit, gairebé inseparable de la figura de la cambrera de discoteca -entre altres-, tòpicament atractiva, simpàtica, amb ofici… és a dir, si fa no fa el prototip que ens han venut fins a l’esgotament tant el cinema com la crua realitat laboral de tantes i tantes dones joves, a les quals s’obliga a confondre feminitat amb sensualitat (i no vaig més enllà).

D’altra banda, el fet que l’anunci vulgui evitar nuvis controladors també diu moltes coses, com ara que aquesta figura, la del gelós, existeix molt més del que volem veure.  No ens enganyem, quantes dones joves i no tan joves se senten vigilades fins i tot a la feina?  Quantes han de suportar la presència més o menys habitual de la parella a la botiga, a la cafeteria, a la fleca, a la porta de l’oficina, a la sortida de l’escola…  moltes, moltíssimes, massa.  I en diuen -i s’accepta com a tal- demostració d’amor.

El món, per a les dones, no ha canviat tant els darrers anys.  O més ben dit, potser sí que ha canviat, però no necessàriament a millor.  Entremig de la cosificació sexualitzada i l’objecte posseït pel mascle, ser dona cada dia és més difícil.  I com a mostra, un botó.  O un anunci.

juny 062017
 

Malgrat les darreres pluges, l’estiu ja és a tocar, i amb ell tot un seguit de noves oportunitats de feina i tot un bon grapat de nous contractes laborals -temporals i precaris, no fos cas- que evidenciaran, un any més, un dels nostres dèficits més clars i més poc atesos:  la contractació, per a llocs d’atenció directa al públic, de personal sense competència en català.  Si voleu, de personal incapaç d’atendre’ns en la nostra llengua.  Un exemple claríssim?  molts dels socorristes que ompliran les nostres platges i piscines.

Però no ens enganyem, no és un cas aïllat.  Resulta trist comprovar com després de dècades d’educació escolar en llengua catalana i d’inversió massiva de recursos públics en formació d’adults, tants i tants professionals que estan en contacte directe amb els clients, ja sigui a les botigues, als hospitals, a les notaries, als bars i restaurants, als hotels… no ens poden garantir el dret a usar la nostra llengua arreu.

La situació és prou evident, tot i les dades oficials.  Potser aniria sent hora de repensar models antics i d’implantar estratègies noves, adequades a la realitat del país i a les necessitats de la seva població, ni que només fos perquè els catalanoparlants no continuem sent tractats, a tants i tants llocs públics i privats, com a ciutadans de segona que no mereixem que ens entenguin (no estaria de més que a banda d’entendre’ns ens poguessin atendre) en la nostra pròpia llengua.  L’esforç de renovació, sobretot mental -encara que no exclusivament-, valdria la pena i obria les portes a una societat més justa per a tothom.  A hores d’ara, però, cap indici que apunti en aquesta direcció.

juny 052017
 

Diuen que la pluja neteja, i aquests dies ha plogut.  Caldrà esperar que surti el sol de nou, que tot es torni a omplir de llum i que la grisor del cel doni pas al blau intens, per saber si aquesta pluja ha fet net de debò.  De moment, el que sí que sabem és que ha trastocat molts plans de cap de setmana, que ens ha tancat a les cases, o ens ha obligat a refer allò que hi teníem pensat, però benvinguda sigui, en qualsevol cas.

Ha plogut, i aquest cop amb coneixement, sense grans estralls.  Ha caigut aquella pluja constant, insistent, que amera la terra i fa saó, que també anava fent falta.  Les plantes ho agrairan, tot i que també la faran seva les males herbes.  No tot pot ser perfecte, ja ho sabem.

Sigui com sigui, deixem enrere un cap de setmana diferent, plujós i encarem una setmana que diuen que portarà novetats.  Serà un bon moment per saber si realment aquesta aigua a fet net de molts coses, o si només ha estat un ruixat primaveral, sense massa més conseqüències.  Temps al temps.

juny 042017
 

No sé si pot existir o no, però estaria molt bé, algun espai físic, algun lloc en el temps, o potser fins i tot, algun racó amagat i desconegut a dins nostre, on poguessin viure i campar lliures les fantasies, els somnis, i on la realitat fos allò que de vegades imaginem i que la vida i tot el que l’envolta s’encarrega de fer miques.

Em sembla que va ser Froid qui va dir que les fantasies són representacions no destinades a executar-se.  Trist.  Potser molt real, però trist.  Avui que és diumenge i que les rutines són totes unes altres, potser valdria la pena perdre una mica el temps i perdre’ns una mica per aquest país imaginari dels somnis i dels anhels més íntims, i pensar que tot pot ser, que res no està condemnat a ser patrimoni exclusiu del pensament o del desig.

Potser no servirà de res i en uns minuts, o en unes hores, o demà quan soni de nou el despertador, tot serà com sempre, més bo o més dolent, però com sempre.  Però fins i tot així, si ens hem permès el luxe de deixar volar lliure la imaginació un estona, segur que tot serà una mica diferent, una mica més bonic, una mica millor, i a la nostra cara, potser de manera gairebé imperceptible, es dibuixarà, íntim i satisfet, un petit somriure.

En el fons, el millor regal que podem rebre o que ens podem fer a nosaltres mateixos, segueix sent, encara, una bona dosi de fantasia, ni que sigui condemnada a no passar de les golfes de la ment.  Feliç diumenge.

juny 032017
 

Ahir ens vam alçar amb la notícia de la mort de Carles Capdevila i amb una autèntica allau d’informacions, opinions, comentaris i mostres de condol per aquesta pèrdua.  En comptades ocasions s’ha vist tantíssima activitat a les xarxes com ahir.  I l’ocasió prou que ho demanava i ho mereixia.

Crec que ahir ja es va dir tot el que es podia arribar a dir de Capdevila, des de totes les perspectives.  Per  la meva part, només vull afegir que amb ell se’n va anar una de les poques ments lúcides que quedaven al país.  Reconec sense pudor que m’atreu poderosament la intel·ligència, m’atreuen aquelles persones capaces de llegir la realitat, d’interpretar-la correctament i de transmetre el seu pensament de manera clara i divertida.  Per això, justament per això, penso que la desaparició de Carles Capdevila deixa un buit impossible d’omplir al nostre país, igual com en el seu moment el van deixar alguns poetes, filòsofs, escriptors… quan els va arribar l’hora.  La intel·ligència és un bé tan valuós que de vegades no en som prou conscients, fins que el perdem.

Des d’ahir, Catalunya és una mica menys sàvia, i això és greu, especialment en una societat que s’ha acomodat  en la confortable butaca d’unes elits dirigents que tot ho abracen, no sempre les millors ni les més capaces, però que ofega i immobilitza un enorme potencial de capacitats diverses, potser per por, potser per ignorància, o potser per simple egoisme i afany de poder o de diners.  De tot això, el Carles Capdevila periodista en sabia molt, i ahir mateix molta gent es va encarregar de recordar-ho.  Tant de bo que el seu exemple i la seva obra ens serveixin d’alguna cosa, més enllà de per conservar un record amable, gairebé familiar.  Descansi en pau, ni que sigui tant abans d’hora, sobretot per a ell.

juny 022017
 

Una de les idees que més repeteixen els partits no independentistes, i que tant serveix com a argument a favor com per retreure l’acció de govern de la resta és que els que defensen el dret a votar sobre el seu futur només governen per als seus, mentre que els que volen la unitat d’Espanya ho faran per a tothom.  Difícil de creure.

La meva pregunta, sense entrar en més detalls -perquè penso que no cal- és com es pot governar, respectant el pensament i els ideals de tothom evidentment, quan es considera que la meitat de la població són una colla de nazis, mig terroristes, antidemocràtics, dictadors i amb comportaments semblants als dels pederastes o assassins?  No deu ser fàcil, no.

No ens enganyem, quan es porten tants anys atiant aquest discurs de l’odi desmesurat cap a l’independentisme, pensar que aquells que el combaten per tots els mitjans, si un dia governen, respectaran la nostra identitat, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres lleis, la nostra educació, les nostres tradicions i la nostra manera de ser és, ras i curt, somiar truites.  I si no, repassem algun que altre ajuntament on ja governen i mirem el respecte que tenen cap a tot allò que ens fa ser com som.  Que ells governaran per a tothom?  Quina gran mentida, gairebé tan gran com aquella de defensava que sense violència es podria parlar de tot…  Avís a navegants maldestres.

juny 012017
 

A poc a poc, el terrible accident de l’unflable de Santa Coloma de Farners, va desmuntant un mite en què ens agrada refugiar-nos amb l’esperança de tenir una seguretat total en tot:  el de la garantia de la intervenció administrativa que ens guardi de tot mal.  I és que encara vivim amb la mentalitat de necessitar permís, autorització per a tot, perquè si alguna autoritat posa el seu segell en un tros de paper, tot anirà com cal.  I això és fals.

Sembla que l’unflable va sortir volant perquè només estava ancorat per dos dels deu punts de subjecció de què comptava.  Tant si tenia permís el local per instal·lar-lo, com si no, ningú no hi hagués anat cada dia a comprovar que tot estava en ordre, que els ancoratges eren correctes, que el motor funcionava correctament, o que la superfície no patia cap deficiència.  Un permís administratiu no acostuma a ser gaire cosa més que una taxa que s’abona i un paper que dóna fe que el pagament s’ha fet i que es pot dur a terme una determinada activitat, no ens enganyem.  La seguretat és tota una altra cosa.  Un permís de conduir no evita els accidents de trànsit, una bona conducció sí.

Imaginem que la instal·lació no tenia el paper corresponent de l’ajuntament de torn, però que els deu punts d’ancoratge haguessin estat ben lligats.  No hauria passat res, absolutament res.  I és que els papers no garanteixen la seguretat, però la feina ben feta, la responsabilitat i el sentit comú aplicat a tot sí.  I aquesta és la clau de volta d’aquest cas i de tantes i tantes situacions, on la feina mal feta posa en perill les nostres vides, amb papers o sense.  Treballar malament o amb irresponsabilitat pot costar vides innocents, i això no hi ha paper ni segell oficial que ho pugui evitar.

css.php