No cal que en facis gaire cas

Acostuma a passar.  És molt miserable i molt ranci, però molt habitual, que es persegueixi el missatger i no el contingut del missatge, i això justament és el que està passant a l’Ajuntament de Lleida, on s’ha obert la veda per a la cacera del funcionari que ha filtrat informació sobre unes quantes multes no pagades per una colla de regidors del partit de govern.  El de menys sembla si deliberadament s’han deixat prescriure determinades sancions -cosa que em sembla especialment greu si afecta directament regidors-, perquè el que importa és qui ha traït la lleialtat política que se suposa.

Tot l’afer ja va començar malament, sobretot per l’actitud d’una de les regidores quan es van presentar els fets en el Ple.  Es veu que això de l’Aplec del Caragol té efectes nocius fins i tot abans de començar, o potser és que hi ha qui no sap ben bé on és a cada moment.  Coses que passen.  I tot ha estat anar millorant, en aquests pocs dies.  De moment, funcionaris sota sospita per denunciar una il·legalitat.  No està gens malament en el si d’una institució democràtica.

Comença a ser urgent que els poders públics estiguin ocupats per persones amb la mentalitat política que cal esperar del segle que passem.  La realitat, però, és que moltes institucions del nostre país encara estan governades per personatges de pensament franquista, inquisidor i gens democràtic, per més que vulguin fer onejar la bandera de l’esquerra.  Una bandera cada cop més desdibuixada, fins al punt que ja serveix per abraçar les pràctiques més indignes de la dreta de tota la vida.  Així, no avançarem mai i la corrupció seguirà fent via.

Tweet

Va revolucionada la Xarxa, des de fa uns dies, amb l’anunci laboral d’una discoteca de Benidorm en què es demanen cambreres que complexin un seguit de requisits ja clàssics, com ara bon físic, simpatia i experiència servint copes, però que afegeix que no tinguin nuvis controladors que les vigilin des de la barra o que les esperin a la sortida de la feina.  Bona aquesta.

Anem a pams.  La novetat de l’anunci és això de la solteria sense nuvis controladors, un element més a afegir al masclisme que supura del text.  Un masclisme assumit, gairebé inseparable de la figura de la cambrera de discoteca -entre altres-, tòpicament atractiva, simpàtica, amb ofici… és a dir, si fa no fa el prototip que ens han venut fins a l’esgotament tant el cinema com la crua realitat laboral de tantes i tantes dones joves, a les quals s’obliga a confondre feminitat amb sensualitat (i no vaig més enllà).

D’altra banda, el fet que l’anunci vulgui evitar nuvis controladors també diu moltes coses, com ara que aquesta figura, la del gelós, existeix molt més del que volem veure.  No ens enganyem, quantes dones joves i no tan joves se senten vigilades fins i tot a la feina?  Quantes han de suportar la presència més o menys habitual de la parella a la botiga, a la cafeteria, a la fleca, a la porta de l’oficina, a la sortida de l’escola…  moltes, moltíssimes, massa.  I en diuen -i s’accepta com a tal- demostració d’amor.

El món, per a les dones, no ha canviat tant els darrers anys.  O més ben dit, potser sí que ha canviat, però no necessàriament a millor.  Entremig de la cosificació sexualitzada i l’objecte posseït pel mascle, ser dona cada dia és més difícil.  I com a mostra, un botó.  O un anunci.

Tweet

Diuen que la pluja neteja, i aquests dies ha plogut.  Caldrà esperar que surti el sol de nou, que tot es torni a omplir de llum i que la grisor del cel doni pas al blau intens, per saber si aquesta pluja ha fet net de debò.  De moment, el que sí que sabem és que ha trastocat molts plans de cap de setmana, que ens ha tancat a les cases, o ens ha obligat a refer allò que hi teníem pensat, però benvinguda sigui, en qualsevol cas.

Ha plogut, i aquest cop amb coneixement, sense grans estralls.  Ha caigut aquella pluja constant, insistent, que amera la terra i fa saó, que també anava fent falta.  Les plantes ho agrairan, tot i que també la faran seva les males herbes.  No tot pot ser perfecte, ja ho sabem.

Sigui com sigui, deixem enrere un cap de setmana diferent, plujós i encarem una setmana que diuen que portarà novetats.  Serà un bon moment per saber si realment aquesta aigua a fet net de molts coses, o si només ha estat un ruixat primaveral, sense massa més conseqüències.  Temps al temps.

Tweet

Ahir ens vam alçar amb la notícia de la mort de Carles Capdevila i amb una autèntica allau d’informacions, opinions, comentaris i mostres de condol per aquesta pèrdua.  En comptades ocasions s’ha vist tantíssima activitat a les xarxes com ahir.  I l’ocasió prou que ho demanava i ho mereixia.

Crec que ahir ja es va dir tot el que es podia arribar a dir de Capdevila, des de totes les perspectives.  Per  la meva part, només vull afegir que amb ell se’n va anar una de les poques ments lúcides que quedaven al país.  Reconec sense pudor que m’atreu poderosament la intel·ligència, m’atreuen aquelles persones capaces de llegir la realitat, d’interpretar-la correctament i de transmetre el seu pensament de manera clara i divertida.  Per això, justament per això, penso que la desaparició de Carles Capdevila deixa un buit impossible d’omplir al nostre país, igual com en el seu moment el van deixar alguns poetes, filòsofs, escriptors… quan els va arribar l’hora.  La intel·ligència és un bé tan valuós que de vegades no en som prou conscients, fins que el perdem.

Des d’ahir, Catalunya és una mica menys sàvia, i això és greu, especialment en una societat que s’ha acomodat  en la confortable butaca d’unes elits dirigents que tot ho abracen, no sempre les millors ni les més capaces, però que ofega i immobilitza un enorme potencial de capacitats diverses, potser per por, potser per ignorància, o potser per simple egoisme i afany de poder o de diners.  De tot això, el Carles Capdevila periodista en sabia molt, i ahir mateix molta gent es va encarregar de recordar-ho.  Tant de bo que el seu exemple i la seva obra ens serveixin d’alguna cosa, més enllà de per conservar un record amable, gairebé familiar.  Descansi en pau, ni que sigui tant abans d’hora, sobretot per a ell.

Tweet

A poc a poc, el terrible accident de l’unflable de Santa Coloma de Farners, va desmuntant un mite en què ens agrada refugiar-nos amb l’esperança de tenir una seguretat total en tot:  el de la garantia de la intervenció administrativa que ens guardi de tot mal.  I és que encara vivim amb la mentalitat de necessitar permís, autorització per a tot, perquè si alguna autoritat posa el seu segell en un tros de paper, tot anirà com cal.  I això és fals.

Sembla que l’unflable va sortir volant perquè només estava ancorat per dos dels deu punts de subjecció de què comptava.  Tant si tenia permís el local per instal·lar-lo, com si no, ningú no hi hagués anat cada dia a comprovar que tot estava en ordre, que els ancoratges eren correctes, que el motor funcionava correctament, o que la superfície no patia cap deficiència.  Un permís administratiu no acostuma a ser gaire cosa més que una taxa que s’abona i un paper que dóna fe que el pagament s’ha fet i que es pot dur a terme una determinada activitat, no ens enganyem.  La seguretat és tota una altra cosa.  Un permís de conduir no evita els accidents de trànsit, una bona conducció sí.

Imaginem que la instal·lació no tenia el paper corresponent de l’ajuntament de torn, però que els deu punts d’ancoratge haguessin estat ben lligats.  No hauria passat res, absolutament res.  I és que els papers no garanteixen la seguretat, però la feina ben feta, la responsabilitat i el sentit comú aplicat a tot sí.  I aquesta és la clau de volta d’aquest cas i de tantes i tantes situacions, on la feina mal feta posa en perill les nostres vides, amb papers o sense.  Treballar malament o amb irresponsabilitat pot costar vides innocents, i això no hi ha paper ni segell oficial que ho pugui evitar.

Tweet