abr. 202012
 

La macroeconomia, les grans números i els ajustos pressupostaris, tot sovint, es veuen com a conceptes més o menys abstractes que ens afecten en forma de pujada de preus, de congelació o reducció de salaris, o d’inestabilitat i destrucció de llocs de treballs.  Hi ha, però, un efecte que sovint s’amaga, però que és ben real:  les retallades maten.

Ho hem vist en diferents accidents en habitatges (per dir-ne d’alguna manera) on moltes persones malviuen buscant un sostre i una seguretat que es demostra mortal, perquè els subsidis desapreixen, la feina també, els desnonaments no s’aturen i les ajudes i els habitatges socials sembla que ben aviat seran només peces de museu.  Per no parlar dels impagaments de les ajudes a la dependència.

Tornem les barraques, els infrahabitatges i creix la misèria, i en proporcions alarmants. També augmenten els accidents mortals a la carretera mentre, curiosament, els concessionaris presenten uns volums de venda baixíssims, els tallers de reparació han de fer mans i mànigues per no tancar perquè ni es reparen les avaries, es reduixen els efectius policials que han de vetllar per la seguretat del trànsit i no es fa manteniment de les carreteres.

I ara el Govern del PP presenta el copagament dels medicaments també per part dels pensionistes.  Aquesta gent que mana té la més mínima idea de què cobren bona part dels pensionistes?  Vull creure que no i pensar que les seves mesures són fruit de la ignoràcia i de la incompetència, perquè en cas contrari, directament estarien signant, amb plena consciència, sentències de mort per a moltes persones grans i no tan grans que necessiten medicació permanent i que si ara ja no poden ni malviure amb les seves misserables pensions, a partir d’ara, si hi han de restar, ni que només siguin,  10 o 20 euros al mes (a Catalunya, cal sumar-hi l’euro per recepta) , o bé deixaran de menjar, o bé deixaran de medicar-se.  I tant l’una com l’altra porten a la mort.  Bé, sempre es pot repensar la proposta de pagar per les donacions de sang;  així, els més febles sempre podran pagar les seves factures amb sang, i no en sentit figurat, com a “Fama”.

Potser és massa demanar, però m’encantaria que, en algun moment de les seves vides, aquests dirigents polítics que juguen al Monopoli amb les nostres economies, siguin conscients que les seves decisions maten.  I que, a partir d’aquell moment, no descansin mai més en pau.

abr. 192012
 

El Síndic de Greuges no ha pogut accedir al Centre d’Internament d’Estangers de la Zona Franca, perquè li ha negat l’accés una ordre de la delegada del Govern,  la senyora Maria de los Llanos de Luna, un personatge amb una intensa carrera de menyspreu absolut cap al país i cap a les seves institucions, des dels diferents càrrecs que ha ocupat fins ara.

Em sembla totalment incomprensible que es pugui negar l’entrada del Síndic a cap establiment situat a Catalunya, així, per la cara, i sense gaires més explicacions  que dir-li que no cal que hi entri, perquè allà tot es fa bé.  Aquesta és la manera de fer del nou govern d’Espanya, per si algú encara no ho tenia prou clar.  Ells fan el que volen, tant a casa seva com a casa nostra, que per això en són els amos. I punt.

On són totes les veus que es van alçar quan un grup d’indignats volien impedir l’accés al Parlament?  No tenen res a dir, ara que una sola persona impedeix l’accés d’una de les figures fonamentals del sistema democràtic a un establiment sobre el qual hi ha serioses sospites de pràctica habitual de tortures?  Es veu que no.  Es veu que la llibertat de l’exercici dels drets democràtics només s’aplica segons on i segons a qui.

Podeu imaginar què passaria si el nostre govern prohibís l’accés d’una institució de l’Estat (digui’s president, ministre, secretari d’estat…) a qualsevol edifici o establiment titularitat de la Generalitat?  Us ho podeu imaginar?

Doncs en aquest punt ens trobem i no passa res.  Absolutament res.  Realment tenim un problema (o més d’un, de fet).

abr. 182012
 

El Tribunal Suprem acaba de ratificar la interlocutòria contra el català.  Aquesta nova batalla judicial ve a propòsit del reglament d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona, i demostra, un cop més, que el marc legal espanyol és declaradament hostil a Catalunya.  O encara teniu cap dubte?  No n’hi ha prou amb la vergonya que ens provoca la sentència de l’Estatut, o les de la immersió lingüística, o ara amb aquesta ratificació?

I no perdem de vista qui hi ha darrere de totes aquestes iniciatives contra la llengua (les judicials i les polítiques):  el Partit Popular, molt principalment.

I ara què?  Seguim mantenint-los com a socis de fet del Govern?  Fins quan?  Fins que facin què?

Sense llengua pròpia i d’ús preferent en cap àmbit públic, amb una involució permanent en el nostre sistema educatiu, amb una estructura financera cada cop més petita i amb menys inversions, amb amenaces constants de recentralització -quan no d’intervenció-…  Què més cal perquè alguns vulguin veure que aquesta dinàmica només ens pot portar a la desaparició?

O aquesta crisi econòmica i social fa que ens en sortim sols i independents o ens en anem a fer punyetes, com a país, com a societat i com a cultura.

Les nostres institucions, només elles:  el president, el Govern i el Parlament, tenen la resposta.  Nosaltres, els dubtes.

abr. 172012
 

El president de la Generalitat ha estat l’últim, per ara, a unir-se a aquesta mena de mantra que es repeteix des de fa anys, per mirar de trobar una sortida conjunta a la crisi.  Des d’Espanya, ja fa dies que van recitant la lletania:  esto sólo lo arreglamos entre todosarrimar el hombroremar en la misma dirección… i, des d’aquí, en versió original catalana, “fer pinya”.  Tot un clàssic.

El problema, davant d’aquestes crides a la col.laboració és saber amb qui s’ha de fer pinya i per a què.  No oblidem que la pinya es demana perquè hi ha una crisi brutal que no és culpa nostra.  Nosaltres no l’hem causada, però ens toca patir-la.  A més, fer pinya i omplir els calaixos del Govern, per a què?,  per mantenir els privilegis i les prebendes de les grans corporacions i de la banca?, per poder regalar 300.000 €, per exemple, a un negoci privat com és la Feria de Abril de Catalunya?  Doncs miri, president, em sap molt de greu, però no, amb mi no hi compti.

Jo sí que faré pinya amb els que tinc més a la vora, per mirar de tirar endavant tots plegats;  en faré amb els meus fills, perquè puguin tenir un futur;  amb els més grans, perquè tinguin una vellesa digna;  amb la gent que ha perdut la feina o que veu com li retallen, per la cara, el sou o, fins i tot, amb el botiguer de la cantonada, perquè pugui salvar el seu negoci.  I no estic parlant només de diners, com es pot anar imaginant, perquè ni en les pitjors crisis econòmiques tot és només qüestió de diners.  I penso que la meva és una aposta real de país, i no la d’afavorir interessos aliens, o la de fer el joc a les duríssimes mesures econòmiques d’altres que només ens empobreixen.

Demanar comprensió, solidaritat i més esforç a aquells que amb més rigor estan patint la crisi i la pèssima gestió que se n’està fent, em sembla que ja és demanar massa.  I justament arribats a aquest punt, quan les coses són tan difícils, és quan cal demanar, realment, el lideratge polític i la seva credibilitat.

abr. 162012
 

El calendari, de tant en tant, ens regala coincidències, si més no, curioses i sorprenents.  Per exemple:  14 d’abril, aniversari de la proclamació de la república, centenari de l’enfonsament del Titanic i descoberta, per accident (mai més ben dit) que el Rei d’Espanya es dedica a caçar elefants en un safari privat (curiosa privadesa, quan està pagada amb diners públics).

Podríem arribar a creure que la monarquia espanyola vol contraprogramar l’anivesari de la república.  En aquest cas, a fe de déu que no s’hi hauria posat per poc:   a banda de la guinda del vergonyós espectacle del monarca malbaratant els diners de tothom (espero que no pugui dormir mai més tranquil -si els pobrets joves aturats, de tant en tant ja no el deixaven dormir, ara…), tenim la reina de vacances a Grècia i sense cap pressa per tornar.  La resta del pastís no desmereix:  la part americana de la família fent-se el tonto davant dels tribunals,  un altre tros de família seguint la convalescència del futur caçador d’elefants i uns hereus a la corona mig desapareguts assumint el treball del pacient (no crec que els suposi gaire feina, a no ser que hagin de continuar l’interromput safari).

En resum, que si un guionista imagina la seqüència sencera, igual ni ens l’empassem per patètica i ridícula.  Però és real.  Aquesta és la monarquia que tenim i que, per més que es vulgui negar, fa aigües per tot arreu, com el Titanic.

Tot plegat crea un irrespirable tuf a burla als milions de ciutadans que pateixen, i de quina manera, per arribar a final de mes o per mantenir un sostre on viure.  Que el cap de l’estat, en un exercici a cavall entre la irresponsabilitat i la indecència, es dediqui a caçar elefants mentre té la indignitat de parlar d’esforços econòmics també a la Casa Reial, depassa tots els límits de la tolerància social i fa saltar pels aires qualsevol resta de respecte o d’adhesió.  No sé si el propi monarca pot qualificar el seu comportament de gaire exemplar, com exigia d’altres per Nadal.

Això ja no dóna més de si.  Com diu una afortunada frase que corre per internet, exigim que la corona lliuri les armes i es dissolgui sense condicions.  I no cal ni que esperi al proper 14 d’abril.

abr. 152012
 

“He heretat l’esperança dels avis i la paciència dels pares”.  Magnífiques les paraules de Miquel Martí i Pol, que avui em conviden a una reflexió terrible, quan intento imaginar la societat, la realitat, dels meus avis i la dels meus pares i torno, de cop, al meu present.

Vivim en una mena de crisi múltiple, perquè a la crisi econòmica caldria afegir-li la ideològica, la de lideratge, la de model de societat, la de projecte de país… que de manera inexorable ens va fent perdre l’esperança i ens exaureix la paciència.  Ja no sabem com reaccionar ni cap a on tirar, i comencem a sentir-nos incapaços de fer res.

Cal recuperar l’esperança, perquè com a país i com a societat n’hem viscut de pitjors, i també la paciència (que no la resignació).  Potser així, també serem autènticament dignes d’heretar “els mots dels quals em serveixo per parlar-vos”, encara que la realitat actual convidi a la desesperança o a la impaciència, també pel que fa als nostres mots, els mateixos que feia servir un poeta que, curiosament, va néixer el 1929 i que no va tenir una vida gens fàcil.

 

 

abr. 142012
 

Sí, ja ho sé, això de “país de contrastos” és un tòpic com una casa de pagès.  Però avui no vull parlar de la diversitat de païsatges, del mar o la munytanya, de la nàutica o de la neu, ni de l’horta i el secà.  Tampoc del gòtic o del modernisme, ni de les ciutats i els pobles, ni de la indústria o la pagesia.  El contrast que em crida l’atenció, avui, és que mentre a Barcelona (només a Barcelona!) les persones sense un sostre  ha crescut un 32% en 3 anys, i ja són gairebé 3.000 les que no tenen on aixoplugar-se i han de malviure al carrer, el partit que governa al nostre país (i que ha de vetllar per tots els seus ciutadans) dóna suport al blanqueig legal de diner negre.

Aquest és, avui, l’autèntic i indecent contrast del nostre país:  mentre els pobres cada dia són més pobres, cobren menys (això si poden treballar i cobrar) i veuen com se’ls fa fora de casa seva per no poder pagar, els rics són cada dia més rics i la llei els dóna més i més facilitats per a enriquir-se i per assegurar-se la impunitat de les seves estafes (dels seus delictes).

No sé qui ni quan, però algun dia caldrà fer justícia amb tants abusos disfressats de crisi.  I potser no serà una justícia agradable per a aquells que els permeten i faciliten, perquè la paciència i la capacitat d’aguantar humiliacions (perquè aquesta realitat té regust d’humiliació personal i col.lectiva) tenen un límit, i n’estem a prop, per més que es vulguin criminalitzar les protestes com a tota resposta.

abr. 132012
 

Ja fa dies que rondava la cosa.  Bé, de fet, fa anys que ronda, però ha esclatat amb el pretext de la crisi.  Evidentment, estic parlant de la marxa enrere del sistema autonòmic o, si ho voleu, de la fi de l’indefensable sistema del cafè per a tothom.

Esperanza Aguirre ja parla obertament de retornar competències a l’Estat, de passar-ne d’altres als ajuntaments i, inclús, d’eliminar parlaments autonòmics.  Una gran idea per a totes aquelles autonomies sense cap vocació autonòmica que, ara que les vaques són magres, oh sorpresa! descobreixen la inutilitat i el malbaratament de diners públics que suposen les seves ridícules estructures, absolutament sobredimensionades.

Mai no s’hauria hagut d’arribar a l’estat de les autonomies.  Mai.  No oblidem que només Catalunya, Euskadi i Galícia reclamaven les seves institucions d’autogovern.  La resta va ser una estupidesa, i l’estupidesa sempre surt cara.  Ara s’ha obert un meló que potser mai no es podrà tornar a tancar, i cal veure què dóna de si.

El que em temo que no ha calibrat adequadament Doña Esperanza és l’enorme quantitat de companys seus de partit fent cua a les oficines de l’atur que la recentralització comportaria.  Dubto molt que la major part d’aquests flamants polítics de nova planta, molts dels quals no tenen on caure morts fora de la política, estiguin per la labor de perdre una poltrona que ja han fet seva i que, ben segur, defensaran amb ungles i dents, perquè els van les garrofes -de fet, ja estan començant a fer-ho, tot invocant la Constitució, el consens i no sé quants tòpics més-.  Però com que aquest no és el cas de Doña Esperanza, deu pensar:  a mi plim, que diuen els castissos.  L’espectacle està servit, i promet.

Es miri com es miri, definitivament, l’estupidesa sempre acaba sortint cara.

abr. 122012
 

Alícia Sánchez-Camacho diu que negocia amb el govern de Rajoy un nou pacte fiscal per a Catalunya.  Doncs mira que bé.  Ara resulta que les negociacions amb el Govern d’Espanya no les fa el Govern de Catalunya sinó la representant d’un partit polític que no en forma part.

Aquest país comença a ser un cúmul de despropòsits important, però la iniciativa de Sánchez-Camacho supera tot el que havíem vist fins ara.  Potser algun dia la trobarem, també, presidint les reunions del Govern.  Ja posats…  serà pel que sembla que importi la la manca de legitimitat institucional per a segons quines coses.

El més greu, però, és que ningú ha badat boca.  Potser és que hi ha qui ja li està bé que sigui ella qui porti unes negociacions que ni van ni aniran enlloc més que a empetitir i desacreditar una mica més el Govern de la Generalitat.

Algú li pot recordar a aquesta senyora quin és el paper de l’oposició?  Doncs sembla que no, que no li pot recordar ningú.  I això és molt mal símptoma.

Tot plegat deu ser cosa dels governs amics.  O dels amics del Govern.

Ja ho m’ho deien de petit:  “guarda’t de les males companyies”.

abr. 112012
 

“Són coses de nens”.  Aquesta, si fa no fa, ha estat la resposta de la reina d’Espanya a l’accident d’un dels seus nets, que va rebre un tret al peu, mentre practicava amb una arma que no podia utilitzar, per raó d’edat.

D’entrada, ja és curiós que es puguin fer servir armes amb 14 anys i que no es pugui conduir fins als 18, per exemple.  Això ja diu molt d’aquest país.  També diu molt el gust per les armes en determinats estaments.  I encara diu més la resposta de la reina, perquè algú es pot imaginar la situació que viuríem, a nivell mediàtic, per exemple, si aquest nen de 13 anys que jugava amb una arma amb el seu pare hagués estat qualsevoll fill de veí anònim?  I no parlem si el nen en qüestió hagués estat, posem per cas, colombià, equatorià o romanès.  Què en diria la premsa si l’àvia del nen hagués dit que són coses de nens?  Realment, no hauria actuat la fiscalia d’ofici?  Jo penso que sí.  Però és clar, estem parlant de la inqüestionable família real, que cada dia és més clar que viu al marge de la realitat de la resta dels mortals, amb una aplicació de la justícia pròpia, per més que vulgui dir el seu cap, i tot passarà a l’oblit en un parell de dies.  Al capdavall, aquest menor ja deu estar prou ben protegit.  O no?

És ben cert que hi ha altres mons, però que hi són aquí mateix.  I és que les coses són el que són en funció de qui hi hagi al darrere, i algunes comencen a fer un més que evident tuf de ranci.

css.php