No cal que en facis gaire cas

Avui val la pena dedicar el màxim d’energies a compartir una tradició tan nostrada com és el Dia de la Mona amb aquells que ens estimem i a intentar aparcar, ni que només sigui per unes hores, la rutina, que avui toca festa (religiosa, laica o com vulgueu) i demà serà un altre dia.

Així doncs, només un petit tastet de cultureta popular a propòsit d’una tradició que compartim amb la Franja de Ponent, el País Valencià i Múrcia i que arriba força més lluny d’on podem imaginar.

Que vagi de gust, que passeu un bon dia, i si regaleu una mona, que sigui de cor.

Tweet

Quanta raó tenia Josep Pla quan va dir que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.  Si fins ara ens hem cansat de repetir que els socialistes espanyols mentien sistemàticament, incomplien els compromisos, se saltaven les lleis a la torera i, evidentment, no pagaven els deutes, ara arriben els populars i, com era d’imaginar, menteixen sistemàticament, incompleixen els compromisos, se salten les lleis a la torera i, evidentment, tampoc paguen els deutes.

Si he de ser sincer, no crec que sigui cap sorpresa.  L’estratègia d’arruïnar Catalunya, ja sigui fent saltar pels aires el nostre sistema financer, ja sigui no invertint-hi, ja sigui descapitalitzant-nos per empobrir-nos, o ja sigui amb un saqueig constant de la riquesa que generem, fa dies que està traçada i s’està executant amb una meticulositat mil.limètrica.  I els pressupostos de l’Estat per a 2012 són, només, un altre pas en aquesta direcció.

El més greu de tot és la postura del nostre («dels nostres», potser, perquè res no és nou) govern, que no és capaç d’anar més enllà de respostes tipus Facebook:  «no m’agraden» (els pressupostos), «m’agrada» (el mapa del temps de TV3 -qui ho diria-), d’aprovar resolucions al Parlament o de fer declaracions que no serveixen de res.   Crec que és urgent contractar un cobrador de la barretina (sempre és més barata que un frac).  No penso que sigui més inútil que el que s’està fent.

El problema és saber qui assumiria aquesta funció. Els partits que s’autoproclament independentistes (segurament l’única solució real) no sembla que estiguin massa per la feina, si més no de manera seriosa i útil, i no acabo de veure Duran Lleida en aquests menesters, tot i que faci vida a Madrid i tingui accés fàcil als morosos.

Mentre s’ho pensen i no s’ho pensen, nosaltres, cadascú de nosaltres, ens anem empobrint, a l’hora que ens anem quedant sense marge de maniobra, com a país.  Quant trigaran a desnonar-nos de la torreta de la Plaça de Sant Jaume?

Tweet

Eus aquí una magnífica manera de destruir les esperances d’unes quantes generacions, segons els pressupostos de l’Estat:

– Reducció d’un 21,9% del pressupost d’educació.

– Reducció d’un 34% del pressupost d’investigació.

– Reducció d’un 65,5% del pressupost de beques universitàries.

Només amb aquestes tres dades, parlar de futur, a Espanya, sona a música celestial.  Bé, per a música celestial, de fet, la de les ajudes de l’Estat a l’església i les seves múltiples exempcions fiscals (IVA, IBI, IRPF i altres impostos diversos), que es mantenen inalterables.

Això sí, tot es fa en pro del manteniment de l’estat del benestar i del canvi del model productiu, cap a un que generi més valor afegit (o potser hauríem de dir que garanteixi i consagri els privilegis d’uns pocs?).

Si no volem quedar-nos ancorats en el passat, caldria anar passant, no?  L’últim que tanqui, si us plau.

Tweet

El primer bon dia del flamant vicepresident del Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no s’ha fet esperar:  vol que el mapa del temps de TV3 presenti la geografia espanyola i, tot seguit, obre la veda contra l’emissió de documentals com ara «Adéu Espanya» o «Monarquia o república».  Més clar, impossible.

De fet, no es podia esperar gran cosa més d’algú que es declara vidalquadrista.  Això és el que tenim per als propers anys: una veu permanent en contra de la catalanitat dels mitjans audiovisuals catalans, que ressonarà des de ben endins del seu òrgan màxim de direcció.  I no tinc cap dubte que serà una veu que es farà sentir constantment i que tindrà reprecussions, i greus.

Però el problema no és aquest.  El problema, i d’aquí la pregunta del títol, és qui l’ha posat en aquest lloc i per què (o a canvi de què).  Tot i que ja sabem de fa molts anys quines són les querencias convergents(el terme taurí no crec que sigui improcedent, perquè està clar qui toreja), sí que sobten algunes decissions, gairebé coincidents en el temps amb unes declaracions programàtiques suposadament sobiranistes.

No tinc massa clar quin és el joc, ni què ens estem perdent per no entendre què passa, però el que sí que començo a tenir molt clar és que jugar amb segons què no pot portar-nos res de bo.  Ja tenim la immersió lingüística amb una enorme via d’aigua, i ara comencen les sacsejades de TV3.  El pas següent?  no ho sé, però molt em temo que tot plegat s’acabi assemblant massa a la lletra d’aquella vella cançó de la Maria del Mar Bonet, perquè em temo que estem jugant un joc massa perillós per al futur del país, i qui juga amb foc…

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=5N-RKPP6ldI[/youtube]

Tweet

Tal dia com avui, fa un any, obria portes una il.lusió.  Tal dia com avui, fa un any, un noi de 23 anys pujava la pesada persiana metàl.lica, encenia els llums, se situava rere el mostrador i esperava, impacient, l’entrada del primer client del seu nou negoci, amb la caixa buida, neta i endreçada, i l’esperança plena.

Obrir un nou negoci fa un any ja és una mena d’excentricitat.  Que ho faci una persona de 23 anys, gairebé un miracle.  Però que un any després la cosa s’hagi consolidat, tiri endavant i ja formi part del dia a dia de molta gent és la materiaització de conceptes que sovint ens sonen a intangibles i massa llunyans:  esforç, constancia, innovació, empreneduria…

Estic parlant d’un quiosc de barri dels de tota la vida, del Kiosk del Marc.  Un lloc on la gent compra el diari, la revista, el boli quan el nostre ja no escriu, el regal d’última hora, els cromos de la col.lecció de torn, i tantes i tantes coses més, o comenta les notícies, els resultats del partit de diumenge, o el temps que fa.

Un any sense pràcticament cap dia de festa, amb la porta sempre oberta, amb hores i més hores de dedicació, amb centenars d’idees que s’han quedat al calaix perquè unes poques es f acin realitat, amb ganes de participar i compartir el Nadal, Sant Jordi, la tornada a l’escola, el carnaval, halloween, La Marató…  També un any d’anar fent a poc a poc, sense grans endeutaments, de comptar i comptar abans d’obrir, de cuidar cada detall per projectar la imatge que volies, de pagar a l’hora a costa del propi salari, d’anar incorporant novetats sense pressa i, sobretot, de guanyar-se, persona a persona, dia a dia, una parròquia fidel i un lloc en el barri.

Innovar allà on sembla impossible, reinventar les maneres de fer, guanyar nous clients amb nous serveis,  aprofitar les oportunitats que ofereix la tecnologia.  Aquesta és la clau de l’èxit, i no només, per sort, de les grans empreses amb pressupostos milionaris, sinó també de les iniciatives modestes amb il.lusió infinita.

Felicitats, Marc, perquè tu has sabut anar més enllà del que canten els Manel i has estat capaç de colar-te en el teu propi desig, en el teu somni, potser també pel lacrimal -perquè sovint els desigs estan fets de llàgrimes- i fer-lo realitat.

Com diria algú:  «et felicito, fill» (i no sóc, ni de bon tros, l’únic).  Per molts anys, i segueix demanant desigs abans de bufar aquesta primera espelma d’aniversari.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=iOQeH38a2Mo&ob=av2e[/youtube]

Tweet