«Intocable» és el títol d’una magnífica pel.lícula que, més enllà que sigui més o menys previsible, més o menys genial o més o menys còmica (això cada espectador ho podrà decidir) deixa un bon regust de boca i això, per a mi, ja és més que destable. Sortir d’una sala de cinema amb la sensació d’haver vist una bona pel.lícula, i fer-ho amb una visió optimista de la realitat, ja justifica de sobres el preu de l’entrada.
D’aquesta pel.lícula, el que més em va impactar és la normalitat amb què es poden tractar situacions gens habituals per a la major part de la gent com ara la tetraplègia. Potser la clau és aprofitar al màxim les capacitats encara disponibles, per petites que puguin semblar i, sobretot, bandejar la pena i la misericòrdia.
Crec que si som capaços de seguir aquesta lliçó, si deixem de compadir-nos davant les dificultats i ens centrem, cadascú en la nostra mesura, a explotar al màxim les nostres capacitats i no a lamentar-nos per tot el que no tenim, pel que hem perdut o pel que mai podrem tenir, tot serà més fàcil i agradable, i nosaltres molt més feliços.
I es que amagada rere l’evidència, sempre hi ha la realitat.
