A poc a poc, anem coneixent detalls de quin és el model productiu i de desenvolupament econòmic del PP. De fet, l’hem d’anar muntanat a partir de diferents mesures i iniciatives que es van prenent i que ens ajuden a entendre de quin és el seu model de l’Espanya del futur. Si algú esperava la definició d’un model global o una planificació de desenvolupament econòmic, ja pot anar deixant de somiar truites.
A tall de primer esbós d’aquest nou model, tres apunts de la premsa dels darrers dies:
– Més subsidis a zones on aquestes ajudes, sumades a percentatges altíssims del nombre de funcionaris (si fa no fa el doble que a Catalunya, amb moltes menys competències), dibuixen un panorama de productivitat ben singular.
– Macroprojectes. La inutilitat de grans infrastructures no és obstacle per perserverar en el model, especialment allà on el PP fa i desfà al seu gust des de fa anys.
– Més reduccions de pressupostos a propostes de relació interuniversitària. Fora les beques «Séneca». Deuen ser un luxe innecessari.
En resum: subsidis, totxo i manca de formació. Un panorama que ens resulta prou familiar, per ranci.
Davant d’aquestes perspectives, costa imaginar que anuncis com el d’ahir siguin gran cosa més que obrir de bat a bat les portes a una proliferació d’autònoms als quals se’ls contractaran les feines que fins ara els treballadors de plantilla, amb la corresponent degradació de drets laborals i econòmics, evidentment, i pervertint el valor dels autònoms com a autèntics emprenedors. I ja m’agradaria equivocar-me, aquest cop.
Realment, si volem tenir alguna mena de futur, cal marxar tan lluny com puguem d’aquesta penosa realitat. I tan aviat com sigui possible.
