gen. 212013
 

Quan hi ha una negociació oberta, el més intel.ligent és esperar a veure què en surt, si no és que en som part, perquè res del que es fa ni del que es diu mentre dura té cap valor definitiu, sinó que acostuma a ser no gran cosa més que simple estratègia.  Així és que ens caldrà esperar una mica a veure quin document definitiu es presenta al Parlament el dia 23 per donar el tret oficial de sortida a aquest possible camí cap a la independència, cap a un nou estat català.

De tota manera, des del dia en què es va filtrar el primer esborrany de document, la cosa no pinta gens bé.  D’una banda, tenim un Parlament que podríem qualificar de “no òptim” per garantir un procés en condicions.  D’una altra, tenim una sobrevaloració del terme “consens”, sobrevaloració que la història recent ens demostra que sovint només ha servit per aigualir espectatives.  Finalment, tenim uns posicionaments ideològics de fons que, per més que es vulguin maquillar, són clarament anti-estat propi, com del PSC i Iniciativa, per exemple, o senzillament inassolibles, ara mateix, com la idea de PaïsosCatalans, de les CUP.

La qüestió és si finalment, per tal que surti una foto ben bonica, el que acabarà aprovant-se serà una nova declaració (i ja en portem unes quantes) tan consensuada com inútil, per més que se’n vulgui dir, en aquesta ocasió,  “de sobirania”.

S’acosten temps de canvis profunds a la política catalana.  Ni CiU ni PSC sobreviuran gaire més sense transformacions substancials, víctimes d’unes tensions internes i d’un progressiu descrèdit cada cop menys suportables, i caldran noves propostes més atractives per tirar endavant, entre altres moltes coses, la declaració de sobirania que s’ha d’aprovar d’aquí a dos dies.  El que digui o no digui aquest paper hipotecarà el futur polític del país durant dècades.

Si us plau, en nom del respecte que mereix la ciutadania i de la transcendència del moment històric que vivint, demanaria que, aquest cop, no se’ns vulgui fer passar bou per bèstia grossa, a canvi d’una bonica foto que no serà altra cosa que la del funeral del nostre país.  Això sí, amb la il.lusió suïcida del consens.

gen. 202013
 

La feina ben feta no està renyida amb la qualitat humana.  Quan totes dues s’ajunten es produeixen petits moments fantàstics com aquest.

Si cadascú de nosaltres, a l’hora de fer la nostra feina, fóssim una mica més conscients de qui se’n veu afectat/beneficiat i intentéssim que servís per aportar-li una mica de felicitat i d’il.lusió, el món seria una mica més bonic i tots plegats, infinítament millors.

I és que, malgrat totes dificultats, encara hi ha qui és conscient que la seva feina és molt més que un treball, ja sigui des d’un taller, des d’una oficina, des d’un hospital, des d’una botiga… des de qualsevol lloc.

Tot el meu respecte i tota la meva admiració cap a  aquesta gent realment capaç de generar autèntic valor afegit amb allò que fa.  Perquè un somriure, sobretot d’aquell que més el necessita, és l’autèntica riquesa, la que no costa gaire i val molt.  La resta només són diners.

Passeu un bon diumenge.

gen. 192013
 

Un dels significats de “miserable” és  “que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, vilesa”.  Aquesta accepció és la que més els escau a tota aquesta colla de personatges polítics que durant les darreres dècades han dut a terme un autèntic saqueig de les institucions en benefici exclusivament propi.

Hem arribat al punt en què cal proclamar obertament que aquella fantàstica i modèlica transició espanyola, aquella que ens havia de portar llibertat, amnistia i l’estatut d’autonomia, s’ha acabat, que ha fracassat estrepitosament des del punt de vista de la qualitat democràtica.  I és que no hi ha partit que n’hagi estat, en major o menor grau, protagonista que s’hagi pogut deslliurar del tuf intents de la corrupció.

I ara què?  Doncs potser és l’hora d’exigir responsabilitats penals, tot i que ja sabem que els delictes prescriuen, no s’arriben a jutjar o s’indulten, i que sempre hi ha un refugi de luxe per recol.locar qualsevol impresentable personatge corrupte, en forma de consell d’alguna gran empresa, preferentment privatitzada o, inclús, d’institució de l’Estat.

No ens enganyem, no hi ha alternativa.  És impossible construir res de positiu sobre els fonaments de tots aquests personatges que, cada amb més claredat, estan obrint de bat a bat portes i finestres al feixisme, disfressat de valedor de les llibertats i de la justícia.  És imprescindible una renovació absoluta, profunda, de noms, de persones i d’idees a tots els partits, tant aquí com allà.  I a casa nostra encara més perquè, a sobre, ens urgeix un nou estatus polític que ens permeti una autèntica transició nacional per ser qui vulguem ser, sense límits.

Mentre tot això no arribi, haurem de seguir respirant la ferum indigna de la corrupció institucional, perquè ja no es pot obviar que ens han robat quatre dècades de democràcia real, i riure i plorar alhora, amb aquest antològic número musical del Polònia, un programa de TV3 tan amenaçat com imprescindible.

gen. 182013
 

Aquest nostre país, que aspira a esdevenir estat, encara adoleix d’un provincianisme esgarrifós que es manifesta en determinades circumstàncies, com ara el que ens espera, els propers anys, per obra i gràcia de sa majestat el futbol i el fitxatge de l’omnipotent Guardiola pel Bayern de Munic.

No hi ha dubte que el fitxatge d’un català per un club important en el concert europeu és notícia, a casa nostra.  Tampoc no hi ha dubte que la notícia adquireix un cert relleu ja que es tracta de Josep Guardiola, que va marcar tota una època al capdavant del Barça.  Fins aquí, tot més o menys correcte.  Però agafem-nos fort, que això no és res.

Recordeu quan Pau Gasol va marxar a jugar als EUA?  doncs multipliqueu pel que vulgueu aquella dedicació mediàtica (inclosos els resultats dels Menphis Grizzlies ja de bon matí), que ara s’obre un nou canal permanent d’informació esportiva, i si cal no esportiva, exclusivament dedicat a seguir l’activitat del Bayern i les declaracions de Guardiola, a través de tots els mitjans que exploten sistemàticament el futbol i, especialment, el Barça.  Hi haurà un Hat-trick Bayern a TV3?  Potser no (o sí), però no tingueu cap dubte que estarem perfectament i puntualment ben infomats de tot el que passi a Munic i a Alemanya en general, aquesta nova terra “bessona” de la catalana, amb la qual, de ben segur, trobarem infinitat de lligams històrics, folklòrics, artístics, polítics, culturals, arquitectònics, gastronòmics i, si cal, lingüístics i tot.

És fantàstic que aquest país produeixi persones rellevants, en qualsevol àmbit, a nivell mundial, però la que ens ve a sobre ens l’hauríem de poder estalviar, si fossim una societat madura i realment cosmopolita.  De tota manera, no sóc gens optimista, perquè encara ens pot l’esperit provincià.

Segur que molts operadors turístics estaran encantats amb aquesta nova línia de negoci.  I és que venen temps de peregrinacions a l’Allianz Arena.

gen. 172013
 

Ahir van coincidir dues notícies, en una d’aquelles casualitats que de tant en tant ens obliguen, vulguem o no, a fer una determinada reflexió.

En concret, els notícies parlavan dels dèficits alimentaris que es detecten a moltes escoles i dels consells de la consellera Rigau per millorar els resultats acadèmics, també a les escoles.

Francament, que la consellera demani que els nens vagin a l’escola “esmorzats, arreglats i descansats”, quan la malnutrició infantil afecta el 28% dels escolars, quan es constaten les dificultats per escalfar moltes llars catalanes per manca de recursos econòmics,  i quan la reutilització de la roba cada cop és una pràctica més habitual, no sembla massa adequat, si més no, per a un molt important nombre de ciutadans.

Tornem a constatar una distància enorme entre la Catalunya política, benestant, i la real, assetjada per la crisi. Caldria, doncs, esperar una mica més de prudència, si no mesures concretes per reconduir aquesta situació, per part dels nostres responsables polítics.  No oblidem que ens trobem davant d’una autèntica situació d’emergència internacional.

I és que allò de l'”estat del benestar”, a banda d’una bonica i “progre” expressió, té noms i cognoms concrets; els de milers de persones que pateixen cada dia per les seves necessitats més bàsiques, enmig de la ignorància o de la indeferència.

gen. 162013
 

Pere Navarro, líder dels socialistes catalans, ens va sorprendre dilluns amb unes declaracions durant les quals es va comparar amb Copèrnic, amb l’argument que tots dos eren uns imcompresos.  Tot un exercici d’immodèstia o una manera gens convencional de cridar l’atenció?  Qui ho sap.

Sense voler entrar en més valoracions, m’agradaria constatar algunes diferències prou raonables entre Navarro i Copèrnic:

1.  Copèrnic va estudiar astronomia, matemàtiques, filosofia, medicina i dret, entre altres disciplines, a les millors universitats del món.  Pere Navarro va estudiar biologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

2.  Pere Navarro, als 24 anys, va ser el responsable de la campanya del PSC a les eleccions municipals de Terrassa.  A la mateixa edat, Copèrnic estava estudiant a la Universitat de Bolonya, va ser nomenat canonge de la catedral de Frauenburg i va publicar les seves primeres observacions astronòmiques.

3.  Amb 28 anys, Navarro va entrar a l’Ajuntament de Terrassa com a regidor adjunt a la Regidoria d’Urbanisme.  A la mateixa edat, Copèrnic compaginava les seves obligacions com a canonge de la catedral de Frauenburg, entre les quals hi havia, per exemple, reformar la moneda, amb els seus estudis de medicina i dret a Pàdua.

4.  Copèrnic va escriure la seva gran obra:  De Revolutionibus Orbium Coelestium al llarg de 25 anys d’investigació.  En 25 anys de carrera, Navarro va passar de regidor de Terrassa a secretari general del PSC.

5.  Copèrnic va fer una aportació fonamental a la ciència, amb la seva teoria heliocèntrica.  L’aportació política de Navarro, a hores d’ara, és una proposta federalista que ningú no sembla compartir gaire.

6.  Copèrnic va morir defensant la veritat científica.  Navarro viu de la política.

I podríem seguir amb les comparacions, però crec que no cal per entendre que Copèrnic i Navarro no són ben bé el mateix.  Mala comparació, doncs

Posats a fer, sempre ho podem tornar a intentar amb Calimero.

 

 

//

gen. 152013
 

Ha tornat “Polseres vermelles“, una producció de TV3 que en la seva primera temporada va aconseguir un èxit espectacular i que arriba a la segona enmig d’una potent campanya de promoció.

No fa gaire vaig llegir un article (disculpeu però no recordo on ni l’autor, i abans d’equivocar-me més m’estimo no donar més detalls) que venia a dir alguna cosa com ara que mai uns malalts de mentida havien fet tant per uns malalts de veritat.  Estic totalment d’acord.

Qui ha passat malalties greus i ingressos hospitalaris, especialment amb nens, sap com és de dura aquesta situació.  En aquest sentit, que la ficció contribueixi, fins i tot des de la tragèdia, a desdramatitzar, a humanitzar la malaltia, em sembla molt d’agrair, i molt més quan ens arriba de la mà d’algú com l’Albert Espinosa, personatge d’una innegable credibilitat per presentar-nos determinades qüestions.

La malaltia és real i ben present a les nostres vides, igual com ho és la mort o la maldat.  Que la ficció, a través d’una barreja de comèdia i drama ens mostri una part d’aquesta realitat i ens ajudi a ser-ne conscients, a no amagar l’evidència -igual com passa amb tants d’altres temes tractats pel cinema i la televisió- ens ha de servir per entendre una mica millor qui som i com és el món on vivim.

Un nou èxit de TV3 -aquella televisió que algú voldria veure desmantellada- i, de passada, un nou èxit de la música en català, omnipresent a la primera temporada i més que esperada en aquesta segona, sobretot després d’escoltar el tema de capçalera de la promoció,  “fil de llum“, interpretat per Andreu Rifé, que ens ha caigut a sobre com una autèntica alenada d’esperança per als temps que corren.  I és que potser, a hores d’ara, tots estem una mica malalts, o molt, o hem perdut una cama, o algú que estimem.

Molta sort a aquesta segona temporada d’una sèrie amb uns contiguts que traspassen el reduit espai hospitalari per fer-se (fer-nos) universals.  Per cert, molt oportú el subtítol d’aquest segon lliurament:  “ni un pas enrere”.

//

gen. 142013
 

Aquesta cosa del procés cap al dret a decidir, per dir-ne d’alguna manera, que està començant a viure Catalunya, a poc a poc, es va clarificant.  La boira inicial es va escampant lentament i comencem a veure les coses una mica nítides i ordenades.

Més enllà de si Catalunya ha de ser independent, la primera fase del procés és que els catalans tinguem (l’hem de tenir) dret a dir què volem ser.  I al principi d’aquesta primera fase ens trobem, i les posicions cada dia són més clares.  PP, PSOE (a veure què farà a l’hora de la veritat el PSC) i Ciutadans ja han deixat ben clar que els catalans no tenim aquest dret, del qual només gaudeix Espanya.  Fàcil d’entendre:  No, i punt.  La resta de formacions parlamentàries, si descartem una espantada d’última hora d’Unió -ben possible per obra i gràcia del torpediner Duran-, sembla que tenen prou assumit que el dret a dir qui som i on volem anar és irrenunciable (bé, donant per suposat que ICV també es pugui posar finalment en aquest paquet).

És a dir, que el debat, ara mateix, no és si Catalunya ha de ser independent, un estat d’Europa, una comunitat autònoma d’Espanya, una república, o una monarquia bananera, que tot és possible.  El debat d’ara mateix i dels propers mesos és si podem (si ens deixen) dir què volem ser.  I els partits de vinculació o de vocació espanyola  ja han dit obertament que no, i amb tota mena d’amenaces per si ens passa pel cap dir la nostra.

Serà que visc en una terra de boira, però com s’agraeix la claredat.  I que determinada gent vagi escampant la boira.

gen. 132013
 

Aquesta setmana passada hem pogut llegir que entre el 30 i el 50% dels aliments que es produeixen al món fan cap a les escombraries.

Aquesta dada és especialment brutal si tenim en compte la quantitat de persones que moren de desnutrició, especialment nens, o l’increment dels darrers anys de la demanda de places a menjadors socials, paral.lela a la multiplicació d’inciatives extraordinàries per proveir els bancs d’aliments, per exemple.

I és que la gana i la malnutrició han saltat les barreres continentals i, cada cop més, són una realitat que tenim a tocar i que ha fet saltar totes les alarmes a moltes escoles del nostre país, on es constata que molts nens ja no mengen allò que necessiten.

Davant d’aquesta realitat de dèficit d’alimentació bàsica, fa de molt mal pair que tants i tants aliments es malmetin diàriament, ja sigui als estocs sobrers dels supermercats o a les cuines d’hotels i restaurants.  Una solució fàcil, potser, és la que ha trobat un hotel de Benidorm que aprofitarà el menjar que no es consuemix a l’establiment perquè pugui fer servei a les famílies que atèn la Plataforma Solidaridad Marina Baixa.

I és que allà on no arriben, o no saben (o no volen) arribar, les institucions, sempre hi ha entitats, empreses, persones, disposades a posar-se al costat dels més febles, dels que més pateixen, amb aportacions grans o petites, però importants i dignes d’imitar.

De vegades, les solucions són senzilles i no les veiem de tan a la vora com són, perquè potser només és qüestió d’optimitzar el que ja tenim, d’aprofitar-lo al màxim.

Com en podem dir, si no, d’una societat que llença allò que una bona part dels seus integrants necessiten per sobreviure?  Doncs això.

//

gen. 122013
 

Sembla que aquest cop la cosa va de debò i que es presentarà al Parlament de Catalunya una proposta de declaració de sobirania que suposarà l’autèntic punt de partida cap a la constitució de Catalunya com a estat propi dins d’Europa, en un procés tan incert com engrescador.

La sorpresa, de moment, l’estan donant dues formacions que s’autoproclamen d’esquerres:  PSC i ICV.  Els primers consideren que la proposta adoleix de manca de qualitat democràtica  i els segons troben que la proposta de declaració és excloent, perquè busca el sí.

A veure.  O jo no entenc res o hi ha qui ja no sap què dir per no dir allò que realment pensa.  Crec que és lògic imaginar que si es posa en marxa un procés com aquest és amb l’objectiu de constituir un nou estat, sempre i quan -remarco, sempre i quan- la ciutadania digui que sí en un referèndum, que es com es fan les coses en democràcia, i com es faran en aquest cas.

Argumentar que la declaració de sobirania busca el sí és absurd perquè si no es busqués el sí, si no es busqués canviar alguna cosa, no caldria fer res.  Oi?  Altra cosa és que els ciutadans, finalment, diguem que sí o diguem que no, perquè aquest és l’autèntic dret a decidir, encara que hi ha qui sembla que pensi que tot s’acaba al Parlament, al marge de la gent, en una actitud no massa democràtica.  I aquí és on s’ha de posicionar cadasun dels partits, en el sí o en el no.

Quina paciència…  Tant costa dir obertament que el que es vol és mantenir Catalunya a dins d’Espanya com una comunitat autònoma més i deixar-se de tonteries?  El PP i Ciutadans bé que ho diuen, i no passa res.

//

css.php