Ha tornat «Polseres vermelles«, una producció de TV3 que en la seva primera temporada va aconseguir un èxit espectacular i que arriba a la segona enmig d’una potent campanya de promoció.
No fa gaire vaig llegir un article (disculpeu però no recordo on ni l’autor, i abans d’equivocar-me més m’estimo no donar més detalls) que venia a dir alguna cosa com ara que mai uns malalts de mentida havien fet tant per uns malalts de veritat. Estic totalment d’acord.
Qui ha passat malalties greus i ingressos hospitalaris, especialment amb nens, sap com és de dura aquesta situació. En aquest sentit, que la ficció contribueixi, fins i tot des de la tragèdia, a desdramatitzar, a humanitzar la malaltia, em sembla molt d’agrair, i molt més quan ens arriba de la mà d’algú com l’Albert Espinosa, personatge d’una innegable credibilitat per presentar-nos determinades qüestions.
La malaltia és real i ben present a les nostres vides, igual com ho és la mort o la maldat. Que la ficció, a través d’una barreja de comèdia i drama ens mostri una part d’aquesta realitat i ens ajudi a ser-ne conscients, a no amagar l’evidència -igual com passa amb tants d’altres temes tractats pel cinema i la televisió- ens ha de servir per entendre una mica millor qui som i com és el món on vivim.
Un nou èxit de TV3 -aquella televisió que algú voldria veure desmantellada- i, de passada, un nou èxit de la música en català, omnipresent a la primera temporada i més que esperada en aquesta segona, sobretot després d’escoltar el tema de capçalera de la promoció, «fil de llum«, interpretat per Andreu Rifé, que ens ha caigut a sobre com una autèntica alenada d’esperança per als temps que corren. I és que potser, a hores d’ara, tots estem una mica malalts, o molt, o hem perdut una cama, o algú que estimem.
Molta sort a aquesta segona temporada d’una sèrie amb uns contiguts que traspassen el reduit espai hospitalari per fer-se (fer-nos) universals. Per cert, molt oportú el subtítol d’aquest segon lliurament: «ni un pas enrere».
//
