Gen 112013
 

No, no és el títol de cap culebrot de mitja tarda.  Poder i influència són dos conceptes que no van necessàriament de la mà, i molt menys si parlem de política, perquè no sempre “les cares” de la política corresponen a les persones que realment exerceixen la seva influència i, al capdavall, les que realment governen.

Tot sovint, entre les unes i les altres hi ha persones que en comparteixen espai a un canto o a l’altre, segons el moment o segons les necessitats.  Per a mi, un bon exemple és Duran Lleida, un polític que si bé mai no ha estat en una primeríssima línia de govern (mai no ha estat president, ni ministre, posem per cas -llevat d’un any i poc que va ser conseller-), ningú dubta que ha estat un enllaç magnífic amb els poders fàctics de la societat catalana, i també (o encara més) de l’espanyola, i amb determinats cercles internacionals.

El punt feble d’aquest tipus de persones, però, rau en el moment que perden seva credibilitat personal, perquè aleshores, la seva influència despareix i, en conseqüència, el seu poder.  I una mica això és el que li acaba de passar a Duran amb el cas Pallerols.

No cal que dimiteixi, ni que es retiri de l’activitat política, perquè el no judici i el contingut de l’acord amb la fiscalia (i la seva actitud)  li acaben de fer miques qualsevol capacitat  d’influència futura, perquè ha perdut totalment la batalla de la credibilitat pública, política i, potser fins i tot, personal.  I ningú vol tenir massa tractes amb qui pateix el descrèdit tan general, perquè la reputació -també la mala reputació- s’encomana.

A hores d’ara, Duran és un cadàver polític i res del que faci no li retornarà la vida.  Per molt que s’entesti a negar l’evidència, “el rei” va despullat, tant si vol escoltar allò que ja li diu tothom, com si vol dissimular la seva nuesa frivolitzant la realitat.

Nova assessoria a la vista, o jubilació al Senat?

Gen 102013
 

“Sentiment desagradable que causa una cosa que repugna”.  Aquesta és la definició de la paraula “fàstic” segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, i aquesta és la sensació que he tingut en saber que el cas Pallerols, després de tants anys, ni arribarà a judici.

Només tres observacions:

1.  Robar 600.000 € de diners públics i desviar-los a un ús privat és un delicte que, un cop confirmat (res de pressumpte) es resol retornant 388.000 € i sense presó per a cap dels seus autors.

2.  La financiació il.legal d’una formació política es tanca sense cap assumpció de responsabilitats polítiques (ni Duran, ni Millo).

3.  La paraula de determinats líders polítics no val res.

Fàstic, doncs, davant un sistema judicial que empara aquesta realitat i, sobretot, davant d’uns determinats polítics sense cap mena d’escrúpol ni d’ètica, que han fet de la funció pública un negoci particular molt lucratiu.  I aquest cas és només el primer de molts altres que aniran venint.

Però el més trist de tot és que ja ni ens sorprèn.  Serà que ens anem acostumant a viure enmig d’un femer i al fet que allò de lo siento, me he equivocado.  No volverá a ocurrir, ja serveix per a tot, fins i tot per a intentar dissimular una exhibició de cara dura i de cinisme absolutament intolerables que, al seu torn, volen dissimular un robatori, una estafa i una gran mentida.

//

Gen 092013
 

Finalment, ha arribat alguna inauguració.  Puc imaginar la síndrome d’abstinència inaugurativa d’alguns dels nostres polítics, poc acostumats a no poder lluir allò que en diuen obra de govern.

I ves per on que en pocs dies se n’han ajuntat dues:  el desdoblament de l’eix transversal i el tren d’alta velocitat a Girona i Figueres.  Molt bé.  Dues grans infrastructures que ens són imprescindibles però que arriben tard, cares i coixes, com ja comença a ser habitual.

Pel que fa a l’eix transversal, aquesta carretera que comunica Lleida i Girona sense passar per Barcelona, finalment pot deixar de ser una autèntica trampa mortal per al seus usuaris.  Cert que la vida humana no té preu, però el cost que suposarà per al país durant molts anys, per allò del peatge a l’ombra, no el sé qualificar d’altra manera que de pèssima gestió dels recursos públics.

Quant al tren d’alta velocitat, a banda del retard de dècades d’un traçat que hauria de ser prioritari per a qualsevol govern i de les deficiències de la connexió a l’altra banda dels Pirineus, inaugurar una línia sense les estacions principals en condicions sona a no massa ben planificat.

Sigui com sigui, benvingudes totes dues vies, encara que seguim tenint pendents dos traçats estratègics importants:  el corredor ferroviari mediterrani i la connexió ràpida, per carretera, Lleida-Vielha-Tolosa (per no parlar dels pèssims serveis ferroviaris de rodalies) .  Però bé, imagino que això és tota una altra història i, al ritme i a la velocitat que sembla que va tot, podem esperar ben asseguts.

//

Gen 082013
 

Tornem-hi… ara sembla que potser arribarà a judici el cas Pallerols, un cas de suposada financiació irregular d’Unió Democràtica de Catalunya durant el període 1994-1999.

Han passat gairebé 20 des del moment en què el suposat mecanisme de financiació il.legal s’hauria posat en marxa, i més d’una dècada que va arribar el cas als tribunals.  Cal molt de temps per instruir i investigar segons què, com podem constatar.

Amb aquestes dades a la mà, em costa molt d’imaginar quan s’arribaran a jutjar casos com el Palau o el Gürtel.  Sigui com sigui, tard, massa tard.  Una societat que es vol democràtica ha de disposar d’un sistema judicial àgil i efectiu, però la realitat s’entesta a demostrar que aquest no és el cas de la nostra justícia.

Una demora tan gran en arribar a judici, i més si pensem que ara caldran uns quants mesos fins que tinguem una sentència, que ben segur serà recorreguda, crea no pocs dubtes sobre la qualitat de la nostra justícia.  Tant li fa el resultatdel procés, perquè o bé els imputats ja no seran vius, a la fi de tot plegat (per una pura qüestió biològica), o la sentència no es podrà aplicar o, si cal, sempre quedarà la possibilitat de l’indult.  I si s’hi arriba a un veredicte d’innocència, qui pot rescabalar les persones de tants anys de litigi?

Costa molt creure i confiar en un sistema que jutja amb contundència els febles i que es mostra molt poc eficient amb els poderosos, o que està disposat a arribar a pactes per evitar-los la presó.  Val a dir que si això passa, caldran moltes explicacions a una societat cada  cop més tipa dels privilegis de la casta política.

Gen 072013
 

Cada dia que passa estic més segur que el famós “que se jodan” de la diputada Fabra forma part de l’argumentari polític del Partit Popular, igual com les respostes de Rajoy (allò del “haremos lo que tengamos que hacer“, el cinisme insultant de Montoro, el fanatisme de Wert, o la hipocresia de Cospedal.

I a aquesta autèntica galeria dels horrors política ara cal afegir el menyspreu absolut contra tota la societat, però especialment contra els més febles (aquells que han estat desnonats per Bankia o que n’han patit robatori a cop de participacions preferents) que suposa el nomenament de Rato com a assessor de Telefónica per a Amèrica Llatina i Europa; això sí, sense sou fix i cobrant en concepte de dietes (que, si no vaig errat, tenen un tractament fiscal més favorable que els sous).

És difícil comentar res d’aquesta notícia que no tingui a veure amb una crida a assaltar la Moncloa i fer fora els seus inquilins, com si d’una pel.lícula ambientada al Segle XIX es tractés, perquè costa molt de pair que un dels principals responsables de la missèria que patim, i de la crisi que ens cau a sobre per haver de pagar una pèssima gestió bancària amb diner públic (el nostre), enlloc de ser a la presó,  es vegi recompensat per la mateixa empresa que també va donar aixopluc a Iñaki Urdangarin, un altre gestor modèlic que, si no hi ha cap miracle, també se’n sortirà alegrement.

I tot això passa el dia que el mateix Rato ha estat qualificat com el cinquè pitjor directiu del món.

Com que el tema d’assaltar la Moncloa no sembla gaire viable, el que potser sí que caldria és que tothom que pugui, abandoni Telefónica (o Movistar), a veure si així se n’adonen que no som tan imbècils com ens imaginen.  L’alternativa, ja la podem imaginar. Amb un gran gestor com Rato, ja veig la recuperació de la companyia amb diners públics (Bankia II), uns quants anys després de la seva privatització per part d’un govern del qual Rato n’era vicepresident segon i ministre d’economia, curiosament.

Ja ho veieu, amor con amor se paga, que diuen ells, mentre a la resta de mortals ens escupen a la cara.

Gen 062013
 

Com cada any, amb estricta puntualitat, aquesta nit han passat els reis, amb el seu carregament d’il.lusió, afecte i esperança.

Per més que passin els anys i per més que ens fem grans, sempre hi ha aquells que ens venen al darrere i que ens recorden, si per un moment cal que ens ho recordin, que aquesta nit estranya i entranyable fa que tots els problemes restin aparcats, perquè passen els reis.  Per una nit, tot és possible.  Els somnis, si més no uns quants, es faran realitat i tornarem a descobrir que sempre hi ha qui ens estima realment i que ens ho sap recordar a través de tres mags antics.

Aquesta nit hem compartit un bocinet de felicitat, i fins i tot potser de tortell, amb família i amics, amb aquells que tenim cada dia al costat i amb aquells que només retrobem de tant en tant, i ens hem sentit rics, posseïdors d’una sòlida riquesa a la qual potser només li falta una mica de líquid, perquè l’or, l’encens i la mirra s’han posat pels núvols.  Però ves què hi farem…

Aquesta nit hem tornat a somriure davant els ulls oberts com a plats dels més menuts -i dels grans- que, igual com nosaltres i tots aquells que ens han precedit, han sabut situar tota la seva fantasia més enllà d’un embolcall amb el seu nom, perquè la nit de reis és molt més que un regal.  La nit de reis és, ella mateixa, un enorme regal que rebem cada any.

Gen 052013
 

No es respiren bons temps per a la monarquia.  Bé, de fet, no es respiren bons temps per a gairebé ningú, però això de la monarquia és greu.  O preocupant, si més no.

Potser cal aclarir que no em refereixo a la monarquia borbònica sinó a aquests tres personatges als quals, aquesta nit, se’ls gira força feina.  I és que la competència amb el senyor de vestit vermell i barba blanca és cada cop més dura, a l’hora de repartir regals.

Però som una gent prou original i, com passa a cal pobre, sabem aprofitar tot allò que se’ns posa al davant, així que no ens estem de fer festa amb el Pare Noel, ni de fer cagar el tió, ni d’escriure, amb bona lletra, la carta als reis, que les il.lusions repartides sempre saben millor, i com diu la dita, en temps de guerra, qualsevol forat és trinxera.  I qualsevol cosa que ens pugui aportar un bri d’alegria i de llun ha de ser benvinguda.

Avui, nit de reis.  Les cartes a lloc i l’esperança que ens arribi allò que demanem enfilada al capdamunt de tot dels nostres pensaments més íntims.  Malament rai el dia que perdem la capacitat d’engrescar-nos i de creure que la fantasia és alguna cosa més que simple fantasia.

Escribim, que encara som a temps -no oblidem que els reis són mags-, la nostra carta particular, individual i privada a ses magestats d’Orient.  Qui sap si ens endurem alguna que altra agradable sorpresa, aquest any.

I tornat a la realitat més propera, posats a fer, també podem demanar-los alguna cosa a aquests reis de veritat que tenim a la vora.  Personalment, els demanaria que pleguessin (no cal que abdiquin, que pleguin directament), que ja va sent hora que puguem triar qui volem que ens representi, igual com sabem triar en qui volem posar les nostres esperances, els nostres somnis i les nostres il.lusions nadalenques, tant si es tracta de personatges importats o de tradicions ben nostrades.

Que els reis us (ens) siguin generosos.

Gen 042013
 

És cert que hi ha altres mons, però són aquí.  Són mons paral.lels, mons que coexisteixen sense ni tocar-se, amb una distància infinita que pot ser de poc més que uns quants carrers, si cal.  Aquesta realitat no seria gaire preocupant, malgrat tot, si no fos perquè sovint un dels mons regeix els destins d’un altre, i això provoca efectes devastadors.

No fa gaires dies llegíem la notícia dels ingressos de Maria Dolores de Cospedal, presidenta de Castella-La Manxa i secretària general (número dos, de fet) del Partit Popular.  No sé si aquests ingressos són els que pertoquen o no, però el que sí que sé és que són força incoherents amb el temps de crisi que vivim i amb l’austeritat que la pròpia seyora predica i que tant contrasta amb la seva vida quotidiana.

Paral.lelament, ahir ens despertàvem amb la notícia d’un home de Màlaga que es va prendre foc  a l’estil bonze pels seus problemes econòmics i per la impossibilitat de tirar endavant els seus dos fills.  Una nova víctima -i ja en portem massa- d’aquesta crisi (estafa, de fet) que patim, enmig del silenci de la classe política, que segueix vivint blindada en el seu món a part.

No sé què cal fer, ni quantes víctimes més caldran, però em sembla moralment i socialment intolerable aquesta realitat que mata amb armes de desesperació, davant la mirada d’impassible complicitat d’aquells que cobren de tots nosaltres per aportar solucions, i de la impunitat de polítics i banquers que condemnen a mort tanta gent innocent, amb total indiferència.

 

 

 

Gen 032013
 

A poc a poc, van apareixent noves realitats que poden comportar canvis (necessaris, i fins i tot urgents) en alguns dels elements clau de la societat que ens ha tocat viure.

Crec que podem estar d’acord que ens manquen models ideològics vàlids, perquè els els que han servit, més o menys durant dècades, ja no ens són útils.  De manera similar, vivim en un sistema econòmic que està fent aigües a marxes forçades i que exigeix nous plantejaments i noves maneres de fer.

No tinc respostes a cap de les incerteses que ens acompanyen, ni sé què ens reserva el futur, però tinc clar que el món evoluciona i que allò que es fa vell desapareix i deixa pas a noves propostes.

De moment, i per mantenir una mica l’esperança que les coses poden ser d’una altra manera, proposo la lectura d’aquest article, que ens presenta 10 notícies bones de l’any passat que ajudaran a millorar aquest 2013 tot just estrenat.

Mira tu que si resulta que els maies tenien raó, d’alguna manera, i estem començant una nova etapa, un nou cicle social i històric, i assistint a la fi d’alguna cosa que ja ha caducat…

Potser només és qüestió de llegir encertadament la realitat i actuar en conseqüència, amb la seguretat que una altra vida és possible (i ho és a qualsevol nivell, tant individual com col.lectiu).  Qui ho sap?  Per si de cas, no donem res per impossible, aquest any.

Gen 022013
 

Començar l’any amb males notícies no em sembla gaire bona manera de fer-ho (d’altra banda, ja se n’ocuparan els noticiaris), així és que crec que val més la pena comentar una de bona que he trobat per aquestes pàgines d’Internet, i que ens parla d’un acte de generositat i de solidaritat real, d’aquells que van molt més enllà de les boniques -i buides- declaracions de bones intencions dels nostres responsables polítics.

Aquesta informació parla d’un home que va saber donar un magnífic ús a un pis que tenia desocupat.  I és que el drama dels desnonaments és el pa de cada dia.  Heu pensat mai que us podeu trobar al carrer, literalment, sense un sostre on viure i, segurament, amb fills petits al vostre càrrec?  Espanta i esborrona només pensar-hi.

No tenir un lloc on viure és no ser d’enlloc, no ser, gairebé, ningú, en una societat que es vol ordenada i que s’entesta a autoproclamar-se integradora.  Per això, perquè cal un lloc on arrecerar-se, actuacions com les de la notícia que comento són dignes de ser lloades, igual com l’enorme feina de les diferents plataformes d’afectats per la hipoteca, que salven cada dia la vida i la dignitat de tantes persones.

 

css.php