Oct 302014
 

Des d’aquest petit espai, avui voldria fer-li una proposta al president Mas, si és que finalment el Tribunal Constitucional tampoc no ens deixa sortir al carrer el 9 de novembre.  President, reuneixi els líders dels altres partits, si cal, i canvïin la pregunta.  Sí, sí, ja sé que la pregunta és la que es va pactar en el seu moment i tot això de la unitat i tal, però vist com van -i com poden anar- les coses, crec que és urgent trobar una pregunta que no es pugui censurar.  Perquè prohibir preguntar alguna determinada cosa a mi em sona més a censura de la llibertat d’expressió que a res.  Que no havíem quedat que en absència de violència es podia parlar de tot?  Ja es veu que no.

La pregunta alternativa i anticensura que li proposo també és doble, com l’actual:

1.  Vol que Catalunya incrementi la producció i el consum de carquinyolis?

2.  En cas afirmatiu, vol que els carquinyolis se serveixin en paperines de deu unitats o en bosses de 500 grams?

Que sembla broma?  Potser sí, però és que tal i com anem, i amb els discursos que estem sentint, no he pogut evitar que em vingui a la memòria aquest famós tema musical, ara mateix de rabiosa actualitat.

Oct 302014
 

Ja fa dies (mesos i anys, de fet) que ens hem de sentir que som qualsevol cosa:  nazis, proetarres, insolidaris, jueus, egoïstes… però ara en sabem una de nova, i és que resulta que els catalans som tontos.  Bé, més ben dit, som tontos, incoherents, antipàtics, poc diplomàtics i il.lògics.  I qui així ens qualifica no es altre que Juan Rosell, president de la patronal espanyola.

I és que som tan tontos que no estem intel.lectualment preparats per respondre la pregunta que se’ns plantejarà el 9 de novembre, sobre la independència.  És clar, una qüestió tan important no es pot deixar en mans de la gent, només l’ha pot respondre la classe econòmica que sempre ha governat.  Així com cal.

Apa, ja ho sabem, no som capaços ni de saber què volem, ni què sentim, ni a què aspirem.  Sort en tenim de les ments lúcides i preclares com la seva que, a banda d’enfonsar-nos en la missèria, ens perdona la vida.

Quanta paciència per aguantar segons quins personatges.

Oct 302014
 

Una de les coses prou positives que ens està deixant el procés cap a la independència és que tothom del mapa polític està mostrant el seu autèntic rostre, des de l’esquerra més esquerranosa fins a la dreta més dreta.  Des dels que defensen sistemàticament la imposició i la fermesa com a senyal de fortalesa, fins els que es passarien el dia al carrer protestant, per demostrar la seva progressia.

El darrer exemple el tenim en la prohibició d’interpretar una cançó, a Badalona.  I és que el que em resulta escandalós no és que s’intenti prohibir una cançó (cosa ja prou impresentable, en democràcia, però prou habitual -això de prohibir- al nostre país i a Espanya), sinó sobretot que encara hi hagi gent que es pensi que avui es pot prohibir cantar alguna cosa.  Aquestes són mentalitats de fa més de cinquanta anys que, pel que sembla, encara perviuen, i en càrrecs prou importants.  Quantes cançons hi ha prohibides, avui?  i llibres?  i pel.lícules?  Ara que, ben mirat, si es pot defensar que es prohibeixi votar, tot és possible.

Aquesta és la realitat d’una part de la classe política que ens governa.  La mateixa que considera mesquí, antidemocràtic o nazi votar.  I el més trist és que això passa a dreta i esquerra, sense distincions, com ve s’encarreguen de recordar-nos constantment les veus més diverses.  I no s’hi val a dir després que les formes no van ser correctes, perquè allò que ofèn no són les formes (que també) sinó el fons, allò que realment es diu o es fa.

Realment, hi ha gent amb alguna mena de trastorn greu, i amb una mentalitat molt allunyada de la clarament democràtica que caldria esperar en ple segle XXI, en un país europeu.  Però ells són així, i ho seran sempre.  El gust per la prohibició potser hauria de ser considerat una addicció o una parafília, en segons qui.

css.php