No cal que en facis gaire cas

Aquesta setmana que anem enllestint, a banda del despropòsit de la gestió de l’ebola, ens ha deixat dues notícies que tenen a veure, entre moltes altres coses, amb banderes, com si la casualitat hagués volgut escriure dos relats gairebé paral.lels (i oposats).

La primera, cronològicament parlant, és la detenció d’un aficionat del Fiatc Joventut, a Saragossa, per dur una estelada.  La segona, l’exhibició sense conseqüències, a València, de banderes nazis i franquistes.

Ja tenim una mostra més que Espanya és diferent.  A tot arreu es persegueix l’exhibició de simbologia nazi, a Espanya es tolera sense cap mirament,  mentre es criminalitza l’estelada.  Serà que a força dir que els independentistes som nazis, ja se n’han perdut les referències històriques?  Serà que els interessa que es perdin, perquè la desmemòria facilita el retorn?

Tema a part són els crits de «Mas, a la cámara de gas» i altres, la inacció policial davant de l’apologia del nazisme i de la violència i la connivència (ni que sigui per omissió) de les primeres autoritats valencianes amb tot plegat.

I diuen que nosaltres som nazis… Quina barra.

Tweet

Excàlibur és el nom de l’espasa del Rei Artús.  Una espasa voltada de misteri i de f antasia, que el propi rei, abans de morir, va ordenar que fos llençada a un estany, on va ser recollida i enfonsada per la mà de la dama del llac, que hi va emergir per recollir-la.

Excàlibur també és el nom d’un gosset condemnat a mort i executat pel simple fet de ser l’animal de companyia d’una persona infectada pel virus de l’ebola.

Si tenim en compte que bona part de la comunitat científica no té gens clar, ans al contrari, que un gos pugui transmetre la malaltia, encara que en sigui portadora, i que una altra bona part demana que s’aïlli l’animal i que s’aprofiti per estudiar el per què d’aquesta manca de capacitat transmissora, la solució de l’execució és la més absurda, inútil i cruel que es pot prendre.

Però això és Espanya.  Una terra de guerrers, acostumada a guanyar matant i a autoafirmar-se per la força de les armes.  I el cas de l’ebola no podia ser res de diferent.  Neutralitzar el virus havia de passar per la mort d’algú, a mans dels hipotètics salvadors de la pàtria.  Mala manera de recordar-nos aquella dita hispana que sosté que «muerto el perro se acabó la rabia» (o l’ebola?).

I si no n’hi ha prou, ja hi ha algú més amb qui fer sang:  Teresa Romero, una dona que d’avui per demà sap que ha contret una malaltia sovint mortal, que l’ha pogut transmetre als seus familiars i que, degudament sotmesa a pressió (i d’això els polítics en saben molt) pot acabar admetent que  va matar Kennedy, si s’hi entesten.  De fet, el conseller de sanitat madrileny ja la presenta, inclús, com a mentidera.  Tot un primer pas cap a la seva culpabilització total dels fets (temps al temps), i cap a la impunitat, un cop més, dels autèntics responsables.  Quina vergonya de representant polític, aquest tal Rodríguez.

Quanta brutalitat ancestral i inútil.  Potser anirà sent hora que alguna mà reculli la memòria del gosset i en faci lliçó, si més no, per protegir altres víctimes innocents, com la seva ama.

Tweet

Aquests darrers dies hem vist com dues importants formacions polítiques, Iniciativa per Catalunya-Verds i Unió Democràtica de Catalunya, donaven formalment llibertat de vot als seus militants i simpatitzants pel que fa a la segona de les preguntes del 9N.  En el cas de la primera, la posició de totes dues va ser defensar el sí.

Aquesta presa de postura, però, m’ha despertat algun que altre dubte:

El primer, si realment un partit, qualsevol partit, pot realment decidir el sentit del vot d’una persona.  Jo crec que l’acte de votar és un acte personalíssim on la darrera (i l’única) paraula la té cada ciutadà, fent exercici de la seva llibertat personal, aquella que no li dóna ningú ni li treu ningú.  Potser han oblidat, per deformació professional, que la societat no és un grup parlamentari, on l’obediència deguda és norma.

En segon lloc, no sé jo si és gaire acceptable que un partit no prengui una posició clara, com a partit, en un tema tan fonamental com és la independència.  Em costa molt imaginar, per exemple, un programa electoral que vingui a dir que, a propòsit de si Catalunya ha de ser independent o no, no té opinió definida.  Què estarien votant els seus electors?

És molt difícil intentar satisfer a tothom al mateix temps.  Això ho sabem tots per la nostra experiència personal, però admetre que un partit aposti per la indefinició, sota el pretext que «ens dóna» llibertat d’opinió, francament, em resulta insultant.

Potser per això, i altres bestieses, no milito ni he militat mai en cap partit.  Potser perquè valoro massa la meva llibertat de pensament i de decisió.

Tweet

Ahir vaig veure, per primer cop, una gran diada castellera, concretament a la Tarraco Arena.  Hi vaig anar més per curiositat que per cap passió castellera, ho admeto.  I també admeto que em va impressionar, perquè, a banda de la plasticitat i de la potència visual de la varietat de colors en acció, estar davant d’un projecte tan efímer com un castell, on grans i petits treballen fins al límit de les seves possibilitats, per arribar una mica més amunt, acaba sent tot un crit en favor de la passió, de la voluntat, dels somnis fets realitat, a força de caigudes, si cal, però fets realitat, al capdavall.

No sóc casteller.  Segurament mai no formaré part de cap d’aquestes imponents construccions.  Molt em temo que m’hauré de conformar, igual com la immensa major part dels mortals, a fer castells a l’aire, a imaginar allò que algú dirà que no pot ser o que no cal, i tornaré, dia a dia, a esbossar un futur, a fantasiejar, i a pensar com arribar-hi.

En el fons, fer castells a l’aire potser no és tan diferent de fer castells des de terra.   Aquests altres castells que qui més qui menys ha gosat algun cop d’alçar, també demanen passió, voluntat i complicitat.  O si voleu, ni que sigui a nivell individual – perquè els somnis sovint són patrimoni exclusiu d’un mateix-,  força, equilibri, valor i seny.   Atrevir-se a somiar,  i intentar fer els somnis realitat, tampoc no és fàcil. Costa molt.

Però malgrat tot, malgrat les dificultats, malgrat el desànim, val la pena seguir aixecant castells, des de terra, però també a l’aire, ni que sigui assumint el preu de no arribar mai a aquella torre magnífica que només existeix al nostre cap, o que només és a l’abast d’alguns altres.

Tweet

Cada dia que passa és més curiós constatar com el ministre García-Margallo, el d’afers exteriors, es va erigint més com a veu del Govern espanyol per a afers catalans.  Tot un símptoma.  D’altra banda, les seves declaracions van deixant entreveure, més enllà de les paraules -i de vegades amb totes les paraules- la realitat del seu pensament, i del pensament i prioritats del govern del qual forma part.

Fa un parell de dies, sense anar més lluny, va deixar anar, en una entrevista a la Cadena Ser, que la unitat d’Espanya és la prioritat del seu govern i la seva pròpia.  No cal afegir res més.

Aquesta mateixa gent és la que ens acusa, i acusa al nostre Govern, de prioritzar la independència i els temes identitaris per davant de la crisi i dels problemes de les persones.  I ves per on, ara resulta que aquestes són, justament, les seves prioritats.  I no s’estan de dir-ho amb una claredat meridiana.  D’una manera tan clara com la que fan servir per afirmar que les manifestacions pel 9N són extraordinàriament perilloses.

Així és que ja ho sabeu.  Del govern popular de Madrid no es pot esperar altra cosa que tot el que calgui per garantir la indissoluble unitat de la pàtria.  I això té a veure amb educació, amb infraestructures, amb finançament, amb llengua, amb sanitat, amb horaris comercials…  exactament igual com hi té a veure la nostra voluntat de ser independents;  encara que, en el nostre cas, per fer una societat millor i no més uniforme.

Tweet