febr. 182014
 

A Catalunya, tot sembla indicar que s’està posant en marxa una estratègia de destrucció social i cultural massiva, inspirada en els grans mestres en la matèria:  el PP al País Valencià i les Illes, però aquí, a més, amb la impagable connivència de Ciutadans i el silenci còmplice del PSC.

M’estic referint als moviment que tenen  per objectiu desmantellar el nostre sistema de mitjans de comunicació públics.  Ara que el sistema escolar català  tal i com l’hem conegut fins ara, està  -ho vulguem admetre o no- tocat de mort, li arriba el torn a la televisió i a la ràdio.

Primera fase:  proclamar als quatre vents que els mitjans públics, i TV3 com a buc insígnia, són instruments d’adoctrinament i que la seva activitat és tota una incitació a l’odi (que són ETA, vaja).

Aquest és només el principi.  Preparem-nos a veure, en el futur més immediat, tota mena de declaracions, tertúlies, articles i reportatges als mitjans, preguntes parlamentàries… i finalment, algun recurs, querella o similar que permetrà que un tribunal qualsevol obligui a incloure-hi quotes de programació en castellà, per exemple, o a que es demani expressament el tancament d’aquests mitjans perquè són un malbaratament injustificable dels recursos públics “que ens dóna Madrid”.

El procés d’involució no s’atura.  Reconquerida l’escola, ara toca la tele, igual com ha passat als territoris amb qui compartim idioma.

Perquè volem que els mitjans públics puguin seguir tenint el nivell de qualitat dels nostres, i millorar-lo any rere any, ens cal marxar, tan aviat i tan lluny com puguem, d’Espanya.

febr. 172014
 

Aquesta setmana passada ens ha deixat una contundent crítica de la vicepresidenta del Govern d’Espanya al document de la Generalitat que vol explicar al món la legitimitat del procés català, en resposta al megapamflet que el ministre Margallo (aquell que pel que sembla té com a prioritat treure’s greix abdominal).

Sáenz de Santamaria no s’ha estat de parlar de desinformació i mentida, a propòsit del document en qüestió.  Curiós, de tota manera, aquest rampell de defensa a ultrança de la veritat per part d’una alta representant d’un govern, i d’un partit, que han fet de la mentida argument d’actuació política permanent.  No oblidem que van mentir miserablement en campanya prometent tot allò que només els va costar uns pocs mesos ignorar, que han mentit constantment respecte al finançament del seu partit, respecte als morts de Melilla, respecte a la realitat catalana i la seva suposada inestabilitat social, respecte a la realitat econòmica, als impostos, a les retallades salarials, als seus èxits estalviadors (fins al ridícul si cal)… i podem seguir amb una llista immensa de mentides que, per ella mateixa, ja justificaria la dimissió de tot el govern, si encara li quedés una mínima dignitat.

Ara el pas que els toca donar és seguir manipulant la història (la nostra i la seva, dit sigui de passada) i la voluntat dels tribunals, per fer encara més grossa la seva mentida, titllant de mentiders els altres; això sí, sense absolutament cap argument ni cap raonament (ho remarco) que la mera infàmia per avalar  les seves afirmacions. Com es pot tenir tanta barra?

Perquè no volem viure sota un govern que menteix, fins i tot qualificant de mentiders els adversaris, ens cal un estat nou.

 

febr. 162014
 

D’acord que els temps són difícils i que seguretat i l’estabilitat són paraules que sonen tan antigues o tan fantàstiques com els contes a la vora del foc i les històries de bruixots.

De tota manera, malgrat totes les dificultats, hi ha gent que encara és capaç de sentir que un menú del dia pot ser un banquet exquisit, que una tarda de tele i DVD pot ser el més gran dels espectacles, que un utilitari  pot ser el seu prototipus desitjat, que una feina que tot just dóna per anar fent pot ser un ofici, que passejar per un lloc poc habitual pot ser el més exòtic dels viatges, o que un dia de festa pot ser unes autèntiques vacances.

Obriu bé els ulls, perquè si teniu la sort de conèixer una persona així, segur que descobrireu que la vida és molt més senzilla que no ens pensem i que, bona o dolenta, pot ser meravellosa, i que l’autèntica riquesa no és allò que ens han venut.

En justa correspondència, si trobeu una persona amb aquestes característiques, valoreu-la com la persona feliç (en la més noble accepció del terme) que és, una persona que encomana optimisme,  que sap fer extraordinari tot allò que molts només troben rutinari i mediocre.  Una persona, al capdavall, que fa que viure valgui realment la pena.

febr. 152014
 

No cal fer massa memòria per recordar quan el govern espanyol de torn apostava (o això va dir) per les energies renovables com a motor d’una nova economia espanyola alternativa (o complementària) a la de la totxana i del turisme.

On han quedat totes aquelles proclames, declaracions en favor de l’equilibri ecològic, el desenvolupament sostenible i bla, bla, bla?  Ara ho sabem:  han quedat en res, en fum, com gairebé tot el que van prometre els governs Zapatero i com tot el que presentava en campanya l’actual govern Rajoy.

Primer van ser les plantes d’energia solar les que van veure com eren abandonades per uns governs que les havien impulsat; després, l’autoconsum i els panell solars domèstics; i ara els arriba l’hora a les plantes de cogeneració a partir de purins.  No cal dir que Catalunya surt molt tocada amb tota aquesta bateria de mesures que deixen a l’estacada les renovables, per tal de mantenir la situació de privilegi de les instal.lacions que consumeixen combustibles fòssils (cars i limitats, dit sigui de passada).

I si algú pensa que la cosa és una tonteria de quatre progres eixelebrats, aquests dies hem sabut que l’emirat d’Abu Dabi ha demandat Espanya per les seves mesures contra les renovables.

Digueu-me malpensat, però on són tots aquells antics alts càrrecs de tots colors?  Als consells d’administració i similars d’empreses verdes?  Ah, no!  a Repsol, Endesa…  (passo de repassar la nòmina d’aquesta autèntica galeria de la vergonya, encapçalda per expresidents del Govern espanyol).

També en matèria energètica ens sobren motius per sortir d’Espanya.  I anem sumant.

febr. 142014
 

Els partits que fan bandera del seu unionisme, a Catalunya (Ciutadans, PP i PSOE), ja fa dies que s’han posat les ulleres de veure perquè s’han adonat que sí que passa alguna cosa amb això del dret a decidir, del català a l’escola i tot allò que conforma el poblema catalán,  i cal neutralitzar-ho com sigui.

De moment, l’estratègia va oscil.lant entre la negativa a tot, les amenaces de tota mena i l’insult sistemàtic, sempre amb l’objectiu final de la recentralització de l’estat.  Gens malament com a resposta a un procés que, segons ells, és una quimera impossible.

Ara, però, Ciutadans es despatxa equiparant Somescola amb Franco i titllant de franquista el lema “Un país, una escola, una llengua”, tot defensant, de passada, que cal revisar la immersió lingüística perquè porta tres dècades en funcionament.

Dues preguntes només:  La primera:  Com els pot semblar malament un lema tan unionista  (tan franquista, segons les seves paraules) a ells, que són els de mejor unidos?  I segona:  Si cal desmuntar la immersió perquè porta trenta anys aplicant-se, com poden defensar la vigència de la Constitució, que en porta uns quants més i que serveix per justificar qualsevol aberració?

Definitivament, cal que es treguin les ulleres de veure i que les substitueixin per miralls.  Així veuran millor la realitat i reconeixeran els paral.lelismes més que evidents amb un franquisme que han decidit ressucitar.

febr. 132014
 

Anem ampliant la col.lecció d’insults i qualificatius diversos referits als catalans en general i, molt especialment, als nacionalistes, independentistes i tota aquesta fauna.

La novetat que cal afegir a nazis, proetarres, insolidaris, feixistes, tancats de mires, subversius, molt nostres, provincians, ignorants, inconstitucionals… és, per obra i gràcia de la número dos d’UPyD a les eleccions europees, ni més ni menys que “plaga de tèrmits”.

El cert és que no sé què és més significatiu, si això de “tèrmits” o la idea de “plaga“.  En qualsevol cas ja sabem què cal fer amb les plagues, ja siguin de tèrmits o de qualsevol altra mena.  Efectivament, exterminar-les.

Com en diria, la senyora Pagazaurtundua, d’aquells que promouen l’extermini total d’una espècie, com ara la que prolifera fins a esdevenir plaga?

I deixo aquí la pregunta.  Val a dir que la resposta em sembla ben evident, si és que encara no ha perdut de tot la memòria històrica, o el senderi (que també podria ser).

febr. 122014
 

A la vista de les iniciatives polítiques del PP, hi ha una pregunta que flota a l’ambient:  on volen arribar?

En aquest parell d’anys llargs de legislatura els populars han fet miques els drets laborals dels treballadors; han abaratit els acomiadaments de manera vergonyosa; han donat tot el crèdit que han volgut als bancs; han empobrit la societat fins a xifres pròpies de fa tres dècades; han iniciat un procés de recentralització de l’estat que apunta a la destrucció del sistema autonòmic; han reobert el debat no ja sobre les condicions de l’avortament sinó sobre l’avortament mateix; estan preparant una legislació que perseguirà qualsevol tipus d’oposició al carrer, a les xarxes i allà on sigui; han retallat els pressupostos d’educació i d’investigació de manera que costarà dècades recuperar posicions, si mai aspiren a tenir un mínim de competitivitat; han eliminat el principi de justícia universal, per tal de deixar impunes crims contra la humanitat; han destrossat el món de la cultura, llevat, evidentment, de la compravenda d’objectes artístics i dels toros; han desfermat una autèntica croada contra el català, a tots els territoris allà on es parla; han fet tornar el fantasma de l’emigració massiva de joves en busca d’una oportunitat i d’un futur; han fet pràctica habitual de la deslleialtat institucional;  han fet créixer, i de quina manera, la distància entre rics i pobres; han posat tot un sistema judicial al servei d’objectius partidistes… i per sobre de tot, encara ens volen fer creure que això és progrés, que les coses van bé, que la crisi econòmica ja és història i que són més demòcrates, respectuosos i tolerants que ningú.

I podem seguir i seguir repassant les glòries d’aquest nefast govern.  Al final, sempre arribarem a la mateixa pregunta:  fins a on volen arribar?  en què ens volen convertir?  i jo afegiria:  fins quan volen retrocedir en el temps?  Esgarrifa pensar-hi.  De moment no ens trobem tan lluny de fa 30 anys (i en segons què, molt més enllà, encara).  I seguim enrere, sense cap ombra d’oposició capaç de contruir una alternativa.

Tenim el dret legítim de mirar endavant i de mirar al futur i no al passat.  I per això, també, ens cal marxar d’aquesta Espanya anacrònica i retrògrada.

febr. 112014
 

Ho reconec, no vaig aguantar la gala sencera de lliurament  dels Premis Goya.  Ja sabem que aquest tipus d’acte són difícils de fer mínimament entretinguts pel que tenen de repetitiu:  finalistes, premis, agraïments… però, francament, aquest any s’han superat, amb un Manuel Fuentes al capdavant gens inspirat, o potser esclau d’un guió més que mediocre.  Per cert, tampoc és que recordi cap actuació especialment memorable d’aquest home, ara que hi penso.

Això a banda, vull remarcar un parell de detalls que prou significatius de la realitat espanyola i de la del seu cinema:

En primer lloc, la més que covarda absència del ministre.  Molt més covarda i miserable quan hem sabut que la gran reunió que tenia programada l’endemà l’havia promogut ell mateix.  Tota una declaració de principis governamentals respecte al cinema i a la cultura en general.

En segon lloc, el patrocini d’una ETT, amb una curiosa oferta de feina inclosa.  Val a dir que aquest patrocini va rebre una interessant resposta, en el moment del lliurament del premi al millor curtmetratge.  Digueu-me perepunyetes, però veure el premi al millor curt (autèntica escola de pràctica cinematogràfica) amb el logo d’una ETT al costat diu molt del futur dels creadors.

Aquesta és l’Espanya actual:  desinterès polític per la cultura, mediocritat en els seus grans actes i precarietat laboral.  Ni el millor guionista podria igualar-ho.

febr. 102014
 

Sempre s’agraeix la claredat.  En aquest cas, la de la consellera de Cultura valenciana que afirma, sense cap rubor, que la definició en un diccionari del nom de la llengua que es parla al seu país és una qüestió jurídica, no filològica i, en un exercici d’hipocresia imperdonable, ni política.

Ras i curt: un jutge pot carregar-se tots els estudis i conclusions compartides de la romanística i, a més, sota l’empara d’un govern capaç d’omplir-se la boca amb allò de la separació de poders.

Un pas més de la política involucionista:  posar el sistema judicial al servei dels seus interessos, ni que sigui contravenint qualsevol norma, com en el cas de l’Estatut de Catalunya, per carregar-se un sistema d’immersió lingüística lloat pels experts en educació d’aquí i de fora i amb unes quantes dècades d’aplicació pacífica, o qualsevol unanimitat científica, com en el cas del nom de la llengua del País Valencià.

El rerefons de tot plegat?  No ens equivoquem, no és la llengua.  És posar una càrrega de profunditat a la pau social i a la convivència que, per exemple, ha ajudat a construir una única xarxa escolar pública a Catalunya.  Ara, quan aquest equilibri es trenca i ens tocarà patir una doble xarxa a dins dels propis centres (o una de sola, si així ho demanen quatre pares inconscients,  contra de la voluntat majoritària de la resta i dels propis projectes educatius) la cosa pren tints d’autèntic drama.  I no som els independentistes els que l’hem provocat.

Com va dir Gardel:  “veinte años no es nada“.  Per a aquest gent, ni vint, ni trenta, ni cap, si es tracta de destruir.

Cada dia que passa és més evident que ens cal marxar, senzillament, per sobreviure.

febr. 092014
 

Diumenge, d’una manera o altra, és el dia que ens serveix per tancar una setmana i encetar-ne una altra i, vulguem que no, de fer balanç dels darrers dies, amb l’esperança que tinguin continuïtat o amb el desig de canviar-ne el signe.

En el meu cas aquesta darrera ha estat una setmana estranya en què l’atzar de la descoberta i, sobretot, la complicitat inesperada dels més propers ha fet que un dimecres qualsevol esdevingui festa de guardar (de guardar en la memòria per sempre) o que un dijous, sense alterar la rutina de la feina i tot plegat, pugui tenir regust de vacances.

De vegades tot allò que tenim de bo al voltant es conjura per demostrar que qualsevol dia pot ser un dia especial, i que més enllà de la quotidianitat hi ha tot un univers per descobrir.

Fer balanç del que sigui, en aquest cas d’una setmana, i descobrir que has rebut molt més del que mai hauries pogut imaginar és una excel.lent manera d’encarar els propers set dies amb il.lusió.

css.php