No cal que en facis gaire cas

Em sembla que, aquest cop, ni Santa Teresa ni cap relíquia no poden treure ni una mica de responsabilitat del ministre del ram, Jorge Fernández Díaz, sobre el drama de Ceuta. Bé, llevat dels seus col.legues de partit, als quals ja els deu estar bé tot plegat.

Més morts a la costa.  Gent que fuig de la misèria en busca d’un futur mínimament digne, ni que sigui en una terra que no els vol.  Aquest cop, però, sembla que les morts haurien pogut ser evitades, perquè la causa no ha estat un temporal, ni res per l’estil.  Tot apunta al comportament de la Guàrdia Civil, que hauria disparat amb bales de goma i pots de fum contra unes precàries embarcacions (per dir-ne d’alguna manera).

Fins i tot el Ministeri ha hagut de canviar una primera versió oficial i admetre l’ús de materials antiavalots contra uns immigrants indefensos.  I això és greu.  És molt greu, molt inhumà i absolutament impropi d’un país que aspira a ser reconegut com a democràtic.  De tota manera, cap assumpció de responsabilitats, no fos cas, per més morts que hi hagi.  Al cap i a la fi, eren pobres, africans i il.legals.  Res de nou en les maneres de fer contra la immigració.

No fa gaires dies el mateix ministre reconeixia «casos puntuals de devolucions il.legals» d’immigrants.  Crec que li podem demanar al ministre si val  el mateix argument davant d’una inspecció del seu col.lega d’Hisenda, per exemple (nosaltres ho declarem tot menys alguna cosa que s’escapa del que diu la llei.  Però tots contents, oi?).

Cadascú que hi posi els qualificatius que li semblin més adequats.  Per la meva part, trobo indigne mantenir un ministre com aquest, un govern com el que li dóna cobertura i un país que assumeix tot plegat com a normal.

També per això ens cal marxar i construir un futur nou i millor, que no ha de ser tan difícil.

Tweet

El govern del País Valencià acaba de perpetrar un nou atemptat contra la ciència, en deixar sense data la presentació del nou Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.  El motiu?  Senzillmanet que el nou diccionari reconeix la unitat de la llengua catalana, una qüestió lingüisticament inqüestionable.

Però ja sabem que d’un temps ençà la política, la més baixa, rastrera i misserable de les polítiques, ha entrat arreu, a imposar la seva llei.  En l’àmbit de la llengua n’hem vist els efectes a tots els territoris de parla catalana, ja sigui directament, com en el cas que ens ocupa, ja sigui de la mà de les instàncies judicials, com en el de la immersió lingüística.

Llegint la notícia d’aquest nou atemptat a la raó, he pensat que la postura del PP (i la del PSOE) respecte a la consulta catalana  no és tan diferent.  En un cas es nega la realitat científica i, en l’altre, la realitat democràtica, que té els seus fonaments en la capacitat d’escoltar -i d’acceptar- la veu de la majoria, expressada, també, més enllà de les cites electorals.

La gran política del PP (i massa sovint la del PSOE)  és només una, unitarista i irracional fins a l’extrem.  Fins al límit, de fet, de negar qualsevol evidència que consideri contrària als seus interessos, en qualsevol àmbit (aquests dos que he esmentat no són els únics), amb el menyspreu més absolut de tot allò (i de tothom) que calgui.

Tweet

El col.lectiu militar menja a banda.  Ho han fet sempre, de fet, però en el cas de l’exèrcit espanyol, a més de menjar a banda, sembla que visquin també a banda de la realitat, en un univers propi i antic, molt antic.  Viril, mascle i antic.  O potser per això tan antic.

La setmana passada vam saber que el futur Codi Militar, la legislació que intenta regular les activitats d’aquells que han fet de les armes professió, incorporarà l’assetjament sexual com a delicte.  Es veu que fins ara no ho era.  Si afegim que també seran nous delictes el tractament humiliant i les amenaces (a dins del col.lectiu) no costa gaire endevinar com funciona aquesta gent si se la deixa actuar en una situació real de conflicte.

Però més enllà de la seva activitat professional, no vull ni imaginar la vida de moltes dones i de molts homosexuals que de bona fe, i potser per vocació  o per gana, van ingressar en unes forces armades on l’agressió sexual no és delicte.  Ah!  proveu a repassar la nòmina d’exministres de Defensa democràtics, que pot resultar un exercici molt revelador.

Francament, no sé si cal dir gran cosa més, davant l’evidència de la realitat.  Potser, a tot estirar, que si aquest és el model a imitar, no vull, de cap de les maneres, un futur exèrcit català.  Bé, he d’admetre que molt haurien de canviar els exèrcits i les seves maneres de fer, sobretot, perquè en vulgués un de nostre.

Tweet

El diccionari ens diu que la didàctica és la ciència que orienta i dirigeix el procés d’aprenentatge.  Fins ara, aquesta ciència l’exercien els mestres o els estudiosos de la matèria.  Ara, es veu que passa a ser competència de determinats jutges.  Tot un avenç pedagògic i democràtic.  De fet, m’ha tornat a la memòria el fet que el meu primer professor va ser un capellà que exercia de mestre sense cap altre mèrit que ser capellà, en una clara demostració del criteri pedagògic de l’escola franquista.

La darrera resolució el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya vol dictar com ha de ser l’ensenyament a Catalunya, pel que fa a l’equilibri de llengües, sempre que uns pares demanin una alguna cosa diferent a l’habitual, tot prescindint tant de les competències de les autoritats escolars, com de la praxi educativa, com dels drets de la resta d’alumnes que hi comparteixen aula.  Fantàstic.

Aquest és el sistema judicial espanyol.  Perquè no oblidem que, malgrat el nom del Tribunal, el sistema judicial és únic a Espanya.

Ben mirat, però, tampoc no ens ha de sorprendre la resolució, si tenim en compte que la guerra total contra la llengua a l’escola (entre altres àmbits, com ara els mitjans de comunicació o l’economia) ja fa dies que es va decretar a la Franja de Ponent, a les Illes, al País Valencià i també a Calunya, i que no és altra cosa que el resultat d’una sentència (potser caldria dir-ne condemna) del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Qui vol trencar la societat?  Qui vol dividir, fins i tot espais tan íntims i importants com les aules?  Qui vol enfrontar les famílies?  Qui, al capdavall, vol portar crispació i enfrontament a un sistema educatiu d’èxit que ha fet que unes quantes generacions de catalans hagin estat escolaritzats aprenent dues llengües correctament?  Els que ens proclamem independentistes no.

Aquesta resolució és la mostra més clara de quin és el futur que ens espera si seguim a Espanya.  La independència potser està plena d’incerteses, però seguir com ara és un cúmul de realitats que no ens podem permetre, ni a l’escola, ni enlloc.

Tweet