Gen 182011
 

"L’ús del català al senat no és propi d’un país normal".  Ho diu Mariano Rajoy, no jo.

Doncs un cop s’ha demostrat, amb les degudes limitacions, restriccions… -només faltaria- que el català es pot fer servir al senat, Espanya, ja oficialment, deixarà de ser un país normal, una cosa que alguns ja teníem clar des de fa temps, atesa la nul.la capacitat de perspectiva respecte a l’uniformisme castellà.

Però no patiu.  Hi ha molts més països anormals al món, capaços de reconèixer i fer servir diferents llengües en contextos tan solemnes com la cambra alta.  Alguns, fins i tot són a Europa, sap, Sr. Rajoy?

I és que com molt bé diu vostè, "les llengües estan per entendre’s i no per crear problemes".  Es veu, però, que només són problemes a Espanya, perquè ni a Catalunya ni arreu hi ha conflictes lingüístics com els que vostè destaca.  Al capdavall, aquesta barbaritat és per l’ús, insisteixo, limitat, del català al senat.  

Sigui com sigui, no cal patir, perquè tots sabem que és una qüestió de miopia social i de no saber veure la realitat més enllà dels propis nassos, o de les pròpies fronteres.  Això sí, sempre en nom de la indissoluble unitat de la nació espanyola.  I olé.

Gen 182011
 

Tot just ha acabat el Rally Dakar i els noticiaris van plens del triomf de Marc Coma en  motos i del segon lloc de Carlos Sainz, en cotxes.  I en un més que discretíssim segon terme, també es parla del triomf en la categoria femenina de motos, de Laia Sanz Pla-Giribert.

El que resulta sorprenent, no és aquest segon terme en què es recull el triomf de la Laia.  El que realment sorprèn (i indigna) és que els mitjans i el públic en general hagin conegut a aquesta motorista gràcies a la seva participació en el Dakar i no pels 10 (sí, 10) campionats del món i 9 d’Europa, de trial, que ha aconseguit fins ara.

Qualsevol esportista masculí, amb un palmarès similar (amb una mà ens sobrarien dits per comptar-los) seria absolutament conegut, el trobaríem en tota mena de suports publicitaris i hauria rebut una llarga tirallonga de premis i més premis laborals, esportius, culturals, reials…  Però en aquest cas, l’esportista es diu Laia i és dona.

Que vinguin lleis d’igualtat, que mentre en l’imaginari col.lectiu no tinguin cabuda les dones que practiquen algun esport que no sigui gimnàstica, natació o atletisme (i encara gràcies), no hi ha res a fer.  I és que a aquest país encara li falta molt, massa, per avançar.

Felicitats Laia, i no pel Dakar, precissament (tot i que també, només faltaria).

css.php