febr. 182018
 

De vegades costa molt, massa, trobar la paraula justa, el verb encertat, l’adjectiu precís que puguin transmetre tot allò que el cap processa però no acaba de deixar sortir enfora.  Tot sovint, aleshores, és el silenci el que ocupa el lloc de les paraules que es queden per dir.  I de vegades el silenci ho diu tot, i de vegades no acaba de dir ben bé res.

Segur que tots ens hem trobat en situacions com aquesta que acabo de plantejar.  Segur que, xerraires com som per definició, en algun moment no hem sabut què dir ni com expressar els nostres pensaments i se’ns ha passat l’ocasió de parlar.  I llavors, què?  Què fem, si el temps no té marxa enrere i el present només és un instant que se’ns en va i no torna?  Doncs quan això passa, ens toca buscar un nou moment, una nova paraula, o potser cap paraula, i sí un gest, una mirada de complicitat, una carícia, o senzillament la companyia amable en un espai conegut i acollidor.

El cap de setmana sempre és una invitació a recuperar tot allò que la voràgine del dia a dia ens roba.  És el moment de recuperar la calma, la serenor, la complicitat, i de caminar sense presa per camins còmodes, on les paraules no calen, o flueixen àgils i on fins i tot la pluja, de vegades molesta, de vegades necessària, pot esdevenir metàfora de tot plegat i fer net, igual com neteja l’atmosfera i la pols que ho arriba a envair tot.  Ahir dissabte i avui diumenge.  Temps de paraules, de gestos o de silencis?  Temps per compartir, potser. Temps de complicitat, en qualsevol cas.

css.php