Des 312018
 

I fins aquí hem arribat. Escurem amb delit les darreres hores d’un any que se’ns escola entre els dits, amb la certesa que no tornarà. Avui sembla obligat, potser per la consciència, potser per la saviesa i la necessitat d’aprendre, passar comptes amb aquests dotze mesos, abans d’arrencar definitivament el calendari i penjar-ne un de nou.

Si ens hi fixem una mica, més enllà de les anècdotes puntuals i de tot allò que diran i repetiran els mitjans de comunicació, segurament han estat uns mesos per seguir construint somnis impossibles, o per arraconar quimeres irracionals. Dotze oportunitats de tancar portes i llençar la clau, perquè no hi fem res allà on no tenim res a fer, i obrir horitzons nous de bat a bat. Dotze mesos per fer realitat algunes il·lusions i per dibuixar-ne d’altres que aviat es materialitzaran. O també per incorporar elements i espais nous que engeguen al foc moltes rampoines. Dotze mesos, al capdavall, per viure, cadascú a la nostra manera, i per retenir en la memòria, sabedors que igual com els fulls d’un almanac, res no impedirà que cada dia sigui nou i sorprenent, si així ho volem.

Ben mirat, aquest any potser no ha estat massa diferent dels anteriors. O potser ha estat un any de trànsit cap a noves realitats, qui ho sap. El temps ho dirà. Sigui com sigui, i vés a saber per quin atzar capriciós, ahir mateix, en una mena de preludi d’un final en alt, la boira es va obrir per unes hores, retornant-nos el blau d’un cel sempre seductor i permetent que, en girar els ulls amunt, poguéssim contemplar de nou les esteles d’uns avions que mai no s’aturen, d’aquí cap allà, traslladant destins i esperances; i les estrelles en la nit.

css.php