Des 212018
 

Avui, i ja fa uns dies, de fet, però especialment avui, ben bé podria ser qualificat com el dia de la provocació. Em sap greu, perquè sempre espero una mica més de l’espècie humana, però tot el que estem vivint aquests dies, i tot el que em temo que ens queda per veure avui, m’ha recordat aquells documentals de bestioles en què els mascles despleguen totes les seves habilitats i potencialitats per mirar d’intimidar altres mascles i, al capdavall, aconseguir la femella de torn, o el domini de la manada.

Avui, Barcelona és la capital mundial de la provocació. És una provocació fer un Consell de Ministres a Cataluna. També ho és la data escollida, i el lloc, i el desplegament policial, i les declaracions dels líders i del cor de palmers que els envolten. Però també ho és el tacticisme estèril del Govern, i les notícies confuses sobre què passarà avui, i la idea de controlar el territori tallant unes hores quatre carreteres o col·lapsant Barcelona. I també ho és presentar demandes preventives pel que pot arribar a passar, en nom de l’estat de dret, o cridar al diàleg des de l’amenaça. Tot marcar postura, i ben poca cosa més, no ens enganyem.

I després, què? Francament, només hi veig dues postures possibles. La primera, demà mateix plegar veles els uns i els altres, que arriba Nadal i toca tenir-ho tot a punt, i ja en parlament passat Reis, o carnaval, o Setmana Santa o el sant judici. La segona, que la provocació esdevingui acció, segurament violenta, i sense via de retorn.

Hi ha una línia invisible que encara no s’ha creuat, per més que molt se n’hagi parlat, que és la de la violència de gent d’aquí, farta i tipa de tot i de gairebé tothom, contra els interessos polítics, econòmics, socials… espanyols (i de retruc potser contra els nostres). Les crides sempre són a la mobilització pacífica, però si aquesta línia es travessa, no ens enganyem, no té retorn possible. Realment estem disposats a creuar-la? Realment hi ha res que valgui una vida? Aviat ho sabrem. Tot dependrà de si la provocació és només això, o si un bàndol, o l’altre, perd els nervis, tan fonamentals en tot desafiament, i tira pel dret.

Des 202018
 

Ben mirat, no sé per què m’ hauria de sorprendre, però encara ho fa, aixó d’encomanar-se a Déu o a la seva mare per resoldre qüestions massa mundanals i gens divines.  Per situar-nos, em refereixo al fet que l’alcaldessa de Logronyo, i vicesecretària de política Social del Partit Popular, Cuca Gamarra s’encomani a la Verge de l’Esperança perquè acabi amb la violència masclista.

I jo que pensava que els polítics estaven per mirar d’aconseguir una societat millor i més justa.  Però es veu que no, que quan la impotència, la incapacitat o la incompetència, directament, es fan més que evidents, les advocacions divines sempre són bona solució.  De fet, la senyora Cuca no fa res gaire diferent del que en el seu dia va fer el ministre de l’Interior atorgant condecoracions policials a una Verge, o abans un conseller de Medi Ambient que demanava l’ajuda de La Moreneta per acabar amb la sequera.

Bromes a banda, en resulta molt greu, més greu que esperpèntic, fins i tot, que una alta responsable de les polítiques socials més que mirar d’actuar des de la política, com d’ella s’espera, i que per això cobra, deixi en mans de la Verge la fi de la violència masclista.  Coses de l’ultracatolicisme quan arriba al poder, imagino.

Potser estaria bé recordar-li a l’alcaldessa Cuca el que diu la Bíblia, allò que cal donar a Déu el que és de Déu i als homes el que és dels homes.   En qüestions d’assassinats masclistes, no hi ha dubte, ni s’admeten matissos, no són cosa de Déu, ni de sa mare, sinó dels homes;  només dels homes. I ha de ser la classe política qui n’ha de trobar solucions, i no fugir d’estudi fiant-ho tot a la intervenció divina, en una actitud que, agradi o no, pot sonar a tolerància, si no a connivència.

Des 192018
 

Si busquem definicions de “terrorisme”, trobarem que el terme fa referència a la utilització de la violència indiscriminada contra les persones amb la intenció de crear una situació generaitzada de por entre una població més àmplia.  Atenent-nos a aquesta idea d’utilitzar la por per aconseguir uns determinats fins, crec que no és exagerat mantenir que contra Catalunya hi ha qui fa temps que utilitza el terror com a instrument polític.

A poc a poc anem veient com, a través dels tribunals, i per més que la major part de les denúncies quedin en res, es va actuant contra tothom que diu o fa alguna cosa que determinada gent, o determinats grups polítics, considera contrària a l’ordre establert.  Els darrers que van passant per aquesta pedra implacable són els periodistes.  Abans han estat els polítics, pallassos, titellaires, musics, mecànics, mestres, policies, humoristes, funcionaris…

Fa pocs dies vam saber de la incautació de telèfons mòbils i ordinadors personals d’alguns periodistes per mirar d’identificar les seves fonsts d’informació, en una actuació que ben poc té a veure amb els drets democràtics i amb la llibertat de premsa.  I més darrerament, encara, hem sabut que una periodista de Lleida, Anna Sáez, també ha fet cap davant dels tribunals per una denúncia de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena contra un article seu, publicat al diari “Segre” sobre el llibre “Operació trasllat”, que relata els fets de l’11 de desembre de 2017 al Museu de Lleida.

Un detall que em sembla rellevant:  aquestes darreres actuacions s’estan fent, o orquestrant, amb governs suposadament d’esquerres.  Els mateixos governs que demanen diàleg i no sé quantes coses més.  Els mateixos que parlen d’estat de dret.  Els mateixos que van aplaudir en el seu dia el 155 i que ara amenacen amb tornar-hi.  Els mateixos del ribot i dels GAL.  Situar les coses en el seu autèntic context, de vegades, ajuda a entendre la realitat i a valorar-la com cal, aban no sigui massa tard.

Des 182018
 

Poc se n’ha parlat, i no vull saber per què, de les informacions que van apareixent arran de la investigació del que va quedar dels atemptats de l’any passat a Cambrils i a les Rambles.  Si fins ara ja era més que sospitosa la relació de l’imam de Ripoll amb la policia, ara es veu que han trobat, al mòbil d’algun dels terroristes, informació sobre com fabricar artefactes explosius, en documents amb membret del Ministeri de l’Interior.  Però siguem càndids i pensem que els tals terroristes eren també uns hàbils pirates informàtics i que van entrar en els ordinadors ministerials.  Deu ser això, oi que sí?

També se’n parla poc de les burles d’alguns alts representants polítics sobre la vaga de fam que segueixen quatre presos, també polítics, a Lledoners.  Frivolitzar sobre segons quines coses, i al darrera d’una vaga de fam hi ha la salut i qui sap si la vida, hauria de desqualificar, sense miraments, els seus responsables.  Però ja se sap, en aquest país, segons qui pot dir el que vulgui amb total impunitat.  I aquest és el cas, entre molts d’altres.

Finalment, també se’n parla poc de les amenaces que des del Ministeri d’Exteriors s’estan fent als membres de la comunitat diplomàtica, si gosen posicionar-se a favor del procés català.  És el que té posar al capdavant del Ministeri un pistoler a sou, de la política.

I de propina, ben poc es parla de la manca de lideratge al nostre país.  Amb Puigdemont a fora, la sensació de buidor és enorme.  Tot és un anar fent, preparant el terreny a un judici que tampoc no solucionarà res, ans al contrari, i que ens trobarà amb la guàrdia baixa i amb la iniciativa en mans d’aquells que ens volen destruir com a país.  Però el tema és si ha d’haver o no mobilitzacions divendres.  I l’endemà?


Des 172018
 

El dia de la Marató és, entre moltes altres coses, un dia de contrastos.  Ja d’entrada tenim tot un país mobilitzat en una pila enorme d’activitats a tot arreu amb l’única finalitat de recaptar fons per a la investigació científica d’alguna malaltia, com ara, enguany, el càncer.  A l’altra banda, però, tenim la dura realitat d’unes polítiques que any rere any han anat retallant fins a l’ofec els diners que s’hi destinen, a investigació.

També és el dia en què multitud de gent anònima dedica una part important del seu temps lliure de diumenge a atendre les trucades telefòniques des d’algun dels quatre centres de comunicacions del país.  Però també és el dia en què rostres famosos es posen davant de les càmeres, telèfon en mà, mostrant una imatge solidària que res no té a veure amb la seva realitat de cada dia, com ara una Inés Arrimadas, per posar només un exemple, que tancaria TV3 si pogués, amb el seu millor somriure, jugant a fer-se la solidària.  En quin idioma devia atendre les telefonades, per cert?

Però per damunt de tot, el gran contrast és el dels polítics que es vanten de destrossar el sistema sanitari, o que justifiquen la retallades injustificables, disfressats de defensors d’allò que trinxen cada dia, amb cara de no haver trencat mai un plat.  A l’altra banda, milers i milers de persones que pensem que el futur passa pel coneixement i per la ciència, no per la política de baixa volada.

Així és aquest país, un debat constant entre el seny i la rauxa.  Entre la dignitat i la impostura.

Des 162018
 

Recta final cap a les festes nadalenques.  Qui més qui menys va enllestint la decoració pròpia d’aquests dies i va concretant com i, sobretot, amb qui, els passarà.  I avui, La Marató, aquella cita de cada any amb un futur que volem millor, amb la investigació, que hauria de fer pujar els colors als responsables dels diners públics, però que es veu que no.  Però és el que hi ha.

Venen dies per somiar i per omplir-nos de bons desigs.  Dies per compartir amb aquells que estimem i que tant podem tenir a la vora, com a l’altra punta de món.  Tant li fa, perquè allò que realment importa és qui trobem quan tanquem la porta de casa, cara a cara o en el record.  Sigui com sigui, aquest algú que sempre ens espera i ens acompanya és la nostra perfecta parella de ball, soni la música que soni.

Avui pot ser un bon dia, entre llums de colors i crides a la solidaritat, entre rituals de tota mena, per recordar que mai no estem sols i que sempre hi ha qui ens fa viure amb més intensitat, amb més ganes i amb més il•lusió.

Des 152018
 

Una de les virtuts que va tenir en el seu moment el famós, i ja massa llarg, procés català, va ser la seva capacitat de prendre la iniciativa, de construir un relat lògic i coherent, acceptat o no per tothom, però efectiu.  Aquest avantatge que durant molts mesos va permetre d’avançar, però, es va interrompre fa poc més d’un any, quan des de Madrid, i amb l’ajuda impagable de tots els seus altaveus mediàtics, polítics i judicials, es va començar a gestar un altre relat, a partir de paraules i de conceptes que en ben poc temps van adquirir un protagonisme i una efectivitat inimaginables, fins al punt de dur Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó.  Les paraules clau, aleshores, van ser sedició i rebel·lió.  I ja veiem si n’han fet, de mal.

Ara, molt em temo que ens trobem en un segon nivell d’aquest, diguem-ne, contra-relat.  Ara, el concepte és violència.  Qualsevol expressió púbica de dissidència és reprimida, a cops si cal, donant d’aquesta manera ales a un imaginari de violència al carrer, desmentit per la realitat, a poc que mirem amb una mínima perspectiva el funcionament de qualsevol societat del nostre entorn, però que cada cop va agafant més i més cos, i que facilita, i de quina manera, més repressió i més involució.

El proper divendres, el del Consell de Ministres a Barcelona, serà un nou punt d’inflexió del procés, en què el relat de la violència (imaginada o volguda, però no real) es farà protagonista, ja veurem fins a quin punt, i amb quines conseqüències.  La meva pregunta és només a qui beneficia tot plegat?  I molt em temo que, vistos els arguments i el posicionaments a banda i banda, no només a Madrid.

Des 142018
 

De tant en tant la vida es complica i tot resulta fosc, trist i prescindible.  No sabem gaire com ni per què hem arribat al punt on ens trobem, i decidir cap a on anar, de quina manera, o em companyia de qui, resulta una feina titànica que ens supera i ens bloqueja.

Segurament tots hem tingut aquesta sensació en algun moment o altre de les nostres vides, en general més còmodes, més plàcides i, inclús, més predicibles.  Però el caos i els núvols existeixen, igual com les tempestes.  I quan l’aiguat ens cau a sobre, què fem?  Si tenim dos dits de seny, arrecerar-nos allà on sabem que estem segurs, per fràgils o temporal que sigui el recer, i anar valorant possibles passos a fer.  Podem arribar fins a un altre portal?  Hi ha algun voladís o algun balcó que doni aixopluc?  I així, a poc a poc, anem esquivant la tempesta i anem avançant mentre la nuvolada passa.

Buscar la seguretat del que tenim més a mà, més a la vora, sempre és una aposta sàvia.  De vegades, si no, pot passar que de tant mirar el cel, gris i amenaçador, se’ns passin els coberts que ens poden arrecerar.  Així doncs, per si de cas, mirem de no oblidar què i qui tenim al costat realment, per quan arribin els aiguats i tot es torni confús i complicat.

Tot plegat pot semblar massa evident, però tant nosaltres sols, com en la nostra vida en societat, de tant en tant, ens perdem en el caos i tenim la temptació de remenar-nos-hi, a cara descoberta, amb l’esperança, sempre vana, que no podrà amb nosaltres, i amb una gosadia sempre excessiva.  Aleshores, normalment massa tard, ens adonem que és quan tot es confon, que cal aturar-se, pensar, abandonar els objectius massa llargs, i anar avançant, pas a pas, però amb seguretat, sabedors que alentir els moviments no és cap renúncia, ni cap símptoma de fracàs.

Des 132018
 

Llegíem ahir que Càritas ha fet públic un informe que denuncia que una de cada tres persones de la diòcesi de Barcelona no viu en un habitatge digne, ja sigui per amuntegament, per insalubritat, perquè es tracta d’un assentament il·legal, perquè corre risc de desnonament…  mil i un motius pels quals el dret a un habitatge com cal s’alluna de la realitat.

No fa gaire, també vam poder llegir que cada cop és més la gent que acaba vivint en un traster de lloguer, tipus Bluespace o similar, que sempre és més barat que un pis, encara que sense cap condició sanitària ni de salubritat, evidentment.

Ens agradi o no, aquesta és la realitat d’una tercera part dels nostre veïns.  Una realitat que deixa en foc d’encenalls allò que diu la sacrosanta Constitució que, segons com s’aplica implacable i sense miraments, però que, pel que fa a la seva part declarativa, no passa de carta als reis (molt d’aquests dies).  Curiosament, aquesta part de bons propòsits sense més, és la que afecta als drets bàsics dels ciutadans, com ara la salut, el treball, o l’habitatge dignes.  Queda clar que el que és fonamental és la unitat de la pàtria i no la qualitat de vida dels ciutadans.  Perquè els habitants de Barcelona i la seva àrea metropolitana (i de tot Catalunya, per extensió) també es deuen i són regits pels dictats constitucionals, oi que sí?

Tot molt clar des del principi, i cada dia que passa, més evident.

Des 122018
 

Ahir es va presentar un llibre, “Operació trasllat. Art de Sixena” amb una bona colla d’imatges d’aquell dia.  Marga del Campo i Jordi V. Pou en són responsables, i a ells hem d’agrair la crònica d’uns fets lamentables, que ens mostren imatges noves i tan contundents, com la de dos guàrdies civils fotografiant-se satisfets davant d’alguna de les obres, al més pur estil del gran caçador blanc amb la bota a sobre de l’elefant acabat d’abatre, en una demostració d’un primitivisme encara ben viu en determinades esferes.  L’acte de presentació també ens va deixar altres imatges, com ara les d’alguns personatges, amb rostre de satisfacció, que fa un any perseguien les càmeres i que ahir n’eren objectiu preferent. 

Avui fa un any i un dia de la condemna a l’espoli d’un seguit de peces del Museu de Lleida que, per la força del 155 van fer cap a Sixena.  Tots els que hi vam ser, aquell dia, davant del Museu recordarem un seguit d’imatges molt difícils d’esborrar.  Des de la Guàrdia Civil entrant armada en un espai de cultura, fins a la dels mossos protegint l’acció, passant per polítics inqualificables que, després d’avalar la usurpació de les institucions, es volien fer la foto al costat dels defensors de les obres, o les d’altres polítics, de diferents partits buscant les càmeres perquè quedés constància que ells també hi eren.

Però per a mi, i per a molts com jo, que fa un any ens vam aplegar davant del Museu en solidaritat amb aquells que es troben al costat de la cultura, la gran imatge de tot plegat és, i serà sempre, la del personal de l’equipament, molts d’ells amb la bata blanca de feina, un cop van marxar els camions, a la porta del moll de càrrega, amb el dolor i l’orgull al rostre, rebent l’aplaudiment, i tornant-lo, de tots els que els havíem d’agrair un treball immens i constant en defensa de l’art i de la dignitat de tots nosaltres.  Aquesta és la imatge de la feina ben feta, encara que el resultat sigui el que finalment ha estat.  Gràcies pel vostre esforç.  Ens honora a tots, com a país.

css.php