Soroll de sabres

 Actualitat  No Responses »
des. 112018
 

Soroll de sabres, novament.  Tota una constant en la història d’Espanya, un país que sembla que només sap resoldre els conflictes a cop d’espasa, o a cop de creu.  Ara, però, al Segle XXI, els sabres s’embeinen en togues i els fa servir una policia al servei de la classe política.  Tot canvia, i es veu que el vell exèrcit prou feina té venent armes que no acaben de funcionar, o que són tan intel·ligents que no maten civils.  Sigui com sigui, soroll de sabres en defensa de la unitat d’Espanya, de nou.

Fa dies que es torna a parlar, i cada cop amb més força, del 155, en una esbojarrada competició, a dreta i esquerra cap a la meta del feixisme.  Ara que a Madrid ja saben que el poden aplicar sense gaires miraments i que poca resposta té, el fantasma del colpisme constitucional torna a planar sobre la nostra vida.  De fet, és l’espantall perfecte contra qualsevol acte de protesta.  Tot és terrorisme, a hores d’ara, i intervenir la Generalitat, destituir el Parlament i prendre el control de la policia costa ben poc i hi ha les majories més que suficients per fer-ho de nou, amb més intensitat, si cal, i pel temps que calgui.  Ben mirat, no ve d’un altre Govern a la presó o a l’exili.  Tampoc passa gran cosa, quan es pot inventar un relat que tot ho justifica i que, vistos els resultats, dona bons rèdits electorals.

I mentre el voltors tornen a alçar el vol sobre les possibles preses, una colla d’innocents seguixen a la presó, en vaga de fam, com a única forma de protesta davant tanta injustícia i, per què no dir-ho, de tanta indiferència, mal dissimulada entre molta xerrameca buida, i amb una demostració de força de l’executiu espanyol anunciada per al nefast dia 21.

No aprenem, i potser és que estem condemnats a repetir la història.  Encara no som prou conscients que quan els gossos borden, alguna cosa senten.  O potser és que ja va bé, tot plegat.

I ara, què més?

 Actualitat  No Responses »
des. 102018
 

Sempre he pensat que tots servim per a alguna cosa, que tots tenim una feina a fer, encara que no tothom la mateixa, i que el millor i més productiu és que cadascú de nosaltres s’encarregui d’allò que sap, o que faci allò que li pertoca.  Quan les coses van així, els resultats són millors, i costaria ben poc trobar exemples ben recents.  Con diu la dita, les aranyes per filar i l’home per treballar.

Traslladant aquesta idea a la política, en sentit ampli, caldria demanar que el Govern governi, que el Parlament legisli, que la policia garanteixi la seguretat, que la societat civil actuï com a tal, d’acord amb la missió que cada entitat tingui, i que el president presideixi.  I és que cada dia que passa em costa més pair que siguin els col·lectius cívics els que hagin de tirar del carro i que la sensació de desgovern creixi a poc a poc.  Em costa veure el president tancat a Montserrat en un dejuni voluntari i simbòlic d’un parell de dies, mentre companys seus de partit pateixen reclusió forçosa a la presó i s’enfronten a una vaga de fam que els pot passar una molt dura factura física.

Catalunya és un país de «cumbaiàs»  mal reciclats.  Un país de gestos i de grans muntatges, com ja s’ha demostrat repetidament aquests darrers anys, però sense capacitat, pel que sembla, de tirar endavant quan arriba el moment en què els gestos i les paraules no són prou.  On és la línia d’actuació a seguir, ara que la repressió ens ha caigut a sobre i ens amenaça de nou?  On, la resposta a les mentides i les difamacions de cada dia?  On, el pla de govern que orienti la societat cap a un objectiu compartit?  On, el discurs esperançador per un futur realment possible?  On, al capdavall, la coherència amb la feina feta per tots els que pateixen presó, exili o persecució, més enllà de reconeixements oficials i gestos bonics, però inútils?

Esperem que els dejunis i el recolliment il·luminin i ajudin a trobar el camí.  I si no, sempre ens quedarà muntar alguna que altra vetlla, a la llum de les espelmes i amb cançons i guitarres de fons, o novenes arreu del país, o processons, ja posats, perquè el que cada dia tinc més clar és que les formes poden canviar, es poden modernitzar poc o molt -de vegades molt poc-, però les idees i la manera de pensar i de raonar, no tant.  I així ens va.

Un moment, si us plau.

 Actualitat  No Responses »
des. 052018
 

En aquests temps que corren, on sembla que tot es pot vendre i comprar, on qualsevol cosa té un peu a l’aparador o a Internet, i on tot ha de ser al nostre abast, de manera immediata, així que en tinguem ganes, potser cal, de tant en tant, trepitjar el fre amb força, aturar tota aquesta voràgine uns dies i aprendre, de nou, a valorar l’autèntica riquesa, la que no es despatxa a les botigues.

Ben mirat, potser l’autèntica riquesa és la fortuna de poder trencar amb la rutina, amb les convencions que ens imposa el dia a dia, i fer un petit parèntesi que, com per art de màgia, ens transporti a un escenari nou, desconegut, on tot estigui per descobrir i per veure, on puguem deixar-nos seduir per altres realitats ben diferents a la nostra, ni que sigui de manera efímera, uns pocs dies.

Algú pot dir que aquests parèntesis en la quotidianitat també es compren amb diners.  Cert que costen algun que altre quarto, però també és cert que el temps, l’oportunitat i les ganes no tenen preu, i no estan a la venda.  Potser aquí hi ha la clau de volta de l’autèntica riquesa:  en poder i saber administrar aquests intangibles, i altres com ara els afectes, les il·lusions, les complicitats i els records amables, cada dia més antics, però sempre nous.

Es nota que som a la porta d’un pont llarg.  Bon moment per recuperar una cançó que ja té més de quaranta anys, com gairebé tot aquests dies, i que ens convida a reflexionar sobre què és l’autèntica riquesa, i qui sap si no ens adonarem que som molt més rics que no ens pensem.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=76ukPUKm2oI[/youtube]

On anem?

 Actualitat  No Responses »
des. 042018
 

Quatre persones en vaga de fam i més d’un any de presó o exili per a una bona colla de persones innocents, i de milers de ciutadans que arreu del país es neguen a oblidar la injustícia i segueixen reclamant llibertat, sense demanar-se de quin color polític és ningú dels que pateixen tan brutal repressió.  Al davant, però, les misèries de partit o de tertulians i analistes de tota mena que encara són capaços de demanar per què només fan vaga de fam aquests i no aquells, des del confort de la taula parada, de les portes obertes i dels sous dels platós.

Certament, fa dies que la mediocritat s’ha instal·lat a la nostra realitat política i no troba, o no vol trobar, la manera de sortir del cul de sac judicial en què es troba immersa.  L’única resposta que se sent, davant de tanta insolvència, són les paraules buides, de tan repetides, i la claudicació davant de l’opressor, disfressada de ferma convicció o d’un invisible sentit de responsabilitat (no gosaria dir d’estat).

Em sap greu, però els nostres responsables han girat l’esquena a una població decidida i amb conviccions fermes,  que no vol callar, que va donar la cara quan calia, i que la tornaria a donar si realment calgués.  I fins i tot estan girant la cara als seus propis companys, enmig d’un laberint d’enquestes electorals i d’especulacions sobre futurs alcaldes i regidors.  Potser el que realment estan buscant és el desencant i l’abstenció?  Potser tot plegat només és una feina d’anar aplanant el camí? només el primer pas a la derrota definitiva?  Andalusia ha indicat prou bé on s’arriba quan no se sap on es va.  Els següents nosaltres?

Benvinguts a la realitat

 Actualitat  No Responses »
des. 032018
 

Fa dies que ho anàvem dient, però es veu que ningú no escolta fins que és massa tard.  Tot això del procés, de Catalunya i tot plegat no només va d’independència, sobretot va de democràcia, i Andalusia n’ha estat la demostració més evident, no la primera però sí la més àmplia.

Els resultats electorals d’ahir demostren que festejar amb l`»a por ellos«, compartir manifestació i discursos amb la dreta mes rància, defensar la indecència democràtica de la corona, aplaudir el 155 i la repressió,  i substituir l’ideari polític pel discurs de l’odi, no resulta de franc.  L’esquerra, en el seu conjunt, ha perdut estrepitosament, i molt em temo que per a molt temps.  Segurament, una part per la covardia del silenci còmplice, i la major part per la seva esbojarrada cursa, que mai no pot dur enlloc, amb els fills del franquisme.

L’extrema dreta governarà Andalusia si res no ho evita.  Una extrema dreta fundada per prohoms franquistes, de la mà de l’extrema dreta de nova fornada que ha fet de l’odi bandera, i amb la crossa imprescindible dels nostàlgics de la dictadura, que desprès de dècades de silenci, ara ja saben que poden parlar, i governar, sense cap por i sense cap mirament.

I molt em temo que això d’ahir només és el tràiler del que arribarà més d’hora que tard arreu.  La bèstia ha sortit del cau i no hi ha cavallers amb armadura ideològica suficient per fer-li front.  És el que té donar ales al monstre pensant que no alçara el vol.  Benvinguts al Sud.  Benvinguts a l’Espanya real.  I que us faci profit, la vostra recepta.

Desembre

 Actualitat  No Responses »
des. 022018
 

I com aquell que no vol la cosa (o potser, malgrat tot, segons com es miri) ja som al desembre, aquesta mena de cursa d’obstacles que ens presenta el calendari, o de final en alt d’un any que se’ns en va.  I és que el desembre és un mes que passa com bonament pot, mig espetegat entre el pont estrany de la immaculada constitució, les festes nadalenques, els sopars d’empresa i els bons auguris per a l’any que ja s’apunta.  Tot plegat, una mica estressant, però sempre sorprenent.

Desembre també és el moment d’anar tancant un any i començar a fer-ne balanç, per veure si van quadrant els números.  Un mes propici, per una raó o altra, per mirar enrere, per pensar en aquells que no són amb nosaltres, o per fer memòria d’allò que un dia va començar, enmig de totes les incerteses pròpies d’un hivern que ja tenim a tocar.

Avui, dia 2.  Un dia que, segons el refranyer popular, obliga a mirar el cel, a veure si plou o no.  Diu la dita que si plou per santa Bibiana (avui), plou quaranta dies.  De moment, i tot i que la pluja sempre acostuma a dur riquesa, sembla que la cosa no anirà per aquí.  I segurament tampoc cal, que ja portem prou aigua, que el que s’havia de netejar ja s’ha netejar, que ja s’ha fet prou saó, i que una mica de treva al paraigua no ens farà cap mal.

Saludem el desembre, mes de memòria i de festa.  I aprofitem avui mateix, que és diumenge, per gaudir de la calma meteorològica que sembla que tindrem, i per carregar les bateries per a les properes setmanes, sempre intenses i sempre seductores.

Caspa

 Actualitat  No Responses »
des. 012018
 

Caspa és poc.  Tota la crosta més rància i més florida de la noblesa catalana es va reunir fa ben poc en un sopar, responent a la crida de la Diputació de la Grandesa d’Espanya i Títols del Regne -sí, sí, la cosa existeix i es fa dir així-, en representació d’uns 800 títols nobiliaris que deuen formar l’encara viva i encarcarada cort de nobles.  I poca broma, que la tal Grandesa és òrgan assessor del Ministeri de Justícia.

L’objectiu de tan solemne convocatòria era només un:  demanar a la noblesa catalana que tanqui files en defensa del Rei, en tant que garant de la llibertat i la democràcia.  Déu n’hi do.  Pel que sembla, la petició va ser ben acollida per part de les entitats, diguem-ne, locals o regionals:  el Reial Cos de la Noblesa de Catalunya, o el Reial Estament de la Noblesa del Principat de Girona, sense anar més lluny.  Aquí també anem ben servits, de caspa.

Malament rai quan el Rei necessita la seva cort d’aduladors per sobreviure, i malament quan la resposta és el tancament de files, ni que sigui per sobreviure davant una hipotètica amenaça republicana.  Però així són l’Espanya i la Catalunya del Segle XXI.

Serà per afinitat fonètica, però llegint aquestes coses no he pogut evitar pensar en la «Casta diva», de l’òpera de Bellini, en què la sacerdotessa Norma invoca la lluna i calma els ànims dels gals que volen combatre els romans, tot augurant-ne l’autodestrucció, pels seus vicis, i demanant pau.  Aquí, en canvi, és el duc de Fernández-Miranda, degà de la Diputació de la Grandesa, qui invoca la «Caspa diva» a enfrontar-se a qui calgui per defensar la lluna.  Com canvien els temps.  Però, és clar, una és art (la casta)  i l’altra un fòssil (la  caspa).  Totes dues dives i eternes.  Personalment, em quedo amb aquests gairebé nou minuts de grandíssima música, i amb el seu missatge.  Manies de qui no té títols, suposo.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=EymTEllr20s[/youtube]

 Newer Entries
css.php