març 162013
 

El prestigi de la classe política -i lamentablement, també, de la política (sense classe)- està sota mínims i baixant, perquè cada dia que passa se situa més lluny de la realitat d’una població que espera, i no troba, respostes i solucions.

El darrer exemple d’aquest distanciament (per no dir menyspreu) de la realitat l’hem viscut amb la supressió de l’anunciada cimera anticrisi.  Es miri com es miri, un fracàs estrepitós i una nova constatació que els interessos de volada gallinàcia dels partits sempre se situen per sobre de les necessitats de la població.

No és un fracàs del Govern, no.  Tant de bo ho fos.  És el fracàs de tot el Parlament, de tots els grups polítics que l’integren;  perquè tots, sense excepció, estan jugant amb les mateixes cartes, que no són les nostres.

Amb la situació actual, amb xifres d’atur rècord, amb una quantitat indecent de població vivint sota el llindar de la pobresa, amb un de cada quatre nens mal alimentat, amb malalts i pensionistes que no es poden pagar els tractaments, i amb unes perspectives de no futur, que els nostres diputats siguin incapaços de seure i mirar d’acordar alguna mesura per millorar, ni que només sigui una mica, la situació de la ciutadania, no té perdó.

Realment, cada dia que passa tinc més clar que no ens representen.  De fet, dubto molt que vulguin representar-nos.  Ells fan la seva guerra per mantenir els seus privilegis, i nosaltres la nostra, per seguir vivint.

css.php