març 202013
 

Gran exercici de transparència el dels polítics;  el darrer, Oriol Pujol.  Dimiteixen dels càrrecs al partit (els que no donen ni diners ni influències) però no dels institucionals (els que els paguen el sou i atorguen poder).  Val a dir que, com a mínim, Pujol ha dimitit (o delegat, o s’ha apartat, o abdicat o què sé jo) de líder del seu grup parlamentari, però no sé si és prou.

El gran exercici de transparència (d’honestedad, de fet) que tenim pendent és que tots, absolutament tots, els càrrecs polítics estiguin nets de sospites.  I això vol dir no estar ni imputats.  La resta, feina a mitges que no serveix de res.  Hem d’exigir exemplaritat en els nostres representants.  Exemplaritat sense cap ombra de dubte.

Vivim temps de poca solidesa moral, per dir-ho d’una manera suau.  I ara veiem que el partit és el més important, per als polítics.  Més que el servei públic, pel que es veu.  Només així s’entén una renúncia a un càrrec de partit i no a un d’institucional.

I a qui l’importa un partit?  Molt em temo que només a aquells que, sota unes sigles, han fet carrera professional (no sé ni si dir-ne política).  Doncs ja que el partit és el prioritari, potser caldria demanar que el propi partit, aquest ens tan important, s’ocupés del seus fills descarreats i, de passada, aportés una mica de netedat  i projectés una imatge de decència sobre les nostres institucions.  Al cap i a la fi, seguim votant partits, no persones (no ho oblidem).  Ben segur que si votessim persones, el mapa parlamentari seria molt diferent a l’actual.  Quanta gent penseu que votaria personatges imputats, investigats o pendents de judici?  Per tant, que el partit assumeixi la seva responsabilitat, i també sobre aquells que designa per representar-lo.

Benvingudes les assumpcions de responsabilitats;  però si us plau, de totes (si realment es vol que la població en general puguem  confiar en els partits).

Per cert, imagineu el panorama el dia que definitivament ja no puguem creure en els partits?  Doncs això.

css.php