març 172013
 

Quan una emissora de ràdio interromp el seu programa esportiu (futbolístic, de fet), l’endemà de la remuntada del Barça contra el Milan, i durant una entrevista en directe amb Andoni Zubizarreta, vol dir que ens trobem davant d’una informació de vital importància, o poc menys.

Justament això és el que va passar dimecres, un cop la fumata blanca que sortia de la Capella Sixtina anunciava l’elecció d’un nou papa.  Qui ha dit que l’església catòlica no té seguidors?  Serà que no s’hi posa prou bé, perquè quan ho fa…

Reconec una clara admiració per la manera de fer, a nivell formal (els continguts i la ideologia són tota una altra cosa), del Vaticà.  De fet, durant una setmana ben bona, han aconseguit de capitalitzar les primeres planes de tots els mitjans i de tots els informatius, han atret corresponsals de mig món (i potser faig curt) i, fins i tot, han aconseguit recuperar per al servei actiu personatges prou entranyables com la llegendària corresponsal Paloma Gómez Borrero.

Sempre s’agraeix un parèntesi en la cruesa i en la mediocritat informatives.  Aquest conclave (i el procés previ) ha estat una mena de cap de setmana llarg en què hem pogut parar atenció i comentar coses que la rutina no ens deixa gaudir, com ara la pompa vaticana i tot el seu desplegament escenogràfic, uns actius que la major part d’institucions han perdut, segurament per sempre.  Val a dir que prou poden,  els cardenals, amb l’escenari per on es bellugen.

Ara anirem tornant a la monotonia, mentre ressonaran encara, cada cop amb menys intensitat, les opinions i auguris sobre el nou pontífex.  El temps i la història el jutjaran.  No cal patir.  Personalment, em quedo amb aquest parèntesi; ben bé un “dia del Senyor”, que ha durat una mica més.

Aprofitem avui, que és diumenge, i mirem de fer alguna cosa que realment ens admiri i ens alleugereixi del dia a dia, o ens faci aprendre a mirar d’una altra manera el món, ara que la desconnexió amb Roma sembla un fet consumat.  Proposo, per exemple, avui que és el dia de la poesia catalana a Internet, repescar algun d’aquells vells poemes que ens ajuden a retrobar-nos amb allò que som, com ara, els primers versos d’aquest de Joan Maragall:
A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

css.php