març 092013
 

Mentir és una activitat humana que determinades persones practiquen de manera sistemàtica, però que, tard o d’hora, s’acaba revelant com a voluntat conscient d’enganyar i, per tant, deixant en evidència qui la practica.

A nivell polític, la mentida també és pràctica habitual, lamentablement.  L’engany, fins i tot, es pot revestir de consciència col.lectiva, per amagar una realitat que no interessa mostrar tal com és.  Aquest és el cas de la gran mentida que des de l’adveniment de la suposada democràcia en què vivim havia pres carta de naturalesa i s’havia arribat a admetre com a veritat absoluta i pauta de comportament.  Aquesta gran mentida és que en absència de violència es podia parlar de tot.  El gran paradígma de la democràcia.

Aquesta afirmació, com a argument contra el terrorisme, ha tingut la seva vigència durant dècades i ha servit per evitar debats incòmodes per a l’Estat.  Però la mentida mai no és eterna i sempre s’acaba descobrint.  Ara, sense terrorisme, ja sabem que tampoc no es pot parlar de tot.  De fet, no es pot parlar de res que qüestioni mínimament la interpretació tendenciosa que els partits majoritaris a Espanya han fet de la Constitució.

D’aquesta manera, un cop revelada la mentida com a tal, desobrim l’autèntinc rostre de la política espanyola (no m’atreviria a dir-ne democràcia), aquell que no permet cap dissidència ni cap veu en contra.  La veritat és l’amenaça militar a qualsevol proposta independentista, la guerra bruta contra qualsevol partit que en doni suport, o la impunitat absoluta per proferir insults de tota mena.

Aquesta és la realitat dels partits que s’han anat alternant en el govern espanyol des de fa dècades.  La realitat dels Bono, Ibarra, Iglesias, Guerra…, per parlar només de la suposada ala més esquerranosa, social i tolerant de la política.  I és que potser tota aquesta casta no està acostumada a parlar.  A ordenar  i a  mentir, sí; però a parlar i a dialogar, no.  I no n’aprendrà mai.

 

css.php