març 212013
 

Els actes de la cerimònia d’entronització de Jorge Mario Bergoglio com a pontífex ens han deixat una bona colecció d’imatges dignes de comentar.  A mi, la que més m’ha sobtat és la profussió de mantellines als caps de les dones.  Aquesta imatge, de fet, m’ha fet recordar aquelles velles pel.lícules familiars de 8 mm de fa més de quaranta anys, en què les sortides d’una missa retrataves un seguit de dones treient-se i plegant amb cura les preceptives mantellines negres.

Al costat de les mantellines, els uniformes militars, les insígnies i les medalles, com en el cas del Príncep d’Astúries.  Reconec que em segueix fent angúnia la combinació d’uniformes militars i de sotanes.  Potser és que els temps en què aquesta barreja ens va ofegar fins a límits impensables encara és massa present entre nosaltres.

Algú dirà que sòn coses del protocol vaticà.  No ho sé, perquè no el conec.  Però el que sí que sé és que la cancellera Angela Merkel no portava mantellina, ni tampoc la presidenta Dilma Rousseff, per exemple.  Per tant, això que les dones s’hagin de cobrir el cap no és res que no es pugui evitar sense més complicacions.  Si es vol, evidentment.

A propòsit de tot plegat, dues preguntes:

– Com s’harmonitzen les crides del nou Papa a l’austeritat i a la pau amb els vestits militars?  No oblidem que allà on intervenen els exèrcits, allà on s’imposa la guerra, la pobresa i la missèria es fan norma.

– Quina diferència hi ha entre les mantellines catòliques, tan respectades pel que sembla, i  els mocadors islàmics, tan denostats?

Mantellines, medalles i sotanes, mala combinació.

març 202013
 

Gran exercici de transparència el dels polítics;  el darrer, Oriol Pujol.  Dimiteixen dels càrrecs al partit (els que no donen ni diners ni influències) però no dels institucionals (els que els paguen el sou i atorguen poder).  Val a dir que, com a mínim, Pujol ha dimitit (o delegat, o s’ha apartat, o abdicat o què sé jo) de líder del seu grup parlamentari, però no sé si és prou.

El gran exercici de transparència (d’honestedad, de fet) que tenim pendent és que tots, absolutament tots, els càrrecs polítics estiguin nets de sospites.  I això vol dir no estar ni imputats.  La resta, feina a mitges que no serveix de res.  Hem d’exigir exemplaritat en els nostres representants.  Exemplaritat sense cap ombra de dubte.

Vivim temps de poca solidesa moral, per dir-ho d’una manera suau.  I ara veiem que el partit és el més important, per als polítics.  Més que el servei públic, pel que es veu.  Només així s’entén una renúncia a un càrrec de partit i no a un d’institucional.

I a qui l’importa un partit?  Molt em temo que només a aquells que, sota unes sigles, han fet carrera professional (no sé ni si dir-ne política).  Doncs ja que el partit és el prioritari, potser caldria demanar que el propi partit, aquest ens tan important, s’ocupés del seus fills descarreats i, de passada, aportés una mica de netedat  i projectés una imatge de decència sobre les nostres institucions.  Al cap i a la fi, seguim votant partits, no persones (no ho oblidem).  Ben segur que si votessim persones, el mapa parlamentari seria molt diferent a l’actual.  Quanta gent penseu que votaria personatges imputats, investigats o pendents de judici?  Per tant, que el partit assumeixi la seva responsabilitat, i també sobre aquells que designa per representar-lo.

Benvingudes les assumpcions de responsabilitats;  però si us plau, de totes (si realment es vol que la població en general puguem  confiar en els partits).

Per cert, imagineu el panorama el dia que definitivament ja no puguem creure en els partits?  Doncs això.

març 192013
 

Muriel Casals, presidenta d’Omnium Cultural.  Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana.  Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.  Tres dones que darrerament estan tenint un gran protagonisme social al nostre país, per diferents motius.

No són les úniques, evidentment.  N’hi ha moltes més, de dones capdavanteres en diferents organitzacions, però de vegades ens calen alguns exemples singulars per entendre que és possible fer les coses d’una manera diferent.  En aquesta ocasió, enmig d’una societat clarament masclista, regida per polítics, empresaris i banquers homes (o dones que assumeixen com a propi el rol masculí), és tota una alenada d’aire fresc i d’esperança comptar amb dones capaces de deixar la seva empremta i d’aportar nou estil.

Cert que no estan soles, i que molts homes i dones darrere seu fan possibles fites que fins no fa gaire no podíem gairebé ni inaginar;  però elles són la cara, elles són la comunicació i elles són la imatge amb què reconeixem els respectius idearis.

Personalment, crec  més en les possibilitats dels projectes que defensen totes tres que en les paraules de tants homes amb discursos vells i caducs.  Crec que els canvis, fins i tot els més transcendentals, són possibles, a partir del lideratge de dones com aquestes.  Perquè els grans canvis socials exigeixen grans canvis de líders i grans canvis de maneres de fer.  I aquest segle XXI viurà molts d’aquest canvis en femení -n’estic convençut-, i per aquí vindran les autèntiques transformacions, no els canvis cosmètics de mascles que ens fan retrocedir decades senceres, malgrat els intents de silenciar les seves veus.  No ho oblidem.

març 182013
 

Una de les coses que els fa més gràcia als polítics és donar fets els titulars als mitjans.  Imagino que ells mateixos, o els seus assessors de comunicació pensen que així controlen el que apareixerà escrit i es garantenixen un espai als diaris.

Aquesta autèntica dèria per marcar el ritme de la informació fa que, de tant en tant, es deixin anar i acabin escopint autèntiques bajanades.  De tota manera, la casualitat fa que, alguna vegada, aquestes bajanades coincideixin en un mateix espai, en tota una demostració de la frivolitat amb què els nostres polítics són capaços de tractar qualsevol drama.  Sense anar més lluny, dissabte podíem trobar, en una mateixa plana d’un diari digital:

La censura d’Amical de Mauthausen a les declaracions de Rodríguez Ibarra comparant el nazisme amb el nacionalisme català (una de tantes, en aquesta línia).

– Un article sobre l’ús de l’expressió “enterrar en calç viva” com a argument d’oposició política.

– El paral.lelisme entre Catalunya i Kosovo que va fer Sénz de Santamaria, com si Kosovo no fos el resultat (i en bona part la víctima) d’una cruel guerra amb Sèrbia.

Un autèntic mostruari de despropòsits verbals i la demostració més clara de l’absoluta insensibilitat de determinats polítics respecte al patiment humà.  Una frivolització en tota regla del dolor aliè per aconseguir un misserable titular, a cop de gracietes i ocurrències.

Caldria no oblidar els noms d’aquells que exhibeixen tanta inhumanitat, quan arribin eleccions.

 

març 172013
 

Quan una emissora de ràdio interromp el seu programa esportiu (futbolístic, de fet), l’endemà de la remuntada del Barça contra el Milan, i durant una entrevista en directe amb Andoni Zubizarreta, vol dir que ens trobem davant d’una informació de vital importància, o poc menys.

Justament això és el que va passar dimecres, un cop la fumata blanca que sortia de la Capella Sixtina anunciava l’elecció d’un nou papa.  Qui ha dit que l’església catòlica no té seguidors?  Serà que no s’hi posa prou bé, perquè quan ho fa…

Reconec una clara admiració per la manera de fer, a nivell formal (els continguts i la ideologia són tota una altra cosa), del Vaticà.  De fet, durant una setmana ben bona, han aconseguit de capitalitzar les primeres planes de tots els mitjans i de tots els informatius, han atret corresponsals de mig món (i potser faig curt) i, fins i tot, han aconseguit recuperar per al servei actiu personatges prou entranyables com la llegendària corresponsal Paloma Gómez Borrero.

Sempre s’agraeix un parèntesi en la cruesa i en la mediocritat informatives.  Aquest conclave (i el procés previ) ha estat una mena de cap de setmana llarg en què hem pogut parar atenció i comentar coses que la rutina no ens deixa gaudir, com ara la pompa vaticana i tot el seu desplegament escenogràfic, uns actius que la major part d’institucions han perdut, segurament per sempre.  Val a dir que prou poden,  els cardenals, amb l’escenari per on es bellugen.

Ara anirem tornant a la monotonia, mentre ressonaran encara, cada cop amb menys intensitat, les opinions i auguris sobre el nou pontífex.  El temps i la història el jutjaran.  No cal patir.  Personalment, em quedo amb aquest parèntesi; ben bé un “dia del Senyor”, que ha durat una mica més.

Aprofitem avui, que és diumenge, i mirem de fer alguna cosa que realment ens admiri i ens alleugereixi del dia a dia, o ens faci aprendre a mirar d’una altra manera el món, ara que la desconnexió amb Roma sembla un fet consumat.  Proposo, per exemple, avui que és el dia de la poesia catalana a Internet, repescar algun d’aquells vells poemes que ens ajuden a retrobar-nos amb allò que som, com ara, els primers versos d’aquest de Joan Maragall:
A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…
I amb els seus clars regalims
penetrava-m’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.

març 162013
 

El prestigi de la classe política -i lamentablement, també, de la política (sense classe)- està sota mínims i baixant, perquè cada dia que passa se situa més lluny de la realitat d’una població que espera, i no troba, respostes i solucions.

El darrer exemple d’aquest distanciament (per no dir menyspreu) de la realitat l’hem viscut amb la supressió de l’anunciada cimera anticrisi.  Es miri com es miri, un fracàs estrepitós i una nova constatació que els interessos de volada gallinàcia dels partits sempre se situen per sobre de les necessitats de la població.

No és un fracàs del Govern, no.  Tant de bo ho fos.  És el fracàs de tot el Parlament, de tots els grups polítics que l’integren;  perquè tots, sense excepció, estan jugant amb les mateixes cartes, que no són les nostres.

Amb la situació actual, amb xifres d’atur rècord, amb una quantitat indecent de població vivint sota el llindar de la pobresa, amb un de cada quatre nens mal alimentat, amb malalts i pensionistes que no es poden pagar els tractaments, i amb unes perspectives de no futur, que els nostres diputats siguin incapaços de seure i mirar d’acordar alguna mesura per millorar, ni que només sigui una mica, la situació de la ciutadania, no té perdó.

Realment, cada dia que passa tinc més clar que no ens representen.  De fet, dubto molt que vulguin representar-nos.  Ells fan la seva guerra per mantenir els seus privilegis, i nosaltres la nostra, per seguir vivint.

març 152013
 

Fins ara havíem vist que la Constitució es pot manipular, en funció dels interessos partidistes, de manera que esdevingui, alhora, veritat absoluta que no es pot ni qüestionar i arma contra qualsevol intent de plantejar el reconeixement dels drets de Catalunya o dels seus ciutadans.

Però ara sabem una cosa més:  la Constitució també legitima el franquisme, les seves estructures i les seves maneres de fer i de pensar.  Això és exactament el que ha posat de manifest  un advocat que defensa un parell de nazis, amb unes declaracions absolutament intolerables en qualsevol societat democràtica, davant d’un silenci tan eloquent com còmplice i de la impassibilitat més absoluta dels poders de l’Estat.

Aquest silenci no pot ser altra cosa que connivència amb les paraules d’aquest advocat, tant pel que fa a la consideració que li mereixen el captaires, com a la interpretació que fa de la Carta Magna.

Com es pot callar davant d’algú capaç d’afirmar que els captaires no són persones humanes, sinó càncers de la societat, o que la mendicitat no està recollida en la Constitució?  Doncs callen.  Callen tots.  Sense cap pudor.  Autoritats judicials incloses, evidentment.

Algú encara es pensa que tenim cap possibilitat de sobreviure sota aquest marc legal?  Aqusta és la veritat de la política espanyola;  la dels nostàlgics de la dictadura feixista.  Potser no es podia esperar altra cosa d’un règim nascut del propi franquisme.  Ni de la seva norma màxima.

març 142013
 

Diu el nostre refranyer que l’expressió “marejar la perdiu” és sinònima de “complicar les coses”.  Reconec que sempre m’ha fet gràcia l’expressió i trobo que s’escau perfectament a una pràctica parlamentària que sembla que comença a agradar força als grups polítics.  Em refereixo a la d’anar aprovant declaracions.  Especialment, de suposat caire sobiranista.

Fa uns dies ja se’n va aprovar una de molt important, que declarava Catalunya subjecte polític sobirà.  Fixem-nos si n’era d’important que ja es troba al Tribunal Constitucional.  Però ara, en nom del sagrat consens, se n’aprova una altra (més aigüalida, val a dir-ho) que vol instar a acordar un referèndum amb el govern de Madrid.  Aquest cop, a instàncies del PSC, que s’està especialitzant en ocupar l’espai de la puta i la ramoneta que tradicionalment havia estat reservat a CiU.

I és que ja no entenc res.  De què es tracta, ara?  D’anar fent declaracions i més declaracions en benefici, suposadament, de la nostra sobirania?  Crec que no cal.  Crec que amb la de fa uns dies ja tenim per anar fent una bona temporada.  Bé, de fet, em sembla que ja portem cinc declaracions suposadament sobiranistes en un parell d’anys.  Amb aquesta darrera,  jugarem a fer veure que Madrid ens vol escoltar (cosa que tots sabem que és falsa) i perdrem mesos i més mesos en processos de diàleg impossibles.  Mentrestant, aquests amb qui hem de parlar seguiran escanyant la nostra economia fins a límits gairebé suïcides -per a ells- i criminals -per a nosaltres-, mentre anem de demòcrates i de pactistes per la vida, amb un lliri ben bonic a cada mà.

Prou.  Prou de tonteries i de sotmetiments.  O som subjectes sobirans o ens rendim.  O caixa, o faixa (i em costa imaginar un context on l’expressió pugui ser més adient).  Però prou de marejar la perdiu i de jugar al joc del Parlament que declara i declara, però que no serveix per res, ni el respecta ningú.

En aquest sentit, recomano la lectura d’aquest editorial de Vicent Partal.  Tot un avís a navegants (a veure si així l’entenen els amants de les metàfores marineres).

març 132013
 

Va dir el Rei Joan Carles, en un dels seus soporífers i  absolutament previsibles missatges de Nadal, tot referint-se al seu gendre Urdangarin, que calia evitar les conductes no exemplars.  Bon farol.

I dic “farol” perquè caldria demanar-li si li sembla una conducta exemplar això d’arreglar, amb càrrec als pressupostos de la Casa Reial (altrament dit “diners dels ciutadans”) la finca La Angorrilla, perquè s’hi pugués instal.lar, quan li calgués, la princesa Corinna zu Sayn-Wittgenstein, amb qui -diuen les males llengües- sa majestat va tenir una relació més que afectuosa.

Sembla que la impoluta imatge de la Casa Reial, amb el seu titular al capdavant, i amb tota la parentela al darrere, està en caiguda lliure des de fa anys.  Ara resultarà que no tot és tan net com ens van vendre i que la corona, com ha estat sempre al llarg dels segles, no és cap altra cosa que una via directa a l’enriquiment i al poder, per més que es miri de tapar la realitat per tots els mitjans (jurídics, polítics, mediàtics…) possibles.

No aniria sent hora d’arraconar, d’un cop per tots, tots aquests privilegis i aquestes estructures tan anacròniques i tan difícils de pair, especialment en temps de crisi?  Jo diria que sí.  Sense cap dubte.  Així, entre altres avantatges, tothom es podria ambolicar amb qui li vingués de gust, sense haver de patir per allò del bon exemple, perquè s’hauria perdut la idea d’autoritat.  De màxima autoritat, de fet.  I sense posar mà als diners de tothom.

De moment, l’exemplaritat de la conducta ja no sembla argument de res, ni vàlid per convèncer a ningú, i menys si és cert tot això que aquí s’explica.

març 122013
 

Dissabte passat, amb motiu de la celebració del Concurs Internacional de Música Maria Canals, es van situar 16 pianos de cua en llocs públics de Barcelona perquè, tothom que vulgués, els pogués tocar.

Durant la informació televisiva que en va fer TV3, un jove intèrpret d’aquest instrument afirmava que va ser posar els pianos i van sortir pianistes de sota les pedres.  I aquesta, potser, hauria de ser la clau de volta de les polítiques culturals:  habilitar espais, estructures, on es puguin desenvolupar els creadors i mostrar les seves obres.

Aquesta crisi que patim ens ha dut retallades importants, especialment a les línies de subvencions.  Estic convençut que, en matèria cultural, massa sovint, les subvencions han fet més mal que bé, sobretot des de la persepectiva del desenvolupament del talent i de la creativitat.

Potser cal prendre nota i començar a plantar pianos on es puguin demostrar les capacitats -en totes les arts i en totes les disciplines.  Potser així també sortiran creadors de sota de les pedres, i no personatges subvencionats que només saben tirar del carro de la cultura oficial, sempre encotillada i mediocre.

Reivindiquem allò que va dir Arquimedes fa molt segles:  “doneu-me un punt de suport, i mouré el món”.

css.php