març 112013
 

El Partit Popular, a Catalunya, cada dia està assumint un paper més galdós, en tant que representant al país de les tesis oficials dels seus amos de Madrid.

La darrera genialitat de la fantàstica Alicia Sánchez-Camacho ha estat renunciar a la seva escorta de mossos d’esquadra en favor d’una altra de policies nacionals.

Seguint els raonaments que hi ha darrere d’aquesta decisió, crec que caldria, immediatament, que també renunciés a l’escó de diputada al Parlament de Catalunya per quedar-se, definitivament, amb la seva poltrona senatorial, on ben segur que és troba més «com a casa».

És molt difícil de pair que algú que aspira a presidir la Generalitat de Catalunya (no oblidem que ella n’era la candidata del seu partit)  menystingui la feina de la policia del país d’una manera tan irresponsable.  Si fos presidenta què faria?  Imagino que recuperar l’omnipresència de la Guàrdia Civil, com a mínim.

Amb personatges com aquest, anem bé.  L’única sort, però, és que finalment cauen totes les màscares i cadascú es va revelant tal com és en realitat.  Ara, Sánchez-Camacho s’ha mostrat totalment coherent amb allò que vol, creu i representa.

març 102013
 

Per fi una petita escletxa de sol i de llum entre unes setmanes de vent i pluja, i encara amb una meteorologia prou variable i pròpia de la nova estació.  Aquest és l’escenari idoni per començar a gaudir d’una primavera que ja s’anuncia amb la força de les primeres flors, aquelles que pinten de blanc, de groc i de rosa el nostre país.

Aquest despertar de la vida després de l’hivern és el moment per retrobar els primers cants dels ocells i les primeres sensacions que confirmen que la vida s’obre camí de nou, amb absoluta indiferència de tot allò que hem decidit que sigui la «nostra» vida, la nostra realitat quotidiana.

Avui és un dia magnífic per aparcar les dificultats del dia a dia, les notícies, la política i l’estupidesa, i per lliurar-nos, ni que només sigui per unes poques hores, a la contemplació de la natura, a punt d’esclatar amb tota la seva esplendor, i gaudir de la companyia d’amics i parents, en una mena de ritual antic però sempre nou de celebració de l’arribada del bon temps.

I en acabat, amb energies renovades i amb una mirada més tranquil.la, potser ens veurem amb cor de dir, com Scarlett O’Hara:  «demà, serà un altre dia».

març 092013
 

Mentir és una activitat humana que determinades persones practiquen de manera sistemàtica, però que, tard o d’hora, s’acaba revelant com a voluntat conscient d’enganyar i, per tant, deixant en evidència qui la practica.

A nivell polític, la mentida també és pràctica habitual, lamentablement.  L’engany, fins i tot, es pot revestir de consciència col.lectiva, per amagar una realitat que no interessa mostrar tal com és.  Aquest és el cas de la gran mentida que des de l’adveniment de la suposada democràcia en què vivim havia pres carta de naturalesa i s’havia arribat a admetre com a veritat absoluta i pauta de comportament.  Aquesta gran mentida és que en absència de violència es podia parlar de tot.  El gran paradígma de la democràcia.

Aquesta afirmació, com a argument contra el terrorisme, ha tingut la seva vigència durant dècades i ha servit per evitar debats incòmodes per a l’Estat.  Però la mentida mai no és eterna i sempre s’acaba descobrint.  Ara, sense terrorisme, ja sabem que tampoc no es pot parlar de tot.  De fet, no es pot parlar de res que qüestioni mínimament la interpretació tendenciosa que els partits majoritaris a Espanya han fet de la Constitució.

D’aquesta manera, un cop revelada la mentida com a tal, desobrim l’autèntinc rostre de la política espanyola (no m’atreviria a dir-ne democràcia), aquell que no permet cap dissidència ni cap veu en contra.  La veritat és l’amenaça militar a qualsevol proposta independentista, la guerra bruta contra qualsevol partit que en doni suport, o la impunitat absoluta per proferir insults de tota mena.

Aquesta és la realitat dels partits que s’han anat alternant en el govern espanyol des de fa dècades.  La realitat dels Bono, Ibarra, Iglesias, Guerra…, per parlar només de la suposada ala més esquerranosa, social i tolerant de la política.  I és que potser tota aquesta casta no està acostumada a parlar.  A ordenar  i a  mentir, sí; però a parlar i a dialogar, no.  I no n’aprendrà mai.

 

març 082013
 

8 de març.  Dia Internacional de les Dones.  Cal?  Cal un dia dedicat a les dones, a nivell mundial?  I tant que sí.

En la idea de societat ideal en què ens hem instal.lat, és veritat inqüestionable que dones i homes tenen els mateixos drets i les mateixes oportunitats.  Però aquest enunciat és fals.  Les dones segueixen sent un element subsidiari, de suport.  Segueixen sent qui fa les feines invisibles (i per tant no reconegudes) i qui, de propina, ha d’estar sempre contenta, disposada i fantàstica per facilitar el repós i la satisfacció del guerrer, dels fills del guerrer, o dels pares del guerrer.  Tant li fa.  La dona està condemnada a estar, eternament, al servei d’algú; a ser un servei domèstic que no gaudeix ni del reconeixement de les donzelles de les novel.les victorianes.

Passen les dècades (els segles, fins i tot) i les coses no canvien com cabria esperar.  La dona segueix patint, sobretot (i això és el més greu) en el si de la pròpia família, i la seva feina segueix sent ignorada i invisible.  I allò que no es veu, allò que ningú esmenta, no existeix.  I l’oblit,  la ignorància i la indiferència (fins i tot de moltes dones sobre la seva pròpia realitat) són socialment -i molts cops físicament- letals.

No penso fer cap apologia del feminisme, perquè les apologies acostumen a no servir de gran cosa;  però a banda d’aquesta crua realitat domèstica que acabo de comentar, crec que també cal denunciar tant com calgui, i sempre que calgui, situacions que darrerament són notícia de portada (almenys així es fan visibles), com la impunitat de les violacions a l’Índia, la condemna a desaparèixer sota un burka, els maltractaments familiars arreu (sovint amb resultat de mort), els sous encara més petits per les mateixes feines, o les esclavistes xarxes de prostitució, també a casa nostra.

Queda clar que cal, que és imprescindible, un dia internacional dedicat a les dones?  Podem trobar tants, però tants, arguments, que fa feredat només de pensar-hi, des de la nostra posició de persones civilitzades, justes i educades.

març 072013
 

La idea que la crisi dels darrers anys no és cap crisi sinó que és una estafa de dimensions colosals cada cop pren més força i es carrega de més i més arguments.

Recomano absolutament la lectura d’aquest article que explica la causa de les retallades que patim.

Sigui com sigui, qui acaba perdent som la major part dels ciutadans, que assistim a una destrucció de serveis públics (molts d’ells bàsics) sense precedents, mentre la banca conserva un nivell de guanys que crec que podem qualificar de profundament indecents.

I tot això amb la benedicció i complicitat de les institucions que, amb el pretext del deute, no tenen cap inconvenient a desarticular també el nostre sistema democràtic d’autogovern.

A tall de resum de tot el que ens explica l’article, una petita cita textual:  «Si el Banco Central Europeo (BCE), y antes el Banco de España, hubieran prestado desde 1989 al Estado español dinero a los mismos intereses a los que el BCE lo ha prestado a la banca privada, la deuda pública española sería hoy un 14% del PIB, en lugar del 90%. El Banco Central Europeo no es un Banco Central sino un enorme lobby de los intereses financieros.»

 

març 062013
 

L’any 2007, els germans Coen ens presentaven la seva pel.lícula «No country for old men» («No és país per a vells»).  Ara, uns pocs anys més tard, descobrim que aquest tampoc no és país per a vells.  Bé, de fet, no és país per a vells, ni per a joves, ni per a nens, ni per a aturats, ni per a dones que treballen, ni per a emprenedors, ni per a estudiants, ni per a malalts, ni per a paletes, ni per a creadors, ni per a investigadors, ni per a universitaris, ni per a botiguers, ni per a músics, ni per a estalviadors, ni per a perruqueres, ni per a hipotecats, ni per a immigrants, ni per a idealistes, ni per a venedors de cotxes, ni per a innovadors, ni per a feministes, ni per a electricistes, ni per a fabricants de res, ni per a periodistes, ni per a aquells que estimen la llibertat, ni per a divorciats, ni per a demòcrates, ni per a escriptors, ni per a mares solteres, ni per a actors, ni per…  i podeu seguir afegint el que us sembli, que hi ha molt on triar.

En canvi, aquest sí que és un magnífic país per a polítics mediocres, per a capellans i bisbes, per a militars, per a reis i nobles, per a homòfobs, per a grans empresaris, per a pederastes, per a colpistes, per a futbolistes d’elit, per a especuladors, per a proxenetes, per a jubilats europeus acomodats, i per a poca cosa més.

És urgent fer un canvi de rumb radical, perquè el nostre futur només passa per allunyar-nos d’aquesta realitat.  Per allunyar-nos d’aquest país per a ningú.  O per a uns pocs.

març 052013
 

Vagi per endavant que no parlo de cap documental del Canal 33 ni de National Geographic, tot i que...  Però deixem-nos de preàmbuls i anem a allò que interessa.  Directes al tema.  Diu el ministre Fernández Díaz que el matrimoni homosexual no garanteix la pervivència de l’espècie.  Home, dit així, i suposant que tots els matrimonis de la terra fossin entre homosexuals, i que totes les persones amb capacitat de procrear estessin casades, segur que no.

De tota manera, i posats en aquest joc maximalista, tampoc no garanteixen la pervivència de l’espècie els capellans, ni les monges, ni el celibat, ni les dones que no poden (o no volen) tenir fills, ni els homes que no poden (o no volen) tenir fills, ni la gent gran que ja no és fèrtil, ni…

Encara més, no garanteix la pervivència de l’espècie tenir diners, o fer vacances, o estudiar filosofia (o enginyeria, o matemàtiques, o història), ni muntar un negoci, ni descobrir la sopa d’all, ni anar a missa, ni mullar-se quan plou, ni escoltar música, ni fer cançons, o catedrals, o cases, o castells a l’aire, tant li fa.  Ben mirat, la major part de les coses que fem o que ens passen no garateixen la pervivència de l’espècie.  Hauríem de començar a patir?

I és que jo em pregunto què tindrà a veure el matrimoni heterosexual amb la conservació de l’espècie?  Ah sí, que per al senyor ministre (i molt em temo que per a molta altra gent de la seva corda) casar-se només serveix per portar canalla al món.  Allò de l’amor i tot plegat ho deu deixar per a altres tipus de relacions -espirituals o carnals segons convingui-, no?

Francament, crec que el matrimoni homosexual garanteix (donant per fet que el matrimoni, de qualsevol tipus, sigui garantia de res) l’amor, la lleialtat, la complicitat, o la fidelitat, fins i tot.   I jo, innocent de mi, que m’havia cregut que d’això es tractava, i que els fills eren aquell plus meravellós que podia arribar o no (i no necessariament per «fertilització natural» -imagino que el ministre en deu dir així-).

Cada dia que passa tinc més clar que mai no podré arribar a ministre, amb aquestes idees estrafolàries que tinc.  Què hi farem!

En qualsevol cas, que consti que l’extinció de l’espècie no vindrà pels matrimonis homosexuals, per molt que digui.  Per l’estupidesa o per la irracionalitat humanes, potser sí.

març 042013
 

TV3 tanca delegacions.  Ara els toca el torn a Catalunya Nord, Pirineu i Terres de l’Ebre.  L’argument?  el de sempre:  la crisi, la necessitat de reduir costos…  Històries!

Reconec que no sóc cap expert en gestió de cadenes de televisió, però sí que tinc relació amb gent que en sap, d’aquestes coses, i sí que tinc alguna idea dels recursos que mou TV3 davant dels que mouen altres televisions i, a partir d’aquí, m’atreveixo a afirmar que una mica més de sentit comú i de racionalitat podrien fer perfectament viable una televisió pública (remarco «pública», en tant que servei públic) sense necessitat de reduir la seva presència al Principat, a les quatre capitals de província.

Però com que això de gestionar amb una mica de criteri i d’eficiència comença a sonar a compte de fades, proposo altres retallades, seguint la línia argumental que evidencia la supressió de les tres delegacions que són a punt de tancar, que també ajudarien a estalviar uns bons calerons, necessaris per garantir la solidesa de la butxaca de determinats directius i professionals de la casa:

– Limitar la informació del temps a les quatre províncies de la Comunitat Autònoma de Catalunya.

– Conservar només corresponsalies a les ciutats importants: Madrid i prou.  I que treballin amb els mitjans de les corresponsalies que tanquen, si poden (i si en saben).

– Reduir a una unitat la corresponsalia a comarques.  Per quatre informacions que en donen, no cal gran cosa més i sempre es pot tirar d’agències.

– Potenciar la coproducció amb cadenes espanyoles.  Segur que fins i tot ens en podria sortir alguna que altra coseta de franc si hi incorporem l’espanyol de manera clara.

Són quatre mesures simples, fàcils d’aplicar i que permetrien estalviar molts dinerets.  A més, posats a renunciar a ser una televisió pública, nacional i propera, en tot el sentit que han de tenir aquests adjectius, convertim-la definitivament en allò que sembla que vagi pel camí de ser:  una televisió local grossa (molt grossa) que no ha sabut ser el pal de paller d’un espai comunicatiu català.  O que ha renunciat a ser-ho.

És lamentable comprovar que una de les poques estructures d’estat que realment tenim va perdent aquest valor, no tinc clar si per incompetència o per ideologia.  Anem bé.

març 022013
 

Les mesures econòmiques del diferents governs, especialment les que suposen retallades als serveis més bàsics, maten.  Així de senzill.

Els desnonaments estan provocant suïcidis.  I el copagament sanitari, que moltes persones deixin de prendre medicacions que necessiten per seguir vivint.  Negar l’evidència és un exercici de mesquinesa intolerable per a qualsevol responsable polític.  El darrer exemple el tenim en les declaracions de la ministra Mato:  «No hay una sola persona que esté dejando de tomar medicamentos por razones económicas».  La ministra, senzillament, menteix.  Com ja és pràctica habitual del seu govern, de fet.

Fins quan hem de seguir tolerant aquesta barreja de mentida, burla i agressió mortal?  Potser va sent hora de pensar a crear una associació de familiars de víctimes dels desnonaments o de víctimes del copagament sanitari.  Estaria bé comprovar la sensibilitat dels companys de partit de Mato respecte a aquestes autèntiques víctimes del terrorisme institucional.

Per cert, exactament el mateix es podria traslladar als responsables (públics però també privats) catalans, perquè les seves polítiques en aquestes matèries no són gaire diferents.  Més encara: com podem qualificar la tolerància amb determinats impagaments? M’atreviria a apuntar que d’insult i vexació als més febles.

Potser no és tan mala idea la dels afectats per la hipoteca, i ja va sent hora de posar noms i cognoms als responsables d’aquestes morts, treient-los de la impunitat que els confereixen les institucions.

És molt trist, i molt cruel, haver de seguir parlant de morts amb empara legal tot just quan fa anys de l’assassinat de Puig Antich.

març 012013
 

Entremig de casos i més casos de corrupció que, per sort, van sortint a la llum, crec que n’hi ha dos que s’emporten la palma:  Millet i Bárcenas.  Cert que no tenen res a veure, d’entrada.  O potser sí?

Fèlix Millet és  fill d’una d’aquelles famílies barcelonines de tota la vida, que sempre ha estat ben present en el teixit burgès de la societat benestant.  Justament per aquest origen, la seva influència va arribar a tota mena de partits i institucions del país, sense distinció, i justament per això costa imaginar una condemna que, si tot el que es va apuntant es confirma, hauria de ser molt important.

Per la seva banda, Luís Bárcenas presenta un perfil més «modern».  Andalús de neixement, va estudiar a la Universitat Pontifícia de Comillas i va fer carrera prop de la política de la mà d’un nebot de Manuel Fraga.  Més enllà dels seus escàndols en la seva època d’escalador, sembla que va fer fortuna especulant i amb inversions immobiliàries mentre, sospitosament, anava fent forat als cercles de poder del PP.

La gran diferència entre tots dos casos -perquè pel que fa al seu afany de lucre i de poder no són gaire diferents- rau en aquella frase que afirma que de ruc i de senyor s’ha de venir de mena.  I és que costa imaginar Millet fent segons quins gestos digitals amb què ens ha obsequiat no fa gaire Bárcenas, o ni tan sols insinuant d’apuntar-se per cobrar l’atur.  Estafant el seu consogre amb la boda de la filla sí, però això només son diners, oi? I no discutirem per una cosa tan vulgar.  Només faltaria.

Encara hi ha classes, i encara hi ha garrulos.  Caldrà veure si també hi ha diferències quan tot plegat surti dels tribunals.  I aquí és on se’m presenten més dubtes i molt em temo que tant l’un com l’altre se’n sortiran tan panxos, perquè sembla molt el que poden arribar a dir i destapar, i moltes les persones que es podrien veure retratades.  I aquesta és, en realitat, la seva gran defensa, i no la dels seus advocats.

css.php