Ago 112019
 

Un any més, dies de mirar amunt, de matinada, buscant una llàgrima fugissera que creui el cel i que ens ajudi a somiar una mica. Bé, alguna llàgrima o els perseids, aquells meteors fruit de la cua de pols còsmic del cometa Swift-tuttle que cada agost ens visita amb la seva esperança de bona sort.

Això de les estrelles fugaces té la seva gràcia i el seu misteri. Mirem enmig de la nit, a fosques, buscant la complicitat d’un meteor que, segons la tradició popular, ens permet de formular un desig que, per obra i gràcia d’aquest atzar, se’ns farà realitat. Qui se’n podria resistir? I així cada estiu, nits d’entesa entre la realitat i la fantasia, a la llum de la lluna, com enguany, o ben bé a fosques. Nit, en qualsevol cas, per somiar i per sentir que alguna cosa, en algun lloc, en pot donar un cop de mà perquè tinguem bona fortuna.

Sempre en va bé buscar ajuda exterior, ja sigui amb conjurs, amb pregàries o amb rituals de tota mena. Tot és benvingut, segons el moment i segons les creences de cadascú. De tota manera, més enllà dels resultats, gaudir de la nit, del seu encant i d’aquesta estranya atracció celeste ja és prou, i ja és motiu suficient per deixar-se anar i somiar fins a l’alba, quan les primeres llums, barreja d’un vermell encès i d’un blau incipient, assenyalen la fi del temps de la fantasia, i el retorn a la realitat. Però en qualsevol cas, mai res ja no torna a ser ben bé igual, perquè l’encant d’aquesta connexió estranya i desitjada amb les llàgrimes de Sant Llorenç, sempre ens deixa l’esperança que tot anirà bé, i que allò que ens agradaria que fos, serà.

css.php