Ago 062019
 

Diu la gent de Ciutadans que cal tornar a aplicar el 155 a Catalunya, ja mateix, sense esperar que passi res. Es veu que no cal que es produeixi cap delicte per detenir el delinqüent. Bé, ells parlen d’assassins i d’assassinats, de fet, per a ser exactes. Justícia preventiva? Odi, directament? O més aviat afany d’aniquilació? Ben mirat, però, res de nou, tractant-se de qui es tracta.

Una reflexió, al respecte. Si no cal que fem res perquè siguem reprimits, com en diem, d’això? estat de dret? democràcia? No em semblen els termes més adequats, francament. D’altra banda, davant d’aquesta idea de tornar a imposar el 155, sí que he d’admetre que Ciutadans pensa en tots els catalans, perquè aquesta mesura sí que afecta, i de quina manera, a tothom, independentistes i no independentistes per igual. I és que ben mirat, el que demana Ciutadans (i no oblidem que el PP, per boca de Casado, no fa tant que demanava el mateix i que Vox no s’està de demanar, fins i tot, presó preventiva per a qui calgui) no està tan lluny d’aquelles lleis pròpies del nazisme, entre altres, que condemnaven tota la família del suposats delinqüents, en previsió del que poguessin arribar a fer. Ara, si fa no fa, igual: castiguem tots els catalans, no fos cas que algú no fes bondat.

Certament, cada dia sonaria més a acudit de mal gust tot plegat, si no fos perquè ens hi va la nostra qualitat de vida, les escoles dels nostres fills, l’atenció al nostres pares, la salut, la seguretat, la llibertat i la democràcia… Però tant li fa, es veu. L’important és que quedi clar qui mana i que, com que mana, pot fer el que vulgui quan vulgui i amb qui vulgui. Curiosa interpretació de la idea de justícia. Del tot constitucional, imagino.

Ago 052019
 

La saviesa popular, aquesta mena d’intel·ligència natural que ha desenvolupat l’ésser humà, i també els pobles com a societat, es demana què en sap, el gat, de fer culleres, si no és cullerer? I de tant en tant, davant de determinades situacions, aquesta saviesa antiga ens fa pensar i ens dona la resposta, al mateix temps. Certament, poc sabrà la pobra bestiola d’un ofici que desconeix.

Ahir llegia que el Rei d’Espanya vol que es pugui formar govern, abans que tornar a anar a eleccions. Una postura prou lògica, aquesta de mirar d’evitar votacions, en algú que mai no ha passat per les urnes, de fet. Altra cosa és fer mans i mànigues per arribar al poder, o per mantenir-s’hi. Aquest ja és un altre terreny, més conegut i que resulta més familiar.

Per la seva banda, sigui per la relaxació estival, sigui per no fer més soroll que l’imprescindible en aquesta ocasió, el president Sánchez, després de repartir carnets de culpable a tort i a dret, sembla que ha decidit prendre’s un respir i deixar, si més no en públic, de buscar noves aliances i nous pactes per conservar la presidència. Caldrà veure si en això dels pactes i el diàleg no tornem a parlar, en realitat, de gats i de culleres. Temps al temps.

Realment, mai no deixarà de sorprendre’ns aquesta avançada democràcia monàrquica, encara que tot sovint calgui recórrer al refranyer per entendre el que passa, més enllà de les opinions de sempre i de les lloances immerescudes.

Ago 042019
 

No fa gaires dies, una persona a qui conec de fa molt (no cal entrar en detalls), comentava que en aquests temps que corren, cal celebrar-ho tot, fins i tot allò que sembla que ja no sigui gaire modern, ni gaire actual celebrar. I a fe de déu que té tota la raó del món. Ben mirat, sempre hi ha raons per celebrar alguna cosa. I si algun cop no les sabem trobar, pel motiu que sigui, s’inventen. I que la festa continuï.

Vivim temps d’individualisme i d’aparent indiferència per gairebé tot, especialment pel que fa a tothom que no és nosaltres mateixos. Potser sí que va sent hora de començar a tenir una visió més panoràmica de la realitat, més optimista, i tornar a creure que tot és motiu de celebració, i que qualsevol anècdota, qualsevol data perduda enmig del calendari pot esdevenir festa de guardar, si ens hi posem, i mereix ser compartida.

És estiu i fins i tot el temps acompanya. No ens hi pensem, celebrem-ho tot. Ni que només sigui que hi som i que encara tenim ganes de riure, de cantar i ballar, de vèncer el ridícul, i de compartir l’alegria de viure amb els que tenim a la vora. El resultat sempre és positiu i qualsevol festa sempre val la pena. No ens n’estalviem cap, doncs.

Ago 032019
 

Això no hi ha qui ho aturi. Amb pas monòton i constant hem arribat, un any més, a l’agost, aquesta mena de punt central del calendari, que per força marca un abans i un desprès, en el curs implacable de l’any. Mes de calor, de vacances i de trencament de les rutines, sense cap mena de dubtes.

Ben mirat, agost és un més curiós. Un mes de comiats de gent que va i que ve, de viatges a les famílies, de plantilles a la meitat, a la feina, i d’activitat alentida fins a l’ensopiment, segons com i segons on. Al mateix temps, però, agost és un mes de retrobaments amb gent que potser fa un any que no hem vist, a qualsevol racó de la platja o de la muntanya, o de reunions a casa amb la familiaritat i la informalitat que el bon temps i les nits suaus propicien. En definitiva, agost és aquell mes diferent, esperat i que sempre acaba deixant imatges i records en la memòria.

Aprofitem, doncs, ara que hi som, els dies llargs que encara ens queden, tot i que a poc a poc es van escurçant camí d’una tardor que encara sentim llunyana. Compartim temps, taula, paraules i sensacions amb aquells que fa temps que no veiem o amb aquells que sempre tenim a la vora, enmig de la calidesa d’un temps amable i d’una llum que dibuixa a tot color el nostre dia a dia, abans les pluges i la fresca no ens recloguin a l’interior de les cases, i el calendari no ens torni a imposar la monotonia dels dies grisos de la rutina, sempre massa breus i sense llum, i sempre ensopits.

Ago 022019
 

Ja és ben veritat que hi ha paraules, conceptes fins i tot, que haurien de desaparèixer dels diccionaris i de la ment, i tot aniria millor. Però mentre hi siguin, seguiran interrogant-nos sobre l’essència individual de la nostra naturalesa humana. Sense cap mena de dubtes, una d’aquestes paraules és “culpa”, allò que ningú reconeix, accepta, ni vol.

Pedro Sánchez, candidat fallit a la presidència d’Espanya, s’ha despatxat a gust repartint la culpa de la seva fracassada investidura entre tota la resta de grups parlamentaris. Ell, evidentment, no n’admet ni mica. Al mateix temps, escampa la responsabilitat de redreçar la situació entre tothom. Ell, de nou, víctima immaculada.

La doctrina catòlica sap força de culpes i de perdó. Fins i tot hi dedica un sagrament, a aquest assumpte. Val a dir, però, que per arribar a aconseguir el perdó, prèviament cal el reconeixement del pecat i el ferm propòsit d’esmena, dues actituds que es troben a les antípodes de la supèrbia i la prepotència que sempre acaben centrifugant les culpes. Supèrbia i prepotència que mai no són els millors atributs per a un aspirant a màxim dirigent polític; però en aquest punt ens trobem.

Comença a cansar la gent que va de neta per la vida i que, en realitat, va tan carregada de tot que ja ni se sap mirar al mirall amb un mínim esperit crític, i només pot encarar-se contra tot i tothom, quan les coses no surten com voldria. A poc que mirem, d’exemples d’arrogància suprema en trobaríem molts, però aquest n’és un, i ben clar.

Ago 012019
 

És ben sabut que quan el president de qualsevol equip de futbol, després d’una derrota, es desfà en elogis cap a l’entrenador i el ratifica en el seu càrrec, aquest entrenador ja pot anar fent les maletes, que és més fora que dins del club.

M’ha vingut al cap aquesta mena de constant del comportament humà en llegir que el Departament de Salut respon al requeriment ministerial de rebaixar la despesa sanitària i farmacèutica, amb un contundent “no hi farem cap retallada”. Hem de començar a patir? No sé, però per si de cas… I és que no és nova la degradació induïda dels serveis públics catalans, ja siguin les grans infraestructures (aeroport, ferrocarril o carreteres, sense anar més lluny), com els serveis socials més bàsics, com ara l’atenció a la salut dels ciutadans, allò que algú va afirmar sense cap mena de rubor que ens havien destrossat, en un rampell de sinceritat sense precedents.

Amb una economia totalment intervinguda i fiscalitzada com la que encara tenim (o patim), aquesta mena de suposades recomanacions sona a autèntica amenaça, perquè el control de l’execució del pressupost ja fa temps que no el tenim nosaltres, no ens enganyem. Si hi afegim una maquinària administrativa acostumada a combregar amb rodes molí i a empassar-se el que calgui, des de la intervenció econòmica fins al cessament i empresonament del Govern, el caldo de cultiu està més que a punt. Digueu-me pessimista, però per si de cas, mirem de no posar-nos gaire malalts, que pinten bastos, un cop més. I ja sabem que amb la salut no s’hi juga. O potser sí?

css.php