Ago 022019
 

Ja és ben veritat que hi ha paraules, conceptes fins i tot, que haurien de desaparèixer dels diccionaris i de la ment, i tot aniria millor. Però mentre hi siguin, seguiran interrogant-nos sobre l’essència individual de la nostra naturalesa humana. Sense cap mena de dubtes, una d’aquestes paraules és “culpa”, allò que ningú reconeix, accepta, ni vol.

Pedro Sánchez, candidat fallit a la presidència d’Espanya, s’ha despatxat a gust repartint la culpa de la seva fracassada investidura entre tota la resta de grups parlamentaris. Ell, evidentment, no n’admet ni mica. Al mateix temps, escampa la responsabilitat de redreçar la situació entre tothom. Ell, de nou, víctima immaculada.

La doctrina catòlica sap força de culpes i de perdó. Fins i tot hi dedica un sagrament, a aquest assumpte. Val a dir, però, que per arribar a aconseguir el perdó, prèviament cal el reconeixement del pecat i el ferm propòsit d’esmena, dues actituds que es troben a les antípodes de la supèrbia i la prepotència que sempre acaben centrifugant les culpes. Supèrbia i prepotència que mai no són els millors atributs per a un aspirant a màxim dirigent polític; però en aquest punt ens trobem.

Comença a cansar la gent que va de neta per la vida i que, en realitat, va tan carregada de tot que ja ni se sap mirar al mirall amb un mínim esperit crític, i només pot encarar-se contra tot i tothom, quan les coses no surten com voldria. A poc que mirem, d’exemples d’arrogància suprema en trobaríem molts, però aquest n’és un, i ben clar.

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php