Definitivament, la consigna és “que es morin”. Parlo dels nàufrags rescatats a la Mediterrània pels pocs vaixells d’ajuda humanitària que encara son a mar. Vaixells sense port on amarrar i amb un passatge trobat, salvat, a qui ningú no vol enlloc. Hi ha qui ho expressa amb amenaces, com és el cas del govern italià, i també hi ha qui ho fa amb hipocresia, com és el cas de l’espanyol. Cadascú té el seu estil i la seva manera, diguem-ho així, de fer política social. El resultat sempre el mateix: vides que fugen de la guerra o de la misèria, a les quals se’ls nega el dret a la vida, perquè sense port on amarrar, la mort és segura.
Algun dia, potser (ja començo a no creure absolutament en res), la història jutjarà amb duresa tots aquests criminals que ocupen càrrecs de responsabilitat política. Els jutjarà pels seus actes, per les seves decisions tan contràries a la més elemental humanitat. Però també jutjarà aquells que ofereixen recés segur als seus ports, però que, en realitat, no acullen ningú. Les paraules sempre són el que són i la realitat, massa sovint, és tota una altra cosa. D’això, a casa nostra en sabem molt. Massa.
Europa, a través dels seus dirigents, es mira el melic, tipa i satisfeta, mentre genera i engreixa monstres que fa dècades que haurien d’haver deixat d’existir. Monstres que miren amb fàstic mar enllà, on mor l’esperança d’una vida digna. I dels monstres, ja ho sabem des de petits, mai no es pot esperar res de bo.
