Oct 142011
 

Ja fa uns anys que em meravella la proliferació de propostes de lleure de tota mena, molt especialment lligades als espais naturals.  Per entendre’ns:  si anem a la muntanya, “hem de” muntar a cavall, fer tir amb arc, o una cata de vins de la zona, o una estada en un spa, i no ens podem oblidar d’una baixada pel riu fent ràfting, ni de llençar-nos en parapent… el que sigui per tal de no haver de “patir” una estona sense saber què fer.

La veritat és que sempre m’ha semblat molt trist.  No perquè hi hagi una oferta de lleure important i variada -això és molt important i ha estat la salvació econòmica de molts pobles-, sinó perquè siguem incapaços d’ocupar, sense ajuda, el nostre temps lliure.  I si parlem de criatures, la cosa és encara més greu, perquè ens sentim en l’obligació d’omplir-los totes les hores disponibles.

Aquest cap de setmana pujarem a la muntanya (desconnecto fins dilluns).  Uns amics ens van regalar una estada i creiem que la millor manera d’agrair el detall i l’esforç, és gaudir-ne al màxim.  I per això, aprofitarem per no fer res.  Bé, no fer res més que caminar sense pressa i gaudir d’un paisatge meravellós de tardor.  No cal que ningú ni res ens ompli el temps;  n’hi ha prou amb mirar amb calma, badar i deixar-se prendre per la bellesa exuberant de la natura o per la contundència de la memòria de cases antigues i poblets mig perduts.

En temps de crisi (no només econòmica) recuperar el plaer de la calma, fins i tot el plaer de no fer res i aprendre a mirar a poc a poc, descobrint cada racó, cada detall insignificant, sense patir perquè a tal hora hem de ser a tal lloc o perquè no tenim temps d’anar a fer no sé quina altra cosa, potser és un luxe que tenim a l’abast i que cal explotar.  Al capdavall, algú va dir que saber mirar és saber estimar.

css.php