Serà casualitat -ho dubto-, però és curiós comprovar com el 12 d’octubre, a banda de per retornar-nos espectacles molt casposos, propis del guió d’alguna pel.lícula cutre ambientada a les darreries del franquisme, ens deixa, de regal, un seguit de notícies amb l’extrema dreta com a protagonista:
– Acte franquista a Montjuic, amb profussió de banderes preconstitucionals (aquestes segur que no són delicitives).
– Convocatòria de manifestació contra els «paràsits» d’Òmnium. Qui defensa el català és l’enemic, es veu.
– Un regidor d’extrema dreta atropellant dos joves per despenjar una bandera espanyola.
– Concert musical d’un grup neonazi. A aquests no els aplicarà l’Audiència Nacional la legislació antiterrorista, segur que no.
I podríem seguir, però potser no cal. En tot cas, no em vull estar de remarcar la deriva que cada dia allunya més i més la classe política de la ciutadania. El darrer exemple, la separació física de la tribuna presidencial de la desfilada militar de Madrid respecte a la gent que hi va assistir, per evitar, o amortir, els crits contra el govern. Es veu que la ministra Chacón ha après les tàctiques dels seus companys de partit a Catalunya, que amb tant d’èxit i tanta covardia van fer servir l’Onze de setembre de l’any passat i que va fer escola, perquè també les va utilitzar el govern convergent enguany.
Si tanta és la por a l’expressió de la gent del carrer, que facin aquests actes en espais privats i ben allunyats de tothom, en un exercici suprem d’autocomplaença, i que els retransmetin per televisió, per al seu consum massiu, inofensiu i adoctrinador. Al capdavall, d’això es tracta, no?
Com més ampla és la separació entre la classe política i la ciutadania, més presents, i més impunes, els moviment neofranquistes. Deuen ser efectes secundaris de la modèlica transició espanyola.
