Oct 212011
 

Ahir, ETA va anunciar l’abandonament definitiu de la lluita armada.  Si hem de fer cas de la lectura que es va fer del seu comunicat, des de tot arreu i per part de tothom, llevat d’aquells quatre que han trobat en la necessitat d’un enemic permanent un argument polític, aquest cop va de debó.

Ara comença un temps molt difícil.  Un temps que, sense cap dubte, causarà dolor en moltes persones, perquè caldrà reconduir estratègies, derogar lleis, modificar-ne d’altres i fer-ne de noves, per construir un espai de pau i de no violència.  Comença un temps en què caldrà, lluny d’una demagògia de dècades, reconèixer les víctimes i el seu patiment, i caldrà, també, no oblidar que Inchaurrondo i els GAL van existir.  Aquest pas no serà gens senzill.  Ahir mateix sentia Pilar Raola establir un cert paral.lelisme amb la transició del franquisme a la democràcia.  Mal exemple, perquè l’oblit col.lectiu i la impunitat dels assassins no fan altra cosa que deixar ferides obertes que, al cap d’uns anys, es reobren i fan retornar, amb la capa de llustre que dóna el pas del temps, els criminals amb plena impunitat.

Caldrà, doncs, ser molt curosos amb la història i amb totes i cadascuna de les històries particulars i familiars.  Caldrà fer justícia amb majúscules, una justícia que vagi molt més enllà dels tribunals;  una justícia de tota la societat.

I per fer tot això possible, caldrà un posicionament polític decidit, allunyat del populisme i del titular cridaner.  Un posicionament polític capaç d’actuar amb saviesa, capaç de destriar l’opinió, la paraula i les idees, del crim, i capaç, sense vergonya, de situar-se públicament al costat, també, dels nostres morts (començant pels 21 d’Hipercor, els 9 de Vic…), especialment en moments singulars i transcendentals com el que es va viure ahir, perquè la justícia històrica ha de passar per davant de tot, fins i tot del futbol.

Ahir es va obrir un temps nou, un escenari nou en què, si realment volem superar dècades de mort, de soroll, de demagògia i de dolor, no haurem de perdre mai de vista que la pau sempre se signa amb l’enemic.

 

Oct 202011
 

Genial la pregunta que ha aparegut en un xat del programa Mujeres y hombres, de Telecinco, adreçada a un dels concursants:   si preferiria un fill negre, homosexual o català.  I és que més enllà de l’afany d’insultar, la qüestió posa sobre la taula una idea tant important com la manca de respecte a la diferència, que sovint esdevé senya d’identitat d’una bona part de la població.

Entenc que qui fa la pregunta és blanc, heterosexual i espanyol i, a la vista del que demana, racista, homòfob i anticatalanista.  No està gens malament, però tampoc no és tan estrany.  Si mirem al nostre voltant, veurem que tots tres atributs alhora són aplicables a una gran quantitat de ciutadans del país veí, i a uns quants del nostre, fins i tot (que d’anticatalans també en tenim).  És el que hi ha, no ens enganyem.

De tota manera, hi ha altres preguntes en aquest mateix xat tan meravelloses com ara si sortiria amb una noia més alta o més grassa que ell.  És a dir, l’home sempre ha d’estar (almenys en alçada -i potser, interpreto, no només en alçada-) per sobre de la dona i la dona no pot estar grassa.  Tota una declaració de principis, novament.  Quin nivell, si ho afegim al que comentava en el paràgraf anterior, i més tractant-se, com és el cas, de gent jove.

La realitat és la realitat i apareix sempre per allà on menys t’ho esperes.  No oblidem que el programa en qüestió té una audiència al voltant del 18% a Espanya, i només un punt menys a Catalunya.  Bonic tema de reflexió, si més no.

Oct 192011
 

Darrerament se sent massa el missatge que cal repartir el cost de la crisi entre tots, que tots hem de col.laborar, que hem fer pinya, de remar en la mateixa direcció…  i tot un seguit de crides a assumir, cadascun de nosaltres, tota mena de retallades, tant econòmiques com de drets civils i laborals, per tal de tirar endavant el país amb un esforç compartit.

El missatge, en ell mateix, podria ser correcte si no fos per un parell de qüestions importants:

La primera, que la crisi que patim l’han motivada, en gran manera, els bancs, i ells no pateixen cap retallada, ans al contrari, reben una gran (indecent?) quantitat de diners públics que ens toca pagar a nosaltres per mantenir les seves primes milionàires, ni que sigui a canvi d’ensorrar l’empresa.  Cap responsabilitat, cap penalització.  Impunitat total.

La segona, que la classe política que llença aquestes “solidàries” proclames és la mateixa que s’utoregula els salaris, que és capaç de blindar-se contractes públics  i que ha fet de la política un ofici, la qual cosa implica que n’han de viure per sempre, caigui qui caigui, i amb tant malbaratament de recursos com sigui necessari per tal d’aconseguir el grapat de vots que els permetin mantenir la seva posició a base de despeses tan populistes com inútils.

Així doncs, patiré totes les retallades que vinguin, igual com tohom, perquè no tinc altre remei, ni puc fer altra cosa que protestar i mirar de sortir-me’n de la millor manera.  Però que no em demanin ni comprensió ni, molt menys, complicitat.  Això sí que no.  Ells i jo no som el mateix.

Oct 182011
 

Els usos i abusos de places públiques, a determinades institucions, són cosa coneguda i fins i tot acceptada amb enormes dosis de resignació.  Un cas paradigmàtic és el que històricament s’ha donat tot sovint a diferents diputacions, amb sistemes de contractació massa opacs, en molts casos, i amb retribucions molt per sobre de les habituals en el sector públic.

Ara han sortit a la llum les condicions retributives d’un bon nombre de càrrecs de la Diputació de Barcelona, i Solidaritat Catalana per la Independència ja ha anunciat que denunciarà al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els titulars de la Diputació durant els darrers anys.  Ja era hora.

Ja era hora que els responsables polítics responguessin, si cal davant la justícia, de la seva gestió al capdavant de les institucions, i més si hi ha indicis de malbaratament de recursos públics i, com en aquest cas, d’afavorir determinades persones afins durant anys i anys.

Ja era hora que es comencessin a respectar les institucions com a servei públic i no com un negoci particular on col.locar amics, coneguts, parents i companys de partit (de qualsevol partit), amb absoluta impunitat, tot desprestigiant l’exercici de la funció pública, que es desenvolupa absolutament al marge de les circumstancies polítiques de cada moment.

Ah!  i per cert, el senyor Zaragoza, que no gosi insinuar que el blindatge de sous és pràctica poc o molt habitual pel que fa al funcionariat, perquè és mentida.  Una més.

Ja veurem en què queda la denúncia i com acaba tot plegat.  En qualsevol cas, que serveixi per fer públics aquests usos impropis de les institucions i dels diners de tothom.

Oct 172011
 

El PP té el costum de fer bandera de la llibertat per, en realitat, anorrear els drets de tot aquell que considera oposat als seus principis; és a dir, a tothom que no comparteix fil per randa el seu pensament monolític.  Però més enllà d’invocacions a la llibertat, tenim els exemples reals de la seva actitud allà on governa:

Persecució i intimidació feixista de docents, a Castella-La Manxa.

Restriccions als sindicats, però no a la patronal, a Castella-La Manxa, també.

Desviament de recursos públics cap a l’escola privada i reducció de recursos a la pública, a Madrid.

Minimització del català a les escoles de la Franja, a l’Aragó.

Luxe i poc respecte per la feina pública, a València.

Oscurantisme i evasió de responsabilitats, també a València.

Prohibició d’actes públics, a Badalona.

Aniquilació del català, a les Illes Balears.

Crec que amb alguns exemples recents hi ha més que de sobra per entendre que aquesta és l’autèntica acció de govern del PP allà on governa.  Aquest és el seu respecte per la llibertat i pels ciutadans.

Fem ciència ficció (o no tanta ficció) i mirem de pensar què farà amb tot el poder a Espanya?

 

Oct 142011
 

Ja fa uns anys que em meravella la proliferació de propostes de lleure de tota mena, molt especialment lligades als espais naturals.  Per entendre’ns:  si anem a la muntanya, “hem de” muntar a cavall, fer tir amb arc, o una cata de vins de la zona, o una estada en un spa, i no ens podem oblidar d’una baixada pel riu fent ràfting, ni de llençar-nos en parapent… el que sigui per tal de no haver de “patir” una estona sense saber què fer.

La veritat és que sempre m’ha semblat molt trist.  No perquè hi hagi una oferta de lleure important i variada -això és molt important i ha estat la salvació econòmica de molts pobles-, sinó perquè siguem incapaços d’ocupar, sense ajuda, el nostre temps lliure.  I si parlem de criatures, la cosa és encara més greu, perquè ens sentim en l’obligació d’omplir-los totes les hores disponibles.

Aquest cap de setmana pujarem a la muntanya (desconnecto fins dilluns).  Uns amics ens van regalar una estada i creiem que la millor manera d’agrair el detall i l’esforç, és gaudir-ne al màxim.  I per això, aprofitarem per no fer res.  Bé, no fer res més que caminar sense pressa i gaudir d’un paisatge meravellós de tardor.  No cal que ningú ni res ens ompli el temps;  n’hi ha prou amb mirar amb calma, badar i deixar-se prendre per la bellesa exuberant de la natura o per la contundència de la memòria de cases antigues i poblets mig perduts.

En temps de crisi (no només econòmica) recuperar el plaer de la calma, fins i tot el plaer de no fer res i aprendre a mirar a poc a poc, descobrint cada racó, cada detall insignificant, sense patir perquè a tal hora hem de ser a tal lloc o perquè no tenim temps d’anar a fer no sé quina altra cosa, potser és un luxe que tenim a l’abast i que cal explotar.  Al capdavall, algú va dir que saber mirar és saber estimar.

Oct 132011
 

Serà casualitat -ho dubto-, però és curiós comprovar com el 12 d’octubre, a banda de per retornar-nos espectacles molt casposos, propis del guió d’alguna pel.lícula cutre ambientada a les darreries del franquisme, ens deixa, de regal, un seguit de notícies amb l’extrema dreta com a protagonista:

Acte franquista a Montjuic, amb profussió de banderes preconstitucionals (aquestes segur que no són delicitives).

Convocatòria de manifestació contra els “paràsits” d’Òmnium.  Qui defensa el català és l’enemic, es veu.

Un regidor d’extrema dreta atropellant dos joves per despenjar una bandera espanyola.

Concert musical d’un grup neonazi.  A aquests no els aplicarà l’Audiència Nacional la legislació antiterrorista, segur que no.

I podríem seguir, però potser no cal.  En tot cas, no em vull estar de remarcar la deriva que cada dia allunya més i més la classe política de la ciutadania.  El darrer exemple, la separació física de la tribuna presidencial de la desfilada militar de Madrid respecte a la gent que hi va assistir, per evitar, o amortir, els crits contra el govern.  Es veu que la ministra Chacón ha après les tàctiques dels seus companys de partit a Catalunya, que amb tant d’èxit i tanta covardia van fer servir l’Onze de setembre de l’any passat i que va fer escola, perquè també les va utilitzar el govern convergent enguany.

Si tanta és la por a l’expressió de la gent del carrer, que facin aquests actes en espais privats i ben allunyats de tothom, en un exercici suprem d’autocomplaença, i que els retransmetin per televisió, per al seu consum massiu, inofensiu i adoctrinador.  Al capdavall, d’això es tracta, no?

Com més ampla és la separació entre la classe política i la ciutadania, més presents, i més impunes, els moviment neofranquistes.  Deuen ser efectes secundaris de la modèlica transició espanyola.

Oct 122011
 

El senyor Duran Lleida va anunciar fa uns dies importants retallades a TV3.  La resposta no s’ha fet esperar, de la mà de la seva directora, Mònica Terribas, en un article clar i contundent, que cal llegir amb calma.

Dubtar de la funció que ha fet i fa TV3 (tots els mijtans de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, de fet) és posar en qüestió una tasca enorme de cohesió social, de normalització de l’ús del català i, per què no dir-ho, de demostrar que és possible una visió catalana de la informació, de la realitat social i del món.

Que cal tenir una cura extrema en l’administració de recursos públics?  sense cap dubte;  però caure en la demagògia d’apuntar a les ràdios i televisions públiques com a responsables del dèficit de la Generalitat és extremadament perillós, perquè el resultat segur serà la pèrdua de qualitat dels mitjans (o el seu tancament) i, de retruc, d’un referent cultural, social i lingüístic col.lectiu irrenunciable.

TV3, i la resta de mitjans públics catalans, fa temps que apliquen una política de reducció de costos important.  Cal seguir en aquesta línia, perquè segur que encara hi ha prou marge, però vetllant de no destruir aquest instrument bàsic per al nostre país.  No ens podem permetre “l’amputació d’un dit” -justament d’aquest dit- en paraules del propi Duran Lleida, perquè aquest dit és, en realitat, una cama sencera de la construcció del nostre país, i molt menys amb arguments tan demagògics com els que sentim, i sentirem, que només parlen de malbaratament de recursos  en mitjans públics i en català (no oblidem aquest “petit” detall).

Oct 112011
 

Els diferents governs espanyols, i els nacionalistes hispànics de tot pelatge, no es cansen mai de recordar que Catalunya és Espanya.  De fet, no tinc cap dubte que, jurídicament, ara mateix, tenen tota la raó del món.  Així doncs, acceptem la premisa:  Catalunya és Espanya.

Si Catalunya és Espanya, i el president de la Generalitat el màxim representant de l’Estat a Catalunya, tal com diu la legislació espanyola, per què Catalunya Caixa i Unnim, nacionalitzades (perdó, intervungudes) pel govern espanyol, no poden tenir titularitat i gestió de la Generalitat?  La proposta no és meva, és d’Oriol Junqueras, flamant president d’ERC.  Si totes les seves propostes van en la línia d’aquesta, benvinguda sigui la nova Esquerra.

Oi que sembla lògic?  Doncs no.  Quan ens juguem els diners de debó, resulta que Espanya és Espanya i Catalunya és Catalunya.  Així, la titularitat de les caixes catalanes intervingudes serà del govern de Madrid, que en marcarà les prioritats i les inversions, pensant sempre, d’això en podeu estar segurs, en els interessos catalans (ni de conya!).

Madrid ja té tres entitats intervingudes i una base prou sòlida per crear aquells “bancs dolents” que es menjaran tots els actius tòxics d’altres entitats.  La jugada és magnífica:  els catalans (i en menor mesura els gallecs) som novament els dolents de la pel.lícula i tenim caixes no viables (tot i que una ha estat dirigida per un exvicepresient socialista estatal durant anys, amb absoluta impunitat);  a més, a Madrid ja tenen una nova moneda de canvi:  tres entitats per vendre o per utilitzar de contenidor d’escombraries de tot allò que no volen els bancs “adeptes al règim”.  Finalment, intervenir així el teixit bancari català comporta destruir una bona part de les inversions d’obra social i de crèdit al país, contribuint al seu empobriment.

Si la Generalitat tingués el control de Catalunya Caixa i d’Unnim, ben segur que la cosa seria molt diferent, però és l’Estat qui el té, perquè allò que és d’Espanya, és d’Espanya.  En aquest cas, Catalunya potser no es ben bé Espanya, segons ells.  Ironies de la vida i una mostra més de la submissió que patim com a poble.

Oct 102011
 

El pacte fiscal no té encaix ni a l’Estatut ni a la Constitució“.  Paraules clares i contundents del president Montilla.  I paraules lamentables d’algú a qui se li suposa una voluntat de defensar els interessos de Catalunya, si més no, pel seu recent exercici de la presidència de la Generalitat.

Vagi per davant que sóc dels que penso que el pacte fiscal no s’aconseguirà, per més que s’hi posin CiU i tants partits com calgui.  Però no s’aconseguirà no perquè no encaixi amb l’Estatut o amb la Constitució, sinó perquè al govern de torn de Madrid (i tant li fa si és socialista o popular) no li donarà la gana, perquè suposaria perdre un bon grapat de milions d’euros que ara li van la mar de bé per satisfer demandes tan absurdes com la major part de línies d’alta velocitat, a canvi de resultats electorals satisfactoris a determinades regions.  Així de senzill i així de ridícul. Gairebé tant com l’enèssima proposta federalista de la candidata Chacón (algú li pot explicar que “federalisme” no és café para todos?).

Amb un pressumible govern del PP amb majoria absoluta, el pacte fiscal serà més difícil d’assolir, fins i tot, que la independència.  Evidentment parlo d’un pacte fiscal que realment ens porti a un concert econòmic com el basc, no de l’enèssima modificació del sistema de finançament, perquè aquesta cau d’aquí a un parell d’anys, perquè toca (i aleshores ja veurem què és negociar a la baixa).

El Govern de la Generalitat demana, malgrat tot, unitat per negociar amb força a Madrid.  Insisteixo:  negociació perduda abans de començar però, en qualsevol cas, molt lloable, si més no com a mostra del mur de l’Estat respecte a les nostres legítimes demandes.   Davant d’aquesta crida a la unitat, la resposta del que era president fa encara no un any és la negació, no ja del suport, sinó directament, de la raó.  A mi em sona a traïció, què voleu que us digui.

Realment, cada dia és més difícil destriar el Montilla president del Montilla secretari general del PSC o del Montilla dirigent del PSOE.  I encara podríem afegir de l’hipotètic futur senador “no votat”  Montilla.  De tota manera, les seves prioritats, i les del seu partit, cada dia són més clares.  Quin nivell.

css.php