No cal que en facis gaire cas

Vivim temps difícils.  Tenim la sensació que tot allò que donàvem per segur s’ha fet miques per sempre;  que mai res no tornarà a ser igual com era i, el que és pitjor, que no sabem fins on arribarem ni quin futur ens espera, tot i que poden aventurar que no gaire bo, ara mateix.

La classe política es mou, també, entre la incertesa, entre la realitat i el desig, sense receptes màgiques, perquè els seus principis sagrats d’actuació també han saltat pels aires.  Tots plegats tenim la sensació de no saber què cal fer ni on anem.  Cada cop costa més acabar el mes.  Els diners no arriben, la incertesa sobre si el mes que ve en tornarem a tenir, creix.  Cap senyal d’esperança enlloc.

I malgrat tot, com a persones que som, com a éssers individuals, tenim l’obligació de plantar cara, posar-nos dempeus i sortir-nos-en.  Cadascun de nosaltres tenim l’obligació de trobar els nostres senyals positius, les nostres microscòpiques esperances, aquelles que ens ajudaran a tirar endavant, per nosaltres, pels nostres i pels que vindran.  Regirem, doncs, el sac dels bons records, perquè hi trobarem aquells sentiments amables que, sense nostàlgia, sense enyorança, ens poden tornar el somriure als llavis, la il.lusió als ulls i una força que no sempre tenim prou present.  Fem memòria i pensem de què ens n’hem sortit i estarem segurs que si ens mantenims units, íntimament units amb aquells que no ens fallaran, el nostre petit cercle s’obrirà camí.

Una societat, de fet, no és més que una suma d’individualitats, de petits nuclis que comparteixen un temps, un espai i unes circumstàncies.  Cadascun de nosaltres som realment el país i el futur, no aquells que viuen d’ofegar-nos amb un sistema econòmic injust i cruel, ni aquells que no saben què fer, més enllà dels seus nassos, incapaços de dirigir el país endavant amb un mínim de sentit.

Quan les coses són tan fosques, potser l’únic que ens queda és recórrer a nosaltres mateixos i a les nostres experiències.  Si més no, sempre seran de fiar, perquè són nostres, perquè són «nosaltres».

Tweet

Una altra fantàstica notícia que posa de relleu la incompetència absoluta de determinades administracions i responsables públics per fer les coses mínimament bé i que delata per què som on som, a hores d’ara.

Parlo de la situació que pateix la xarxa de fibra òptica a Extremadura, inutilitzada pels atacs antisistema de les rates.  I no parlo en sentit figurat.

Més mites que la realitat va posant a lloc (és a dir, a terra).  D’una banda, la suposada potència informàtica d’Extremadura, gràcies a l’extensió del programari lliure i a costosos programes d’informatització de les aules;  d’una altra, l’ús que se’n fa dels fons aliens (aquells de la solidaritat i tot plegat).  Perquè, a hores d’ara, un correcte desplegament tecnològic i informàtic exigeix una bona -i cara- xarxa de fibra òptica.  Però quan s’obtenen els diners per fer-la, prenent-los d’on calgui, el que no es pot fer és malbaratar-los d’una manera tan misserable com la que ens ocupa.  A banda dels diners que s’han llençat, caldrà pensar en els que costarà refer, reparar… la xarxa, suposant que mai arribi a estar plenament operativa i no s’acabi abandonant perquè, és clar, en temps de crisi, determinades despeses no es poden fer.  Tema tancat i a una altra cosa.

Nosaltres potser no som ningú per donar lliçons de bon ús dels recursos públics, però anar desmuntant mites sobre la solidaritat interterritorial i la manca de sensibilitat dels que denunciem l’espoli que patim, sempre és positiu i posa determinats personatges al lloc que realment els pertoca.  I en el cas de segons quins territoris, aquesta mena de justícia que aporten el temps i la realitat esdevé imprescindible, perquè d’evidències, en sobren.

Tweet

S’ha completat el procés de restructuració bancària i, com sempre que es posen en marxa mesures que han de ser molt bones per a Espanya, nosaltres acabem perdent alguna que altra cosa.

Ara els ha tocat a les caixes.  No fa tant de temps, teníem una xarxa de caixes d’estalvis, grans i petites, més o menys ben vinculades al país que, a través de les respectives obres socials, han contribuït a tirar endavant moltes actuacions culturals, sense anar més lluny, absolutament impossibles, sense la seva participació.  Només cal repassar la llista programes de concerts, de festivals de tota mena, d’exposicions o de treballs de recuperació d’edificis emblemàtics del país, on hi figurava el logo de l’obra social d’alguna de les caixes catalanes.

Ara, la cosa canvia.  D’una banda, perquè les caixes són bancs i han de repartir beneficis entre els seus accionistes, la qual cosa implica que, en el millor dels casos, les obres socials veuran la seva capacitat econòmica molt minvada.  D’altra banda, perquè només ens queda una d’aquestes antigues caixes dirigida des de Catalunya.  La resta, mantinguin on mantinguin la seu, tenen el comandament a distància a Madrid;  per tant, les prioritats s’establiran des d’allà, i prou sabem què vol dir això.

No tingueu cap dubte que la tradicional vitalitat cultural catalana se’n ressentirà, i molt, de tot aquest procés.  Amb les institucions amb la caixa buida, les obres socials de les caixes en davallada i el mecenatge privat molt lluny del paper que va tenir fa un segle, posem per cas, el panorama cultural del país no pinta gaire bé.  I un país sense cultura és un país inculte i sense futur.

Tweet

Que els catalans hem vingut al món per demanar disculpes és una veritat universal absoluta, i si no, que li demanin al president Mas, el darrer a qui li ha tocat disculpar-se davant les bèsties de pell fina que dominen Espanya.  Ara la cosa va de quin espanyol parlen els nens de determinades zones de la península.

Ja n’hi ha prou.  Ens ha tocat patir, i patim encara, tota mena de discriminacions així que posem els peus fora de Catalunya pel nostre accent, o ens hem de sentir allò de «no pareces catalan«, i no passa res.  A callar i punt, que ja estem fets a la pena i, tot plegat, tampoc no ve d’aquí.  Es veu que ells, a casa seva, són «normals» i nosaltres estranys.  Que quedi ben clar que ells poden dir el que volen sense haver de demanar mai perdó.

Però, és clar, si intentem mostrar-nos tal com som i pensem, tot canvia:  no podem treure la nostra bandera, ni que sigui celebrant una cosa tan «transcendental» com una victòria esportiva, no podem parlar la nostra llengua, gairebé hem d’amagar d’on venim… i tot és normal,  natural i lògic, no fos cas que se sentissin agredits en la seva identitat.  Heu vist quants presentadors de programes de televisió tenen algun tipus d’accent?  algun d’ells el té català?

Prou.  Prou de demanar perdó.  I si tenen la pell tan fina, que s’ho facin mirar, perquè aquest és el seu problema, no el nostre.  Entenc que el president potser hagi de fer el que ha fet per allò de la representació institucional i bla, bla, bla… però, si us plau, que sigui amb la boca petita i per quedar bé.  Res més.

Ah!, per cert.  Podeu fer la prova.  Aneu a segons quines zones ben urbanes d’Espanya (de les petites rurals ni en parlo) i intenteu entendre què us diuen els seus habitants.  Si podeu, evidentment.  Si no teniu ganes de viatjar, sempre podeu veure alguns dels programes de televisió de les cadenes estatals i comprovareu qui té major competència lingüística en espanyol, si ells, o els nostres fills.

Tweet

Hi ha expressions que o bé sonen a broma o bé sonen a burla.  Aquestes són les que més fereixen, sobretot quan les diu algú a qui se li ha de suposar una determinada autoritat.  Així doncs, que el rei d’Espanya parli de necessitat de grans sacrificis l’any vinent, amb una de les seves rialles campechanas, no sé si és més una broma de mal gust o una burla, directament.

El cost del manteniment de la casa gran de la monarquia (perque allò sí que és una casa gran, i no la del catalanisme) costa el que costa, i ho dic així perquè mai sabrem quant, exactament, i els reporta el que els reporta, perquè encara menys sabrem d’on surt la fortuna personal de diferents membres d’aquesta sacrosanta família, engreixada (tant la famímia com la fortuna) en molt pocs anys .

Posats a dir, crec que el monarca podria donar un primer exemple de «gran esforç» dimitint, proclamant la república i dedicant-se a viure de renda, ell i tota la seva exemplar família, que prou poden, tots plegats.  Si més no, així no ens costarien ni un cèntim i no ens veuríem obligats a seguir aguantant determinades declaracions, com a súbdits obedients amb l’únic dret d’aplaudir i bavejar davant de qualsevol gest seu.

Que el 2012 serà dur i portarà no ja grans sacrificis, sinó sobretot grans injustícies?  No en tinc cap dubte.  Seguirem pagant els més febles, no els culpables.   Però no oblidem que és injust i intolerable que es prengui a qui no en té, però també que es doni a qui no en necessita (ni segurament mereix).

Tweet