Abr 032018
 

Arrenquem la setmana en dimarts.  Tota una premonició d’un començament atípic per a una setmana que es preveu no menys atípica. De moment, avui mirem cap a Alemanya, d’on han d’arribar notícies que marcaran, i molt, el nostre futur més immediat.  Ara mateix, l’únic que sabem del cert és que és prou provable que Espanya compri cinquanta avions de combat a aquell país, en una versió molt rància però prou efectista -ja veurem si també efectiva- de les trenta monedes de plata de la traïció que ara fa tot just quatre dies recordàvem.

D’altra banda, i mirant cap a endins, temps d’espera i de silencis.  A veure si l’acabament de la Setmana Santa ens retorna l’activitat i la iniciativa.  El panorama no convida gaire, ara mateix, a l’optimisme, entre el soroll de fons de les diputes entre les velles patums i les noves generacions dels partits, i entre la por als tribunals i la incapacitat d’articular una resposta realista i digna a tot el que ens està caient a sobre.  A l’altra banda, una voluntat ferma i tossuda d’acabar amb els grans pilars de la nostra societat de les darreres dècades:  l’escola, la televisió, la policia i les institucions.

Setmana curta i intensa.  I no oblidem que divendres farà 155 dies que els primers membres del nostre govern van entrar a les presons espanyoles.  155 dies i el més calent a l’aigüera.  Algú s’hi pensa posar de debò o regalem la Generalitat, definitivament, a aquells que només la volen destruir?  Doncs això, que qui té la capacitat i l’encàrrec d’actuar faci alguna cosa.  A nosaltres, que tan poc podem fer, ja no se’ns pot demanar gran cosa més.

css.php