Ago 212012
 

La manifestació de l’11 de setembre, molt abans que no es faci, ja està produint alguns efectes força importants.  Potser el més important, el de clarificar, i de quina manera, el panorama polític al nostre país, de cara al futur immediat.  A grans trets:

– Els partits que s’autoproclamen independentistes o més o menys afins, segeuixen entestats a mantenir uns tacticismes estúpids que res de bo no aporten a la causa independentista.  Em refereixo a Solidaritat, Esquerra, Reagrupament o Iniciativa, per exemple.  Les CUP, en una actitud clarament suïcida, es demarquen de la manifestació unitària (tot i que potser canviaran de postura).

– El PP i Ciutadans manenten la seva línia clarament oposada a qualsevol idea independentista i negant, sota el pretext de la crisi, qualsevol demanda de millora, sobretot econòmica o nacional.  Res de nou.  Ah!, per cert, senyora Camacho, sí, ens podem tirar el temps que vulguem parlant de la manifestació de l’11S (només faltaria), altra cosa és que a vostè no li agradi.

– El PSC ja diu obertament que no està d’acord amb la independència i es desmarca de la manifestació de l’11S,  si aquest n’és el lema (que en tenen cap dubte?).  PSC, encara?

– CiU ja no sap què fer i veu que el temps corre en contra seu.  El globus sonda del pacte fiscal com a lema de la manifestació no se’l creuen ni ells mateixos i veuen que s’acosta el moment de posicionar-se en un cantó o altre i aquest posicionament, sigui on sigui, els crearà tensions, potser, insuportables.

No és que l’escenari sigui gaire sorprenent, perquè tot es podia preveure, però sí que, com a mínim, és clar i no deixa espai a interpretacions.  Cadascú és allò que és i no cap altra cosa.

Mentrestant, la gran marxa convocada i liderada per la societat civil ha aconseguit deixar fora de joc els partits, en aquesta exhibició de despropòsits que he comentat, i sense saber ben bé què fer.

Potser és fer molta ciència ficció augurar la desaparició o la residualització d’algun dels grans partits actuals i la irrupció d’alguna nova força, coalició o el que sigui, segurament liderada per algú que no provingui de la classe política tradicional, però amb un gran suport social?  Coses més rares s’han vist i el panorama d’una Catalunya independent a no gaire mig termini cada cop és més realista (com la manca de capacitat de resposta a les demandes socials, de credibilitat i de reflexos dels partits en aquesta qüestió).

No hi ha dubte que arriben temps de canvis, perquè l’únic projecte polític capaç de generar il.lusió col.lectiva, avui, a Catalunya, és la independència.  Cap altre.

Ago 202012
 

Diu la dita castellana:  cria cuervos y te sacarán los ojos.  Res més cert pel que fa a la situació en què es troba el Partit Popular que ha hagut d’aplicar una llei (si no vaig errat) aprovada quan  era ministre d’Interior Javier Mayor Oreja, en relació a l’aplicació de determinats privilegis  penitenciaris, per motius de salut, a l’etarra Iosu Uribetxebarria, que no ha tardat a rebre una resposta contundent de l’Associació de Víctimes del Terrorisme.

Cal no oblidar que durant anys i anys, el Partit Popular ha estat jugant a manipular de manera irresponsable i indecent el dolor dels familiars de les víctimes d’ETA fins a convertir l’AVT en un autèntic grup de pressió davant de qualsevol govern, en favor de les postures més radicalment inflexibles, no només amb els terroristes, sinó, per extensió, amb tot allò que sonés a nacionalisme, independentisme… en una estratègia política bruta, molt bruta.

No és que cap dels etarres condemnats em mereixi la més mínima simpatia, com tampoc me la mereixen ni aquells que manipulen el dolor aliè, ni els fanàtics, però les lleis estan per ser aplicades, com no es cansen de repetir els populars en tants altres contextos.  I si no els agraden les que ells mateixos van fer, que les deroguin i en facin de noves, que prou que tenen majoria per fer-ho.

En qualsevol cas, ja els està bé haver-se de sentir que han cedit al xantatge terrorista i que estan traint la memòria de les víctimes, només per aplicar una llei vigent.  I anem preparant-nos, que l’afer Uribetxebarria només és el primer de molts més que arribaran en poc temps.

Punt i final a la lluna de mel entre l’AVT i el PP?  Ells sabran què han fet i què han pactat al llarg dels anys per arribar fins aquí.  Nosaltres només ho podem intuir a partir de declaracions com les de l’exparlamentari popular Santiago Abascal, per exemple.

Ago 192012
 

De tant en tant, la voluntat del poble (la de veritat, no aquesta que ens volen vendre per omplir escons i preservar privilegis) ens ofereix lliçons que posen en evidència l’estupidesa de la demagògia i el populisme.

Fa uns dies, l’alcalde de Badalona, aquest neofeixsta, neoxenòfob i neodemagog que és Xavier Garcia Albiol, anunciava que, per qüestions d’estalvi en la despesa pública, eliminava tots els actes de la festa major de Badalona, llevat dels focs artificials.  També és curiós que es mantingui l’espectacle més vistós i més efímer.  Tota una metàfora de la demagògia populista, de fet.

El cas és que un seguit d’entitats badalonines van decidir que no volien renunciar a la seva festa i, sense la col.laboració de l’Ajuntament, van elaborar el seu propi programa de festes.  La veritat és que fa l’efecte que aquesta festa major alternativa, per dir-ne d’alguna manera, va ser molt més autèntica i molt més viscuda que les que tradicionalment solen dependre de la major part d’ajuntaments, ja que, pel que es veu a les fotos, compta amb el protagonisme absolut de la ciutadania.

Potser va sent hora de recuperar l’esperit de poble, de barri, també a les festes, i tornar a prendre els carrers per fer-los nostres.  Potser va sent hora de demarcar-nos d’alguns alcaldes i consistoris que no saben fer altra cosa que dedicar els diners que no tenen a fer programes caríssims en els quals, nosaltres, mai no passem de simples espectadors.

Penso que Badalona ha donat un gran exemple d’iniciativa i de recuperació del sentit de la festa, d’una festa feta per i per als ciutadans, i no per a major glòria de l’alcalde.

Recuperar la iniciativa més enllà de les institucions, perquè la nostra capacitat és molt superior a les seves subvencions i al seu intervencionisme que no ens acostumen a portar res de bo.  Aquest hauria de ser el nostre compromís personal, i ben segur que això també ajudaria a mostrar un futur una mica més clar i a fer-nos sentir protagonistes i no espectadors de la nostra pròpia història, una història que ningú pot escriure per nosaltres.

Ago 182012
 

L’Ajuntament de Barcelona incrementa la seva pressió contra la prostitució al carrer, a base de multar tant les persones que l’exerceixen com les que la contracten.  Un pas més en un seguint d’iniciatives de diferents municipis per treure la prostitució de les carreteres i, en general, de la via pública o, si voleu, de la vista.

Allò que no es veu, no existeix.  Aquest sembla que sigui el principi que regeix totes aquestes mesures, perquè en cap moment no fa l’efecte que s’estigui intentant d’eliminar les xarxes d’explotació de dones, que en la immensa major part dels casos són al darrere de la prostitució.  És com si tot passés per treure-les dels llocs públics perquè hi fan lleig.

La prostitució és un d’aquells lamentables exemples de com es poden eternitzar situacions en  una absoluta indefinició legal.  Ni es planteja regular-ne l’exercici,  ni tampoc prohibir-la absolutament, tot i que tant una posició com l’altra donarien instruments per lluitar contra l’explotació i seguretat a les professionals (algú, algun dia, hauria d’explicar per què).  No oblidem que la prostitució comporta una activitat econòmica derivada d’una determinada prestació de serveis.  Des d’aquesta perspectiva, algú pot imaginar una situació de manca de referents legals en qualsevol altre àmbit?  Que els demanin als pagesos si està controlat o no el treball durant la recollida de la fruita, i poso aquest exemple perquè també podria ser paradigmàtic de situacions d’explotació i d’esclavisme, si no estés regulat.

La qüestió és delicada, sobretot perquè hi ha la dignitat de moltes dones en joc  i, en moltíssimes ocasions, la seva llibertat personal, fins i tot.  I és justament per això, per la importància i per la gravetat del tema, i perquè les dones que es veuen obligades a exercir a l’espai públic són justament les més febles i les més maltractades pels explotadors, que em sembla que mesures cosmètiques com les darreres anunciades per l’Ajuntament de Barcelona no contribueixen en absolut a millorar les seves condicions de vida, ans al contrari.  Però bé, en qualsevol cas, no faran nosa ni ofendran la mirada de les ments benpensants, oi?   Si es manté o no l’explotació és un altre tema, però que no fa al cas.

M’ho sembla a mi o fa pinta de molt hipòcrita, tot plegat?.

Ago 172012
 

Cada estiu ens deixa alguna que altra notícia o declaració curiosa.  Aquest, si més no fins ara, ens ha deixat la perla del ministre d’Indústria, Energia i Turisme, amb la seva crida a fer turisme a Espanya.  La cosa no passaria d’un intent més o menys afortunat de promoure el país com a destinació de vacances, si no fos per la solidesa intel.lectual i argumental del seu raonament:

– Molts espanyols van a buscar sol i platja a fora i es troben mosquits i una temperatura d’aigua que no s’esperen.

– 57 milions de visitants, cada any, no poden estar equivocats.

Francament, m’encantaria veure aquest home intentant vendre Espanya com a destinació, en qualsevol fira internacional de turisme.  Pur espectacle.

Potser, fins i tot, hauria estat més pràctic tirar del tòpic aquell que diu que a casa com enlloc o, si voleu, per què cal anar buscar coses a fora, si en tenim tantes a la vora.  Són tòpics, però potser tindrien més sentit que els seus arguments.  Quin nivell.

Per cert, el ministre predica amb l’exemple i fa turisme a Lanzarote, això sí, en un hotel de luxe, qualificat d’il.legal pel Tribunal Superior de Justícia de Canàries i propietat d’un personatge amb alguna que altra acusació de pagament de suborns per obtenir llicències d’obra no massa legals.

Si més no, notícies com aquestes ens fan riure una estona i ens fan passar millor l’estiu.

Ago 162012
 

Si mirem el significat de “nació” hi trobarem que parla de comunitat amb uns determinats vincles que li donen fesomia pròpia, diferencial i diferenciadora.  Si parlem de Catalunya i de llengua, crec que és evident que allò que ens suposa un vincle i que alhora ens fa diferents d’altres comunitats és el català.

La polèmica està servida.  Es planteja, i amb suports prou importants, que els Premis Nacionals de Cultura que atorga la Generalitat de Catalunya, en la seva modalitat de literatura, puguin premiar autors catalans d’obra en espanyol.  Val a dir que alguns dels premiats ja tenen obra en espanyol, a més d’en català, però en tenen, i important, en català.  D’altra banda, què entenem per “català”?  Nascut a Catalunya?  Que viu i treballa a Catalunya? (des de quan?, des de fa cinc anys?  des de fa deu?…).  Com que no podem reconèixer la nacionalitat catalana de les persones, la definició del concepte “català”, políticament massa restrictiu si parlem de lloc de naixença, es fa impossible, ben aviat podem estar premiant com a autor català un escriptor, posem per cas, de Cuenca, que escriu en espanyol i que passa llargues temporades a Barcelona.

Sigui com sigui, i més enllà de qüestions de definició política, la llengua nacional de Catalunya, la que ens diferencia davant del món, és el català.  L’espanyol hi és cooficial perquè ho mana la constitució espanyola i l’occità (aranès) perquè ho estabeix l’estatut.

Si volem que els Premis Nacionals de Cultura puguin seguir mantenint l’adjectiu “nacionals” amb un mínim de sentit, han de reconèixer, pel que fa a literatura, la qualitat de l’obra en català, fins i tot amb independència del lloc de naixement l’escriptor, perquè penso que un autor, posem per cas, suec, amb obra en català, fa literatura catalana i, el dia que s’escrigui una nova història de la literatura catalana, hi serà.  Si no, sempre podem instituir els Premis de Cultura de la Generalitat de Catalunya i posar-hi les bases que vulguem, però ja no seran premis nacionals.

La polèmica està servida i sé perfectament que la meva postura desperatarà no poques posicions en contra i no pocs qualificatius d’acomplexat, poc obert de mires, poc cosmopolita…  però què hi farem.  Pitjor és anar perden llençols a cada bugada, que ja no ens en queden gaires.

Per cert, amb aquest mateix raonament que es fa servir per canviar el criteri dels premis, algú em pot justificar la immersió lingüística?

Ago 152012
 

De tant en tant ens arriben notícies que parlen, amb una claredat meridiana, de l’odi que genera la demogògia feixista i que alimenta la tensió entre Espanya i Euskadi, massa sovint mantinguda per raons ideològiques i de rendiments polítics immediats, simplement, en un exercici d’irresponsabilitat absoluta.

Un exemple el tenim en l’apedregament d’una colònia d’escoltes bascos que s’estava fent a Cantàbria.  I és que si algú pensava que determinades declaracions ministerials, determinades línies editorials i determinades actituds d’alguns col.lectius socials eren innòcues, ja pot anar canviant d’opinió, perquè insolvència mental i el fanatisme dels grans els poden acabar pagant els més petits.  L’odi genera odi i la violència verbal porta a la violència física.

Esgarrifa pensar què podia passar pel cap dels monitors bascos mentre miraven de protegir com bonament podien els nenes al seu càrrec d’aquest atac, enmig d’una pluja de pedres que va durar 25 minuts.  El temps és remarcable, perquè parla d’una clara voluntat de fer mal a aquells que no poden defensar-se i d’una premeditació evident.

Aquesta és l’Espanya tolerant, democràtica i constitucional, i així s’expressa.

Ago 142012
 

En poques hores, diferents membres del govern espanyol ens han ofert el bo i millor de la seva activitat i de la seva capacitat com a governants, en un autèntic exercici de despropòsits:

– El ministre d’Agricultura i unes quantes coses més, entre elles el medi ambient, quan Espanya pateix un bon grapat d’incendis forestals, no té  cap problema per anar-se’n als toros amb el Rei (un altre gran amant de la fiesta), segons diu, per ordre directa de Presidència.   No hauria de sorprendre’ns, però, aquesta actitud, ja que no fa tant que el president (aquest que li ordena d’anar als toros), tot just anunciar el rescat de la banca, se n’anava al futbol.

– El ministre Wert (aquest home és una mina) afirma que amb una setmana més de Jocs, haurien aconseguit 30 medalles.  Bé, això i que va sobrar una setmana pel davant i en va faltar una pel darrere.  Grandíssim ministre d’Educació, Cultura i Esport.  Una ment privilegiada.

– El president Rajoy ja ha avisat que no farà declaracions després del seu despatx d’estiu amb el Rei.  Quina novetat, el silenci de Rajoy.  El fet que calgui dir a milers de persones si seguiran cobrant els 400€ com a única percepció.  Com que són per als aturats de Zapatero, la cosa deu ser un tema menor.

Realment, és fantàstic el nivell dels governants espanyols.  Potser és cosa de la calor.  Qui ho sap.

 

Ago 132012
 

Encara tindrà raó el president Mas i sí que és possible fer més amb menys.  I és que només cal mirar els resultats de la delegació espanyola als Jocs Olímpics per constatar alguna que altra qüestió prou significativa:

– Èxit absolut de l’esport femení.  Justament aquell que ni apareix als diaris, ni mou pressupostos milionaris, ni té pràcticament suports socials i, amb prou feines, federatiu, en alguns casos.

– Èxit dels esports amb menor seguiment mediàtic (excepció feta del bàsquet masculí).  I és que els Jocs, entre altres coses, serveixen per recordar-nos que hi ha esport més enllà del futbol i que hi ha disciplines que molta gent practica amb il.lusió, amb tenacitat i amb discreció i que també donen fruits magnífics.

– Èxit esportiu de la perifèria (així en diuen a Madrid).  Curiós si mirem com es reparetixen els pressupostos, a Espanya.

Crec que val la pena aprofitar l’ocasió per defensar la feina de les dones a l’esport, especialment en algunes disciplines on no poden tenir presència olímpica, com ara el futbol, simplement, perquè la Real Federación Española no els permet federar-s’hi professionalment.  Sí, sí, per si no ho sabíeu, Espanya no permet que les dones es federin per a la pràctica professional del futbol, malgrat que compti amb esportistes prou cotitzades a les grans lligues femenines mundials.  No hi ha cap dubte que encara hi ha esports que son cosa de hombres.  De mascles, diria jo.

I és que l’esport no deixa de ser un reflex de la societat que el practica;  i malgrat que les dones, a la nostra, encara són “menys” que els homes, per més que diguin, cada dia tinc més clar que si Lehman Brothers hagués estat Leman Sisters, un altre gall cantaria.

Felicitats a totes aquestes dones que saben, veritablement, dignificar l’esport, amb orgull, constància i contra totes les dificultats.  Impagable l’expressió d’alegria de les jugadores de waterpolo en recollir aquella medalla que sempre es diu que es guanya després de perdre un partit;  una expressió de victòria absoluta.

Ago 122012
 

En una de les seves cites poc conegudes i poc reproduïdes, tan poc que no l’he pogut localitzar, Marilyn Monroe venia a dir que cal molt amor propi per tirar endavant en la vida.  Quan vaig saber d’aquesta frase, vaig pensar que era sorprenent que fos de Marilyn, una dona que mai va poder trobar l’equilibri entre el que ella era i pensava i la imatge que en tenia bona part del món, massa simple i superficial.

Crec que aquesta apel.lació a l’amor propi és impresindible en els temps que corren.  Ara ja sabem que només comptem amb nosaltres mateixos per tirar endavant la nostra vida.  La banca, l’empresa, la política…, ens han girat l’esquena, sense cap mirament pel que nosaltres necessitem o sentim, un cop ens han utilitzat per assolir els seus objectius i per obtenir els seus guanys.

Ens caldrà tirar d’amor propi, i molt, per seguir endavant.  I no vull dir per mantenir la nostra forma de vida, ni la nostra feina, ni per canviar el cotxe o anar de vacances, no.  Vull der per tirar endavant, simplement, perquè tenim l’obligació de fer-ho i perquè hi ha gent que confia que ho fem, que espera que no defallim, que no entrem en la dinàmica del fatalisme i que demostrem que davant de les dificultats tenim recursos nostres, personals, per no rendir-nos.

Amor propi.  Creure en el nostre potencial i en la nostra capacitat d’adaptar-nos a qualsevol context i sortir-ne amb èxit.

Si a sobre aconseguim envoltar-nos de gent que creu el mateix que nosaltres, no hi haurà renúncia, ni pèrdua que ens pugui fer defallir.  I no defallir acostuma a ser sinònim de triomf.

Potser és hora de tornar-nos a estimar una mica i de tornar a creure en nosaltres, perquè ens hi juguem massa.  Potser tant com la Marilyn.

css.php