No cal que en facis gaire cas

Diu la dita castellana:  cria cuervos y te sacarán los ojos.  Res més cert pel que fa a la situació en què es troba el Partit Popular que ha hagut d’aplicar una llei (si no vaig errat) aprovada quan  era ministre d’Interior Javier Mayor Oreja, en relació a l’aplicació de determinats privilegis  penitenciaris, per motius de salut, a l’etarra Iosu Uribetxebarria, que no ha tardat a rebre una resposta contundent de l’Associació de Víctimes del Terrorisme.

Cal no oblidar que durant anys i anys, el Partit Popular ha estat jugant a manipular de manera irresponsable i indecent el dolor dels familiars de les víctimes d’ETA fins a convertir l’AVT en un autèntic grup de pressió davant de qualsevol govern, en favor de les postures més radicalment inflexibles, no només amb els terroristes, sinó, per extensió, amb tot allò que sonés a nacionalisme, independentisme… en una estratègia política bruta, molt bruta.

No és que cap dels etarres condemnats em mereixi la més mínima simpatia, com tampoc me la mereixen ni aquells que manipulen el dolor aliè, ni els fanàtics, però les lleis estan per ser aplicades, com no es cansen de repetir els populars en tants altres contextos.  I si no els agraden les que ells mateixos van fer, que les deroguin i en facin de noves, que prou que tenen majoria per fer-ho.

En qualsevol cas, ja els està bé haver-se de sentir que han cedit al xantatge terrorista i que estan traint la memòria de les víctimes, només per aplicar una llei vigent.  I anem preparant-nos, que l’afer Uribetxebarria només és el primer de molts més que arribaran en poc temps.

Punt i final a la lluna de mel entre l’AVT i el PP?  Ells sabran què han fet i què han pactat al llarg dels anys per arribar fins aquí.  Nosaltres només ho podem intuir a partir de declaracions com les de l’exparlamentari popular Santiago Abascal, per exemple.

Tweet

L’Ajuntament de Barcelona incrementa la seva pressió contra la prostitució al carrer, a base de multar tant les persones que l’exerceixen com les que la contracten.  Un pas més en un seguint d’iniciatives de diferents municipis per treure la prostitució de les carreteres i, en general, de la via pública o, si voleu, de la vista.

Allò que no es veu, no existeix.  Aquest sembla que sigui el principi que regeix totes aquestes mesures, perquè en cap moment no fa l’efecte que s’estigui intentant d’eliminar les xarxes d’explotació de dones, que en la immensa major part dels casos són al darrere de la prostitució.  És com si tot passés per treure-les dels llocs públics perquè hi fan lleig.

La prostitució és un d’aquells lamentables exemples de com es poden eternitzar situacions en  una absoluta indefinició legal.  Ni es planteja regular-ne l’exercici,  ni tampoc prohibir-la absolutament, tot i que tant una posició com l’altra donarien instruments per lluitar contra l’explotació i seguretat a les professionals (algú, algun dia, hauria d’explicar per què).  No oblidem que la prostitució comporta una activitat econòmica derivada d’una determinada prestació de serveis.  Des d’aquesta perspectiva, algú pot imaginar una situació de manca de referents legals en qualsevol altre àmbit?  Que els demanin als pagesos si està controlat o no el treball durant la recollida de la fruita, i poso aquest exemple perquè també podria ser paradigmàtic de situacions d’explotació i d’esclavisme, si no estés regulat.

La qüestió és delicada, sobretot perquè hi ha la dignitat de moltes dones en joc  i, en moltíssimes ocasions, la seva llibertat personal, fins i tot.  I és justament per això, per la importància i per la gravetat del tema, i perquè les dones que es veuen obligades a exercir a l’espai públic són justament les més febles i les més maltractades pels explotadors, que em sembla que mesures cosmètiques com les darreres anunciades per l’Ajuntament de Barcelona no contribueixen en absolut a millorar les seves condicions de vida, ans al contrari.  Però bé, en qualsevol cas, no faran nosa ni ofendran la mirada de les ments benpensants, oi?   Si es manté o no l’explotació és un altre tema, però que no fa al cas.

M’ho sembla a mi o fa pinta de molt hipòcrita, tot plegat?.

Tweet

Si mirem el significat de «nació» hi trobarem que parla de comunitat amb uns determinats vincles que li donen fesomia pròpia, diferencial i diferenciadora.  Si parlem de Catalunya i de llengua, crec que és evident que allò que ens suposa un vincle i que alhora ens fa diferents d’altres comunitats és el català.

La polèmica està servida.  Es planteja, i amb suports prou importants, que els Premis Nacionals de Cultura que atorga la Generalitat de Catalunya, en la seva modalitat de literatura, puguin premiar autors catalans d’obra en espanyol.  Val a dir que alguns dels premiats ja tenen obra en espanyol, a més d’en català, però en tenen, i important, en català.  D’altra banda, què entenem per «català»?  Nascut a Catalunya?  Que viu i treballa a Catalunya? (des de quan?, des de fa cinc anys?  des de fa deu?…).  Com que no podem reconèixer la nacionalitat catalana de les persones, la definició del concepte «català», políticament massa restrictiu si parlem de lloc de naixença, es fa impossible, ben aviat podem estar premiant com a autor català un escriptor, posem per cas, de Cuenca, que escriu en espanyol i que passa llargues temporades a Barcelona.

Sigui com sigui, i més enllà de qüestions de definició política, la llengua nacional de Catalunya, la que ens diferencia davant del món, és el català.  L’espanyol hi és cooficial perquè ho mana la constitució espanyola i l’occità (aranès) perquè ho estabeix l’estatut.

Si volem que els Premis Nacionals de Cultura puguin seguir mantenint l’adjectiu «nacionals» amb un mínim de sentit, han de reconèixer, pel que fa a literatura, la qualitat de l’obra en català, fins i tot amb independència del lloc de naixement l’escriptor, perquè penso que un autor, posem per cas, suec, amb obra en català, fa literatura catalana i, el dia que s’escrigui una nova història de la literatura catalana, hi serà.  Si no, sempre podem instituir els Premis de Cultura de la Generalitat de Catalunya i posar-hi les bases que vulguem, però ja no seran premis nacionals.

La polèmica està servida i sé perfectament que la meva postura desperatarà no poques posicions en contra i no pocs qualificatius d’acomplexat, poc obert de mires, poc cosmopolita…  però què hi farem.  Pitjor és anar perden llençols a cada bugada, que ja no ens en queden gaires.

Per cert, amb aquest mateix raonament que es fa servir per canviar el criteri dels premis, algú em pot justificar la immersió lingüística?

Tweet

En poques hores, diferents membres del govern espanyol ens han ofert el bo i millor de la seva activitat i de la seva capacitat com a governants, en un autèntic exercici de despropòsits:

– El ministre d’Agricultura i unes quantes coses més, entre elles el medi ambient, quan Espanya pateix un bon grapat d’incendis forestals, no té  cap problema per anar-se’n als toros amb el Rei (un altre gran amant de la fiesta), segons diu, per ordre directa de Presidència.   No hauria de sorprendre’ns, però, aquesta actitud, ja que no fa tant que el president (aquest que li ordena d’anar als toros), tot just anunciar el rescat de la banca, se n’anava al futbol.

– El ministre Wert (aquest home és una mina) afirma que amb una setmana més de Jocs, haurien aconseguit 30 medalles.  Bé, això i que va sobrar una setmana pel davant i en va faltar una pel darrere.  Grandíssim ministre d’Educació, Cultura i Esport.  Una ment privilegiada.

– El president Rajoy ja ha avisat que no farà declaracions després del seu despatx d’estiu amb el Rei.  Quina novetat, el silenci de Rajoy.  El fet que calgui dir a milers de persones si seguiran cobrant els 400€ com a única percepció.  Com que són per als aturats de Zapatero, la cosa deu ser un tema menor.

Realment, és fantàstic el nivell dels governants espanyols.  Potser és cosa de la calor.  Qui ho sap.

Tweet

En una de les seves cites poc conegudes i poc reproduïdes, tan poc que no l’he pogut localitzar, Marilyn Monroe venia a dir que cal molt amor propi per tirar endavant en la vida.  Quan vaig saber d’aquesta frase, vaig pensar que era sorprenent que fos de Marilyn, una dona que mai va poder trobar l’equilibri entre el que ella era i pensava i la imatge que en tenia bona part del món, massa simple i superficial.

Crec que aquesta apel.lació a l’amor propi és impresindible en els temps que corren.  Ara ja sabem que només comptem amb nosaltres mateixos per tirar endavant la nostra vida.  La banca, l’empresa, la política…, ens han girat l’esquena, sense cap mirament pel que nosaltres necessitem o sentim, un cop ens han utilitzat per assolir els seus objectius i per obtenir els seus guanys.

Ens caldrà tirar d’amor propi, i molt, per seguir endavant.  I no vull dir per mantenir la nostra forma de vida, ni la nostra feina, ni per canviar el cotxe o anar de vacances, no.  Vull der per tirar endavant, simplement, perquè tenim l’obligació de fer-ho i perquè hi ha gent que confia que ho fem, que espera que no defallim, que no entrem en la dinàmica del fatalisme i que demostrem que davant de les dificultats tenim recursos nostres, personals, per no rendir-nos.

Amor propi.  Creure en el nostre potencial i en la nostra capacitat d’adaptar-nos a qualsevol context i sortir-ne amb èxit.

Si a sobre aconseguim envoltar-nos de gent que creu el mateix que nosaltres, no hi haurà renúncia, ni pèrdua que ens pugui fer defallir.  I no defallir acostuma a ser sinònim de triomf.

Potser és hora de tornar-nos a estimar una mica i de tornar a creure en nosaltres, perquè ens hi juguem massa.  Potser tant com la Marilyn.

Tweet