ag. 112012
 

El president Mas ha demanat una demostració de suport ciutadà al pacte fiscal, per poder tenir més força a l’hora de negociar-lo a Madrid.  Aquesta petició s’ha interpretat com un intent de fer que la manifestació de l’11 de setembre sigui un clam en favor del pacte fiscal.  Però molt em temo que, en aquesta ocasió, el president ha fet tard, i ha fet tard en dos sentits:

En primer lloc, perquè el pacte fiscal és un instrument que el procés de deconstrucció de l’Estatut va demostrar que no té cabuda en la lectura de la Constitució que es fa des d’Espanya.  I per si hi havia cap dubte, el govern popular no s’està de ridiculitzar la proposta sempre que té ocasió.

En segon lloc, la manifestació de l’11 de setembre va agafant cada cop més forma com un enorme clam per la independència de Catalunya.  La societat civil, amb el suport d’alguna força política,  ha assumit, en aquesta ocasió, un protagonisme que pot donar com a resultat la gran concentració independentista que es preveu.

I és que s’ha acabat el temps.  Espanya no escolta, ni vol escoltar, i Catalunya es nega a l’empobriment i a la marginalitat, molt més enllà dels legítims moviments tacticistes dels partits polítics, cada cop amb menor capacitat efectiva de convocatòria.  I és que la paciència té un límit i l’evolució històrica és imparable.

No dubto que CiU, i segurament alguna altra formació, intentarà empeltar el seu missatge pro pacte fiscal (o antiindependentista, aprofitant la situació) en la manifestació de l’11 de setembre i que mobilitzarà tota la seva militància per a aconseguir-ho, i és ben legítim que ho facin.  Però, francament, estic convençut que en aquesta ocasió, la ciutadania, farta de promeses i de frustracions, prendrà la iniciativa i assumirà el protagonisme que li correspon.

No perdem de vista que si l’11 de setembre hi ha aquesta gran reclamació d’independència, cap formació política, ni cap govern, no la podran obviar, a risc de perdre, definitivament, els lligams amb la societat que afirmen servir.  I és que el favor més gran que es pot fer a la hipotètica futura negociació del pacte fiscal és un enorme crit en favor de la independència.

ag. 102012
 

Onada de calor a la vista.  Aparteu les criatures, dispareu totes les alarmes i, si pot ser, ni sortiu de casa fins que arribi la fresca.

És sorprenent com una cosa absolutament normal:  que a l’agost faci calor, i molta, ha esdevingut un fet extraordinari que mobilitza tots els resorts haguts i per haver d’una societat que sembla que només aspiri a viure en una mena de calma tèbia permanent.

Que faci calor a l’estiu, que hi hagi tronades, que geli a l’hivern, o que hi nevi, són fenòmens normals que cada any es donen amb major o menor intensitat. Res d’excepcional.  I és que per més que vulguem, hem de deixar de pretendre, fins i tot, manipular la meteorologia perquè s’adapti als nostres ritmes i a allò que nosaltres volem.  Això no va així.

Paradoxalment, aquest desig de calma i d’estabilitat ens provoca unes dosis extra d’estrès i d’ansietat, perquè ja fa uns quants dies que ens estan advertint, constantment i per tots els mitjans, que arriba una onada de calor, i sembla que s’han activat tots els recursos per protegir la indefensa població.  Segurament és una bona idea limitar l’accés a determinades zones boscoses durant un episodi de sequera i d’altes temperatures, però d’aquí a generar l’alarma social que s’està generant perquè un parell o tres de dies podem tenir temperatures que rondin els 40º, hi ha un abisme.

Potser va sent hora que assumim, tots plegats, que les administracions no ens ho poden arreglar tot.  Per exemple, el clima.  Ara potser estaria bé que els governs, i sobretot els mitjans de comunicació, ens anessin explicant que les coses són com són, que les onades de calor o de fred són normals, que duren el que duren, que no cal donar-hi més tombs que els imprescindibles, i que res ni ningú no pot garantir ni la seguretat total, ni la calma i l’estabilitat absolutes, i encara menys si parlem de meteorologia.

Què se n’ha fet de la capacitat de la nostra societat d’adaptar-se a les circumstàncies i de tirar endavant en situacions que no ens són especialment còmodes?  On vam abandonar el llegat de l’evolució?

ag. 092012
 

Si anem fent cas de tota mena d’indicadors i d’indicis més o menys raonables, Catalunya va, inexorablement, cap a la seva independència d’Espanya.  I la prova més clara no la tenim només en la nostra voluntat com a poble (ja són moltes les enquestes que així ho indiquen), sinó sobretot en l’augment de l’hostilitat a Espanya cap a tot el que soni a català, i no poques ganes de veure’ns com més lluny millor.  Perfecte.

Només algunes pinzellades:

– Cada cop són més els espanyols que volen recentralitzar Espanya.  El que està clar és que Catalunya no admetrà la supressió del seu autogovern.  Potser és que ens trobem davant la fi de l’absurd, inútil i caríssim café para todos.  Ells ho van inventar i ells el poden destruir.

– Les xarxes socials van plenes de missatges espanyols que celebren l’eliminació dels Jocs de la selecció espanyola d’hoquei, 16 dels 18 components de la qual són catalans, com ara el tristament famós Àlex Fàbregas.

– Fins i tot, Jiménez Losantos demana fer fora Catalunya d’Espanya.

Ja ni els diners que Espanya ens pren no semblen necessaris, i menys en un escenari de rescat d’una economia de nous rics que fa aigües.  Ja no els ve d’aquí.  I no oblidem que Catalunya, sense Espanya, és perfectament viable, a nivell econòmic.

I és que, a poc a poc, sembla que Catalunya està esdevenint un veí incòmode per a una Espanya que es vol reunificada.  Paral.lelament, cada cop són més els catalans que parlen obertament d’expoli econòmic i d’independència com a única solució possible, expressions cada cop més freqüents, també, als mitjans de comunicació estrangers.  I és que l’evidència, per més traça que es tingui mentint, no es pot amagar.

Va sent hora, doncs, d’aprofitar la conjuntura i fer el pas.  O ara, o mai.  Només cal, definitivament, decisió política.

ag. 082012
 

Moltes de les federacions esportives espanyoles (i les catalanes déu n’hi do) són uns organismes estranys, amb unes pautes i normes de funcionament, com a mínim, sorprenents.  Això fa que moltes coses que en depenen, entre elles les actuacions dels esportistes, massa cops puguin estar sota sospita o plantegin dubtes sobre la seva legitimitat.

No fa gaires dies assistíem al trist espectacle de les aventures d’un atleta, curiosament català, l’Àngel Mullera, sobre el qual hi pesava una sospita de dopatge, tot i no haver donat positiu en cap control.  Un espectacle auspiciat per la pròpia Federació Espanyola d’Atletisme, que finalment va haver de fer silenci davant del veredicte del Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (el TAS).

En aquest afer, la Federació semblava la gran valedora de totes les virtuts, a la qual, una simple possibilitat no contrastada li semblava motiu més que suficient per deixar un atleta fora dels Jocs Olímpics.

Dilluns, la selecció espanyola de bàsquet perdia davant Brasil, amb un sorprenentment mediocre quart temps.  Ja feixa uns dies, de fet, que tothom especulava obertament amb la possibilitat d’aquesta derrota per evitar el creuament amb la formació dels Estats Units abans d’una hipotètica final.  En aquesta ocasió, però, cap mesura ni cap posicionament federatiu.  Silenci absolut.  Potser la possibilitat real de medalla fa callar qualsevol veu i arracona qualsevol prejudici ètic o moral.

No sé si aquell partit va ser del tot net o si la derrota ja anava prou bé.  Això només ho saben del cert els propis esportistes.  Aquestes coses són tan difícils de demostrar com les suposades intencions del no dopatge efectiu de Mullera.

Tothom que coneix mínimament l’esport sap que moltes federacions són reductes de maneres de fer franquistes on els privilegis i l’arbitrarietat i el fanatisme patri són norma i, finalment, acaben fent-se evidents, tan evidents com en el cas d’Àlex Fàbregas, perseguit per dir que més s’estimaria competir per Catalunya que per Espanya, tot i que ho fa i un gran rendiment.  I és que per salut democràtica, si més no, caldria plantejar-ne una reforma en profunditat que mai no arriba.  Algú haurà de dir per què, algun dia.

Mentrestant, Mullera va poder assistir als Jocs, la selecció de bàsquet segueix endavant sense haver de patir pels Estats Units i Fàgregas ha de tancar el seus comptes a les xarxes socials per insults i amenaces de mort.

I els equips de futbol seguixen acumulant, amb absoluta impunitat, deutes i impagaments (que aquesta n’és una altra).

ag. 072012
 

I com si el món i la realitat no anessin amb ells, els defensors de l’Espanya eterna no paren, ara que tenen un poder gairebé absolut arreu:

– El ministre Gallardón, llença una gallarda ofensiva contra l’avortament i la cosa apunta a un retrocés de més de trenta anys en els drets de les dones.  A avortar, a Londres, i qui s’ho pugui pagar.

– Cap retallada als sectors «estratègics»:  l’església i el gran capital i tota mena d’ajudes a la banca.  En contrapartida, el desmantellament absolut dels drets dels treballadors, amb el pretext de la crisi.

– Ofensiva contra el català a tots els territoris on es parla, i especialment contra el seu ús a l’escola i a l’administració.

– Reforma de l’assignatura d’educació per a la ciutadania, o com li vulguin dir ara («formació de l’esperit nacional» potser seria un bon nom) que comporta la desaparició de la lluita contra l’homofòbia i contra la violència masclista.

– Ofec econòmic sense precedents contra Catalunya, a base de l’incompliment sistemàtic de qualsevol compromís i de la burla descarada contra qualsevol plantejament que surti d’aquí.

– Hostilitat desfermada contra tothom que es proclami no radicalment espanyolista, com ara el jugador d’hoquei Àlex Fàbregas.

– Menyspreu absolut cap a l’educació generalitzada i cap a la investigació (torna el que inventen ellos).

– Purga de periodistes no adeptes al règim, a la televisió pública, ja en mans d’antics responsables de Telemadrid o d’excol.laboradors dels governs Aznar.

– Amenaces a entitats, com ara Facua, que defensen els drets dels consumidors, per denunciar algunes pràctiques guvernamentals.

– Impunitat en l’ús de teminologia feixista per a nous municipis, com ara Guadiana del Caudillo, en una exhibició de menyspreu a la memòria històrica i a la democràcia.

– Utilització sistemàtica de la mentida i de la indefinició com a protocol d’actuació del govern.  D’incompliment de promeses electorals, millor ni parlar-ne.

Aquest és l’escenari actual i el full de ruta del futur al Regne (popular) d’Espanya.  I mentrestant, el president Rajoy de vacances (es veu que sí que pot), com si la cosa no anés amb ell.

Realment algú se pot sentir identificat (còmplice) amb aquestes maneres de fer?  Jo no.  I m’agradaria molt que el govern del meu país tampoc.

ag. 062012
 

Algú va dir que fer política era fàcil i que només calia no fer el ridícul.  Sembla molt de sentit comú, oi?  Doncs no ho deu ser tant quan la política va plena d’imatges ridícules, tan ridícules que fins i tot resulten ofensives per a la ciutadania, especialment per a aquella immensa part de la societat que ho passa molt malament i que un bon dia es troba davant de la cara més poc edificant d’uns dirigents que viuen totalment aliens a la realitat.

Una d’aquestes imatges, segurament una de les més ridícules de la política dels darrers temps, ens arriba de fora i, ben segur, serà una de les imatges dels Jocs Olímpics de Londres.  Em refereixo a la imatge de l’alcalde de la ciutat que acull els Jocs, Boris Johnson, ben vestit i encorbatat, amb casc i arnès, penjant d’una tirolina i amb una bandereta britànica a cada mà.

Quan el gran recurs de la política per guanyar popularitat i atreure simpaties és l’excentricitat, el ridícul acostuma a estar servit i ens deixa imatges tan poc dignes (en termes de rigor polític) com aquesta que comento.

Nosaltres també en trobaríem alguna, d’imatge poc presentable, i molts aplecs, fires i festes populars diverses  en van plenes, però francament, no com aquesta.  I és que no deixa de ser un consol saber que sempre es pot caure una mica més baix;  fins i tot més, si cap, que amb l’afer de la nonata supercopa de Catalunya de futbol, enéssim ridícul federatiu (i en aquest cas també polític) que mal favor li fa a la credibilitat del nostre esport.  Si aquesta gent de la foto ha d’aconseguir la selecció catalana, ho tenim cru.

ag. 052012
 

Corre per internet, des de fa uns dies, un petit reportatge fotogràfic que, d’una manera prou clara i contundent, propicia una reflexió sobre un dels esports olímpics més populars i més polèmics, pel que fa a la indumentària de les esportistes (evidentment femenines), el voley platja.

L’autor d’aquest reportatge fotogràfic ha tingut la fantàstica idea de retratar diferents esports olímpics, amb participants masculins en aquest cas, fent servir el mateix punt de vista que tot sovint s’utilitza per fotografiar el voley platja femení.  El resultat és fantàstic i evidencia, un cop més, que el problema sovint és en qui mira i no en allò que es veu.

I és que més enllà de les indumentàries i les polèmiques que susciten (i la reflexió no només serveix per a l’esport, perquè podríem parlar del carrer, de l’escola, de la platja, de les cerimònies…) hi ha l’ull crític o pervers de l’observador.

Passeu un bon diumenge i gaudiu dels Jocs, que sempre hi ha maneres molt interessants de veure’ls, com demostra aquest altre reportatge i sempre val lapena recordar els valors autèntics de la pràctica esportiva.

ag. 042012
 

Alguna cosa va molt malament (de fet és intolerable) quan la Generalitat deixa de pagar serveis socials especialment sensibles i reconeix, sense cap rubor, que la llista d’impagaments és important.

No poder pagar els deutes concrets, d’entrada, només pot ser per dos motius:

1.  Es van fer malament els pressupostos i no es poden assumir els compromisos contrets.

2.  Els diners compromesos, i que s’haurien de rebre puntualment, no arriben.

Sigui com sigui, caldria començar a dir les coses pel seu nom, perquè el país no mereix aquest clima d’incertesa i de pànic, fins i tot, que en res no contribueix a redreçar la situació econòmica.

Si els números s’han fet o  s’estan gestionant malament, caldria exigir responsabilitats clares (ja no n’hi ha prou d’allò de les mesures a contracor o de disculpes demanades amb la boca petita) i canvis radicals en la gestió.  I si el problema és, com apunta el conseller Mas-Colell, que Madrid no transfereix els diners que ens pertoquen,  potser aniria sent hora de pagar amb la mateixa moneda (a Madrid, i no als catalans més febles, per variar).

En qualsevol cas, i sigui el que sigui, recomano aquest il.lustrador enllaç, que ens mostra, amb tota claredat, perquè anem com anem, més enllà d’unes explicacions entenedores dels nostres responsables polítics, que mai no arriben.

També aniria sent hora d’aplicar, o d’exigir que s’apliquin, algunes de les mesures que apareixen en aquest article, deixar en pau els que menys tenen, i començar a enfocar les retallades i l’increment de la recaptació cap als autèntics responsables de la situació que patim, que no són ni els dependents ni els menors tutelats, precisament.

ag. 032012
 

Nova evidència de les possibilitats reals de l’economia catalana.  Aquest cop arriba d’algú tan poc sospitós com la Cambra de Comerç de Barcelona que en un dels seus informes sobre la conjuntura i perspectives de l’economia catalana, afirma que amb la reducció d’un terç del desequilibri (expoli) fiscal amb Espanya s’acabaria el dèficit català.

Dit així no sembla gran cosa, però fa pensar.  Catalunya podria seguir aportant (deixant-se prendre) les dues terceres parts del que ara aporta (li prenen) i, de passada, posaria a zero el seu dèficit, aquest que tantes retallades ens ens està comportant.  I és que són molts, massa, els diners que se’n van i no tornen.

Hi ha evidències que clamen al cel.   Davant d’aquesta, algú pot sostenir que Catalunya no se’n sortiria si fos independent?  Potser sí que té raó el president Mas quan diu que Espanya no se’n sortirà sense Catalunya, i més si fem números tan clars com els que ara se’ns presenten i que ajuden a entendre determinades actituds estatals.  Però aquest no hauria de ser el nostre problema, sinó assegurar-nos el nostre futur que, com podem imaginar, serà molt més positiu com menys recursos haguem de deixar perdre (deixar-nos prendre).

I és que ja posats, si amb un terç de reducció del desequilibri posem el dèficit a zero, què no podríem fer gestionant i invertint en nosaltres també els altres dos terços?

ag. 022012
 

Aquest cop sí.  Ni que només sigui per una ocasió (de fet, amb una ja fem), Catalunya té la independència a tocar.  Ho diuen els astres, que potser sóm més de fiar que els analistes polítics.  I és que aquests dies s’ha difós una breu predicció de l’astròleg (entre altres coses) Jesús Gabriel Gutiérrez, feta el 24 de juny (Sant Joan), segons la qual, el moment astral propici per al referèndum d’autodeterminació del nostre país és el 2013 o el 2014 i que la independència efectiva podria concretar-se el 2020.

Si teniu més ganes d’aprofundir en aquest tema, podeu seguir el rastre del comentari que acompanya la predicció, i que fa referència a les idees d’Alexandre Deulofeu que indiquen que la cosa coincidiria amb la fi definitiva de l’imperi espanyol.  Tal i com estan les coses, la separació de Catalunya (i dels seus ingressos) d’Espanya, seria la puntilla definitiva a l’Estat, tal i com el coneixem.

ran prediccions més o menys serioses o seran divertiments estivals, tant li fa.   Però la cosa, si més no, promet i fa de més bon pair la realitat.

Ara només cal esperar que falli la teoria dels maies sobre la fi del món (sembla que les coses van per aquí) i ja ho tenim tot mig fet.  Bé, que falli la teoria dels maies i que els nostres polítics comencin a creure una mica en la possibilitat d’un futur diferent.

css.php