Ago 302012
 

Cada dia tinc més clar que la manifestació de l’11 de setembre és un èxit molt abans, fins i tot, que es faci.

No deixa de ser divertit (divertit de tan penós com és) l’espectacle i les propostes dels diferents partits, clarament superats per les circumstàncies, i més ara, amb la petició de rescat econòmic a sobre de la taula.

I és que la credibilitat és un bé polític ja molt difícil de trobar, les paraules sonen a massa repetides i conceptes com pacte fiscal ja només poden significar algun pegat econòmic que el Govern d’Espanya, com sempre, no complirà.

Enmig d’aquest seguit de despropòsits, Rajoy es compromet a estudiar (estudiar, de fet, no compromet a res) la proposta de pacte fiscal del Parlament, i a trobar-se amb el president Mas per parlar-ne.  Apa, ja tenim el pacte dels nassos com a cosa possible i ja podem reorientar totes les nostres estratègies i, si cal, vendre el rescat com un crèdit en condicions favorables.  Ni de conya!

L’11 de setembre serà el dia de la gran manifestació per la independència, i tothom que hi vulgui ser amb un missatge descafeïnat, l’única cosa que realment aconseguirà és fer el ridícul, amb els seus objectius mediocres i amb estratègies de volada gallinàcia que, al capdavall, només són capaçós de generar més frustració.

Cal no perdre de vista què volem i on volem arribar, malgrat la cerimònia de confusió, els missatges perversos i les iniciatives absolutament falses que ens arriben i ens arribaran aquests dies, perquè ara, la prioritat és només una, més enllà de les idologies;  és la que tan bé descriuen aquestes paraules de Joan Maragall, de l’any 1907, que s’haurien de gravar al cervell tots aquells que es diuen representants polítics de Catalunya:

“No has sentit mai dir alló de: ”si tal cosa succeís, fins les pedres s’alçarien” ? Doncs ara som en això: que les pedres s’alcen; que cada home és un tros de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits ni res més sobre d’ella que un gran afany d’acallar-la, i satisfer-la, perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà o carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d’una millor manera que abans: de la única manera en què un home pot ésser ben bé lo que sia: així és, en conformitat a la naturalesa que la terra mateixa li donava.”

 Leave a Reply

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

css.php