abr. 192013
 

Algú va dir que els catalans podíem fer qualsevol cosa menys el ridícul.  Bé, no recordo qui ho va dir, però tant li fa.  Si no ho havia dit ningú, segueix sent prou vàlida l’afirmació.

I quan penso en aquest ridícul, ni que només sigui per variar, no estic pensant en política (que déu n’hi do l’espectacle de declaracions ridícules que patim a diari, només per guanyar uns segons -o unes línies- de presència als noticiaris).  Aquest ridícul d’avui ens arriba del futbol, aquest futbol pseudonacional que alguns s’entesten a mantenir.

Fins quan haurem d’entomar el ridícul i la humiliació d’un torneig com la Copa Catalunya?  No ens enganyem, fer competir quatre equips, amb la pretensió que representin el futbol del país (cosa més que dubtosa), amb la presència de dos suposats caps de cartell farcits de jugadors dels filials i de juvenils, jugant a mig gas en un estadi més que mig buit, i pretendre que aquest divertiment més propi d’un matí de diumenge que de res seriós sigui la competició nacional catalana, sembla molt més un insult en tota regla a la nostra realitat esportiva que cap contribució en positiu.

Alguna cosa similar es pot afirmar del partidet nadalenc de la suposada selecció catalana de futbol.  Dit sigui de passada.

Ens haurien de quedar molt lluny aquells temps en què calia tirar endavant qualsevol tipus d’iniciativa que portés el nom del país allà on fos, per prendre consciència de què som i del dret que tenim a existir, també en l’esport.  Els temps actuals han de ser d’autèntica construcció nacional, posant en funcionament tot allò que sigui possible, amb un mínim de cara i ulls i, per tant, assimilable a la realitat de qualsevol país del nostre entorn.  Cal ser conscients que tenim el que tenim i que ens manquen moltes coses, però intentar amagar els dèficits amb pegats que no aporten gran cosa és, ras i curt, fer el ridícul.  I això, com afirmava la imitació d’un expresident del Barça, “no ens ho podem permitir“.

css.php