abr. 202013
 

Aquests darrers dies hem pogut llegir a la premsa un parell de notícies que ens parlen, amb molta claredat, de cap a on va el futur econòmic del nostre país, si les coses i les polítiques públiques no canvien.

La primera, fa referència a una empresa de Rubí, capdavantera en la fabricació de bicicletes elèctriques, que ha de vendre les patents de fabricació perquè no aquí no troba el finançament per tirar endavant els contractes que ja té signats.

La segona, la reconversió d’un hipotètic espai d’investigació i fabricació aeroespacial a outlet, entre altres motius, per la manca de lleialtat del govern estatal.

Si voleu més, només cal passejar per diferents polígons industrials i veurem com allà on fa uns anys hi havia industries de fabricació de gairebé qualsevol cosa, ara hi ha magatzems i centres de distribució.

D’acord que hi ha empreses d’èxit al nostre país, però exemples com aquests que cito són molt indicadors de cap a on anem.  Si afegim que el turisme segueix mantenint l’economia, tant el de borratxera com el de creuers, tot sembla indicar que anem cap a un país de serveis, abandonant així la tradició industrial i productiva, amb alguna excepció interessant com el sector del cava (exporta que exportaràs), que durant molts i molts anys en va fer competitius i atractius per a la inversió exterior.

D’acord que els temps són de crisi, però molt, molt, un país d’emprenedors i d’economia moderna i innovadora, no ho semblem, ara mateix.

 

abr. 192013
 

Algú va dir que els catalans podíem fer qualsevol cosa menys el ridícul.  Bé, no recordo qui ho va dir, però tant li fa.  Si no ho havia dit ningú, segueix sent prou vàlida l’afirmació.

I quan penso en aquest ridícul, ni que només sigui per variar, no estic pensant en política (que déu n’hi do l’espectacle de declaracions ridícules que patim a diari, només per guanyar uns segons -o unes línies- de presència als noticiaris).  Aquest ridícul d’avui ens arriba del futbol, aquest futbol pseudonacional que alguns s’entesten a mantenir.

Fins quan haurem d’entomar el ridícul i la humiliació d’un torneig com la Copa Catalunya?  No ens enganyem, fer competir quatre equips, amb la pretensió que representin el futbol del país (cosa més que dubtosa), amb la presència de dos suposats caps de cartell farcits de jugadors dels filials i de juvenils, jugant a mig gas en un estadi més que mig buit, i pretendre que aquest divertiment més propi d’un matí de diumenge que de res seriós sigui la competició nacional catalana, sembla molt més un insult en tota regla a la nostra realitat esportiva que cap contribució en positiu.

Alguna cosa similar es pot afirmar del partidet nadalenc de la suposada selecció catalana de futbol.  Dit sigui de passada.

Ens haurien de quedar molt lluny aquells temps en què calia tirar endavant qualsevol tipus d’iniciativa que portés el nom del país allà on fos, per prendre consciència de què som i del dret que tenim a existir, també en l’esport.  Els temps actuals han de ser d’autèntica construcció nacional, posant en funcionament tot allò que sigui possible, amb un mínim de cara i ulls i, per tant, assimilable a la realitat de qualsevol país del nostre entorn.  Cal ser conscients que tenim el que tenim i que ens manquen moltes coses, però intentar amagar els dèficits amb pegats que no aporten gran cosa és, ras i curt, fer el ridícul.  I això, com afirmava la imitació d’un expresident del Barça, “no ens ho podem permitir“.

abr. 182013
 

Algun dia es farà justícia i els catalans, o els que reivindiquem el dret a usar arreu la nostra llengua, no sé si ho tindrem tot pagat, com deia Francesc Pujols, però sí que, com a mínim ens acabarem guanyant algun premi a la paciència, ni que només sigui honorífic, per allò de no pagar-nos ni un cèntim.

Ja sabem de fa temps que els catalans som insolidaris, avars, estrets de mires, poc viatjats, muy nuestros, radicals, separatistes, proetarres, mig terroristes, dictadors, feixistes, intolerants, mentiders, violents, punyeteros, manipuladors de la història, ignorants, poc pragmàtics, antiespanyols i, d’un temps ençà, nazis, directament.

Pel que fa a l’escola, els que defensem el model d’immersió lingüística, un model de solvència contrastada, tot i que potser mai no s’ha arribat a aplicar plenament com caldria, ens dividim en dos grups:  els nazis i els pederastes, tal com bé ens recorda el diputat valencià  Toni Cantó.

Per cert, ja té la seva conya -a banda de constituir tot un indicador de la seva intel.ligència- que justament sigui un diputat valencià qui faci bandera del dret a escollir la llengua de l’escola quan és al País Valencià que s’han quedat sense poder exercir aquest dret 126.000 famílies que reclamaven l’escolarització en català.

Tot plegat deu començar a afectar seriosament el meu cervell, perquè en llegir les darreres declaracions del diputat Cantó i el seu paral.lelisme entre la defensa del català a l’escola i la pederàstia, m’ha vingut al cap, en un altre curiós paral.lelisme, aquella anècdota que, si no vaig errat, té per protagonista Ovidi Montllor qui, en resposta a un valencià de tota la vida, que li comentava que entenia el català però que no el  parlava, senzillament li va dir:  “com el meu gos, doncs”.

 

abr. 172013
 

S’acosta la temporada de festivals i, a poc a poc, es van coneixent els cartells de les grans cites que amenitzaran l’estiu, arreu del país:  el dels Jardins de Pedralbes, el del Castell de Peralada, el de Cap Roig…  amb el seu rosari de grans artistes internacionals, que van de Julio Iglesias a Elton John, passant per Josep Carreras o Paco de Lucia, per dir-ne només quatre.

Si mirem la llista de col.laboradors, patrocinadors i altres suports d’aquestes cites de tanta qualitat com elitisme, trobem (en alguns casos després de navegar una bona estona per les respectives web -que els amaguen, potser?-) tot un seguit de grans empreses industrials, bancàries o energètiques i, també, d’institucions públiques.

En uns temps en què la cultura està patint unes retallades brutals que fan plegar, o les escanyen fins a límits insostenibles,  moltes  propostes creatives prou populars, em resulta complicat d’entendre com es poden defensar determinades subvencions a cartells que s’haurien de poder mantenir a cop de venda d’entrades o, a tot estirar, amb patrocinis estríctament privats.

I és que molt em temo que malgrat la crisi i les retallades del pressupost cultural, segueix ben viva una determinada concepció de què és (o què ha de ser) la cultura.  Aquesta concepció poc o gens té a veure amb l’objectiu de promoure i ampliar el nivell i del gust culturals d’àmplies capes socials i molt amb una voluntat elitista i minoritària de gaudir de productes culturals en tant que productes de luxe (que no superflus)-  És a dir, exclusius i reservats a una selecta minoria.

I així anem pagant entre tots la seva cultura, en els seus temples privatius, tant a Barcelona -oh!, gran capital- com als llocs d’estiueig i repòs de determinades elits polítiques i econòmiques.  Amb aquests plantejaments mai no tindrem un país culte.  O potser d’això es tracta?  De moment, números canten, encara que desafinin.

Que lluny queden aquells temps en què els rics es pagaven els seus luxes culturals.  I que lluny que ens queda tot  plegat.

 

abr. 162013
 

Diu el president Mas que s’estan atacant els símbols catalans, per tal de torpedinar el procés cap a l’exercici del dret a decidir.  No en tinc cap dubte, i així s’expliquen les guerres de banderes, les ofensives la llengua o contra l’escola, les notícies gens documentades i l’ofensiva espanyolitzadora en general, sense anar més lluny.

També diu el president que un d’aquests símbols, amb els quals s’identifica molta gent, és el president Pujol.  Tampoc no en tinc cap dubte.  Pujol i Tarradelles són més que presidents que van exercir el càrrec determinat temps, i representen la recuperació i articulació moderna de la Generalitat i de les nostres institucions d’autogovern.  En aquest sentit són autèntics símbols de la voluntat de recontrucció nacional, igual com ho pugui ser Pascual Maragall, en tant que artífex de la Barcelona olímpica.

Però atenció.  Una cosa és la feina política del president Pujol i una altra és la família Pujol.  Si algun dels fills del president, posem per cas, ha comès algun tipus d’actuació il.lícita o jurídicament sancionable, el cognom no val per a res, perquè aquest cognom no és cap símbol per ell mateix, i haurà de respondre dels seus actes davant la justícia.

Així doncs, el president Pujol és una cosa i els que comparteixen cognom amb ell una altra.  Igual com la feina de recuperació nacional és una cosa i les suposades actuacions punibles una de ben diferent.

Pel bé del país, estaria bé no crear confusió, si més no des d’aquí (perquè als d’allà ja sabem que els encanta empastifar-ho tot), en una qüestió tan delicada, i deixar que la justícia treballi, perquè això, ben segur, servirà per dignificar els símbols que ens representen;  entre ells, el desig compartit d’una societat justa, lliure, honesta i orgullosa del seu autèntic valor, i dels seus referents col.lectius.

abr. 152013
 

Confesso que no em va sorprendre gens ni mica la darrera interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb el català a l’escola.  És més, el trobo plenament coherent amb pronunciaments anteriors, arran de la tristament famosa sentència (condemna?) del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.

El Constitucional, en el seu moment, ja va deixar clar que el català no podia ser llengua preferent enlloc.  Això vol dir que mentre no descobrim la manera de parlar dues llengües alhora (fins ara fisiològicament i anatòmicament impossible), en cas de contacte (conflicte) entre català i castellà, la segona, la llengua comuna de tots els espanyols i que per mandat constitucional tots coneixem, acabarà prevalent.

Aquesta és una d’aquelles minúcies que els govern del moment (recordeu qui eren? val la pena no oblidar-ho) van dir que no afectaven gran cosa, que per via legislativa es podien resoldre els problemes i bla, bla, bla… Doncs no només no s’ha esmenat res sinó que la cosa avança inexorable.  Aquests afanys dialogants de segons qui, que mai no porten enlloc.

Davant d’aquest esperpèntic escenari en què una sola persona pot alterar el projecte educatiu d’una aula (i d’un centre, per tant), però sempre en favor del castellà, per a major glòria del ministre espanyolitzador de criatures, només hi ha dues sortides:

1.  No fer ni cas de la interlocutòria i mantenir amb un sistema educatiu reconegut internacionalment i de resultats més que contrastats, pel que fa a l’equilibri en el coneixement de les dues llengües implicades.

2.  Obrir una aula (per atendre 17 famílies, amb una unitària ja fem) i escolaritzar els nens i nenes d’aquestes famílies en castellà, tal com volen.  Discriminació? segur que sí, però mal menor, perquè, al cap i a la fi, és atendre fil per randa el que demanen, no?  Allà sí que podran ser educats segons els seus desigs, sense que trenquin la coherència d’un sistema educatiu que, entre altres, es pot apuntar el mèrit de no discriminar per llengua.

Acceptar la condemna lingüística que suposa la interlocutòria és, senzillament, inassumible, llevat que renunciem a la pervivència del català.

I és que quan la irracionalitat es vol posar sota l’empara de la toga, passen coses com aquestes.

No ens enganyem:  l’educació els importa un rave, però dinamitar un sistema de convivència no.  Aquest és l’objectiu de tot plegat.  I encara teniu dubtes sobre si hem de marxar?  Crec que cada dia que passa ens és més una necessitat vital, com a societat.

abr. 122013
 

Un nou element al panorama polític català.  I aquest no és menor.  Em refereixo a Procés Constituent, la palataforma impulsada per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres.

La gran força d’aquesta iniciativa, al meu entendre, és la voluntat de recollir un amplíssim descontentament social, també contra les forces polítiques tradicionals, i plantejar una tercera via que aspira, d’una banda, a l’assoliment d’un estat propi i, d’una altra, a una autèntica regeneració democràtica basada en la justícia i la solidaritat.

Només un perill:  la possible incapacitat de les associacions, entitats i, en el seu cas, formacions polítiques ja establertes de renunciar a part del que són en favor d’una plataforma unitària que arribaria a participar a les properes eleccions.  Som un país petit on, massa sovint, es fa bona aquella vella dita que afirma:  “dues dones i un ànec… mercat”.

Novament caldria recuperar les paraules de Joan Maragall:  “És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa que crida, que vol son esperit propi per a regir-se.  I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la;  perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric…”

Sembla que no hagi passat res des de 1907, perquè encara seguim tement els mateixos fantasmes.  Tant de bo, aquest nou Procés sigui la resposta als nostres mals més ancestrals.

Si aquesta proposta és capaç de salvar les diferències en favor d’un projecte comú i primari:  la independència, i a partir d’aquí obrir el debat sobre el futur, aleshores sí, cadascú des de les seves posicions, però fent taula rasa del concepte que hem tingut fins ara de la democràcia –perquè només així, començant mentalment des de zero, pot haver autèntica regeneració- li vaticino una amplíssima presència parlamentària, a les properes eleccions, perquè polítiques i maneres de fer diferents a les que sovint tendim a considerar úniques, n’hi ha a patades, i només cal mirar una mica enfora.

En el fons, vulguin o no, ens trobem davant un pols entre la gent del carrer (la terra, manllevant les paraules de Maragall) i una determinada oligarquia que defensa el monopoli del govern i que ja ha demostrat tots els seus dèficits en forma de corrupció, desprestigi i incapacitat de donar resposta als ciutadans.  I aquest cop, si sabem ser generosos i conscients de la responsabilitat històrica que tenim, els canvis poden arribar a ser molt profunds.  Tant, que gairebé costa imaginar-los.

abr. 112013
 

Diuen les males llengües que el Centre Nacional d’Intel.ligència Espanyol (¿?) té en marxa un pla per dinamitar el procés cap a l’autodeterminació de Catalunya.  La cosa té sentit i és ben creïble malgrat que el govern, evidentment, ho negui.  De fet, cap govern del món no admetrà mai cap pla de cap servei secret del seu país.  Només faltaria.

Aquesta informació apareguda aquests dies em suscita dues reflexions:

La primera, que la guerra bruta no és cap il.lusió.  És tota una realitat.  De tota manera, que els arbres no ens amaguin el bosc i, per més escombraries que ens llancin a sobre, les escombraries sempre són escombraries i la podridura sempre és podridura, tant si són nostres com si són seves.  I mentre no fem net, no anirem bé, i menys si aspirem a autogovernar-nos de debò.

La segona, que frenar Catalunya és prou baratet.  D’una banda, el pressupost que sembla que té a la seva disposició el CNI és de 10 milions.  Sembla molt, però no és gran cosa si pensem que impedint la nostra autodeterminació s’estan assegurant uns quants milers de milions cada any que surten de la Catalunya autonòmica i que no sortirien de la Catalunya independent.

Per a ser que la manifestació de l’11 de setembre era cosa de quatre radicals i que la declaració del Parlament era paper mullat, déu n’hi do com s’hi han posat els nostres veïns.  Serà que els surt prou barat i encara s’ho poden permetre.  Una petita inversió per garantir els seus ingressos.

abr. 102013
 

Una de les coses interessants que tenen els calendaris, a banda de recordar-nos on som, en el cicle de l’any, és que cada dia hi trobem alguna efemèride més o menys curiosa o que fa de bon recordar, si més no.

Ahir, per exemple, 9 d’abril, va fer dos anys dels concerts (en van ser quatre de simultanis a diferents llocs del país) Canto.cat, una experiència que la crisi i els canvis socioeconòmics que està patint la nostra societat s’han endut per davant, igual com tants i tants projectes i tantes i tantes il.lusions.

Curiosament, fa pocs dies, va sortir el número 22 de Treballs de Sociolingüística Catalana, publicació de la Societat Catalana de Sociolingüística, que recull, entre altres, les aportacions que es van fer a la taula rodona “Joves, mitjans de comunicació i consum cultural (I): música, premsa musical i ràdio”, en el marc de les jornades que va acollir el Palau Firal i de Congressos de Tarragona, el novembre de 2010, sota el lema “Competències, representacions i usos de la llengua en l’àmbit juvenil”.  Entre aquestes aportacions hi ha una sobre aquest projecte musical, el Canto.cat.  Si hi teniu curiositat, o nostàlgia, li podeu fer un cop d’ull.

Com que aquests concerts van ser la culminació d’una feina de set anys, en què hi van parcipar molts professionals de camps ben diferents:  administració, tècnics en muntatges musicals, dissenyadors gràfics, televisions, entitats diverses, comunicadors i, sobretot, músics, molts músics tant amateurs com ben professionals, joves i no tan joves, però tots amb unes dosis d’il.lusió francament envejables, he cregut que valia la pena dedicar un record a aquest projecte que, com tots els projectes, té el seu moment i, lamentablement, també el seu final.  És llei de vida, diuen.  L’única pena és que res no recull el seu esperit.  Coses de la crisi, imagino.  I no només de l’econòmica, em temo.

abr. 092013
 

El debat sobre què entenem per cultura catalana és molt vell i, francament, em cansa força perquè em temo que al darrere només hi ha uns determinats interessos, sent generosos només empresarials, de productores, editorials… afincades a Catalunya, que venen també els seus productes en castellà.

D’aquesta manera, i amb el debat sempre obert, els escriptors en castellà representen oficialment la cultura catalana arreu del món (o els músics la nostra creació musical), i els Premis Gaudí sempre compten amb un apartat de polèmica per la definició que fan de pel.lícules catalanes, sense anar més lluny.  I ara, els Premis Nacionals de Cultura també se sumen a aquest corrent, obrint de bat a bat la porta a premiar creadors que treballen en llengües diferents al català, en una clara confusió del que és la llengua nacional (premis “nacionals”, en diuen) i el que és una llengua oficial.

Cataluya, actualment, compta amb tres llengües oficials:  català, occità i castellà.  Però si mirem qualsevol història de la literatura catalana, per exemple, només hi trobarem referències a autors i obres escrites en català.   I és que com a país, com a nació, com a identitat cultural, només en tenim una, de llengua.  Però com que som molt cosmopolites, molt oberts, molt amples de mires i molt acollidors, ens permetem el luxe de considerar llengua nacional qualsevol altra que el català.  Bé, a més del català, de fet.  No fos dit.

Ja és ben veritat que a cada bugada perdem un llençol, però anar diluint el reconeixement de la llengua d’aquesta manera, tot just ara que les ofensives contra el seu ús i el seu paper fonamental en l’educació i en la cohesió del país són brutals, és molt perillós.

Ja em veig a venir, en una futura Catalunya independent, unes quantes llengües oficials (o potser “nacionals”, qui ho sap), i amb totes les benediccions dels nacionalistes de pro.  Francament, per a aquest viatge, no ens caldran alforges.

No sé si som o no una nació, però el que sí que tinc clar és que som (o volen que siguem) més “oficials” que “nacionals”.  I cada dia una mica més.

Cultura nacional o escopeta nacional?  Començo a tenir els meus dubtes.

css.php